De qui són els prompts que fas servir a la feina?

L’adjunt de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades analitza a DEMÓCRATA els límits legals i ètics de l’accés de les empreses als prompts dels seus empleats en eines d’IA

4 minuts

Afegeix DEMÓCRATA a Google

Publicat

4 minuts

El control empresarial té un límit prou intuïtiu: amb caràcter general, l’empresa pot controlar raonablement l’ús que els seus empleats fan de les eines de treball que aquella posa a la seva disposició, en considerar-se que són propietat de l’organització.

L’aparició de la intel·ligència artificial comença a desdibuixar el límit d’aquesta facultat reconeguda legalment a l’empresari i ens porta a preguntar-nos si l’empresa pot accedir, sense restriccions, als prompts que els seus empleats introdueixen en una intel·ligència artificial corporativa.

La resposta podria variar en funció de si considerem que un prompt és una simple instrucció que l’empleat dona a la IA, o si és alguna cosa més, en el sentit que pot contenir una estratègia empresarial, una hipòtesi jurídica, una solució tècnica, informació confidencial o dades personals. Però també pot revelar alguna cosa molt més difícil de protegir: quin és el raonament que desenvolupa aquesta persona a l’hora de fer la seva feina.

La resposta podria variar en funció de si considerem que un prompt és una simple instrucció que l’empleat dona a la IA, o si és alguna cosa més

A dia d’avui, aquest debat ja no es pot qualificar de futurista, i sembla predestinat a ser una font de controvèrsia laboral en un futur molt proper, si no ho està sent ja.

Per il·lustrar aquest argument, recordem que, el 2026, Meta va haver de suspendre temporalment un programa destinat a recopilar informació sobre l’activitat dels seus empleats -incloses les entrades del ratolí, les pulsacions i altres interaccions- per entrenar sistemes d’intel·ligència artificial.

Aquest cas revela una tendència evolutiva de les tecnologies, ja que determinats usos que ens permeten controlar què fa un treballador poden -així mateix- convertir-se en una via per registrar com treballa i -potencialment- com pensa.

Aquest ús de la IA en l’àmbit laboral introdueix una altra dubte raonable sobre la propietat de les habilitats de les persones treballadores: què passa quan aquest coneixement professional queda registrat en milers de prompts?

Imaginem una empresa que exigeix als seus empleats utilitzar exclusivament una eina corporativa de IA. L’eina conserva els historials. El departament de sistemes hi pot accedir. Recursos Humans descobreix que pot obtenir informació sobre productivitat, coneixements, mètodes de treball i fins i tot sobre les dificultats que troba cada empleat o possibles problemes laborals o psicològics d’aquests.

Podria l’empresa utilitzar aquesta informació? En cas afirmatiu, amb quina finalitat?

Tot i que l’Estatut dels Treballadors reconeix facultats empresarials de control sobre l’empleat, també estableix límits vinculats a la intimitat i a la protecció de dades. És a dir, que la propietat del dispositiu no equival a un dret il·limitat sobre tot allò que s’hi faci.

Addicionalment, la dificultat d’aquesta qüestió també es percep en un altre tipus de regulació, com és el cas de la relativa a secrets empresarials, en què, en l’article 1.3, s’arriba a diferenciar entre el coneixement protegit de la companyia i l’experiència i les competències adquirides honestament pel treballador durant la seva carrera professional.

Efectivament, un treballador pot haver desenvolupat durant anys una determinada metodologia per analitzar contractes, dissenyar productes o resoldre problemes tècnics. Si aquesta metodologia apareix progressivament reflectida en les seves interaccions amb una IA corporativa, l’empresa (però també la IA) pot disposar d’un registre extraordinàriament valuós d’aquest coneixement.

A qui pertany? Quins són els límits del seu ús?

No falten senyals que el conflicte apareixerà. L’American Bar Association ja ha obert el debat sobre si els prompts i les respostes d’IA poden arribar a tenir la consideració legal de «registres» que determinades organitzacions de determinats sectors estan obligades a conservar.

Tot i que aquest pot ser un aspecte més proper als coneguts com neurodrets, també en l’àmbit de l’empresa comencen a encunyar-se termes com el de «privacitat cognitiva» davant la possibilitat que les noves tecnologies no només permetin conèixer informació sobre un empleat, sinó que permetin deduir aspectes relacionats amb el seu procés de pensament.

Arribats a aquest punt, hem de diferenciar dos supòsits. Un, que consisteix en el fet que l’empresari vol saber si un treballador utilitza una aplicació d’IA autoritzada (el que pot ser considerat com una mesura de seguretat perquè amb ella protegeix diligentment els seus secrets, evita filtracions i garanteix un ús segur d’aquestes eines). I de l’altre en el qual la empresa vol accedir sistemàticament a tot el que els seus empleats li pregunten a la IA, el que podria considerar-se com un tipus de vigilància cognitiva la licitud de la qual pot plantejar dubtes.

Addicionalment, podem identificar un altre efecte col·lateral: si els treballadors saben que cada pregunta que formulen pot ser llegida pels seus superiors, probablement començaran a comportar-se d’una altra manera. O potser preguntin menys, per no semblar que tota la feina la fa la IA.

Tot plegat, l’eina que havia de potenciar la seva creativitat pot acabar condicionant-la.

Fins ara ens preocupava que la intel·ligència artificial pogués substituir la nostra feina. Amb el que s’ha vist, potser podem concloure que, si arriba a fer-ho, no serà tant perquè sàpiga què fem, sinó perquè abans haurà après com ho fem.