Irene Montero es presenta a les eleccions generals del 29 de novembre sense que la paraula Podemos aparegui en els seus principals materials de campanya. En els cartells hi trobem un nom, Irene, acompanyat d un lema, "Paz, casa y trabajo". Desapareixen les sigles del partit que la va portar al Govern i perd protagonisme el morat que va identificar durant anys una de les formacions més reconeixibles de la política espanyola. Hi roman ella, convertida en la principal referència d una candidatura que sembla confiar més en el reconeixement del seu líder que en la capacitat d atracció de la seva organització.
La decisió s explica pel fet que Podemos arrossega el desgast de molts anys d enfrontaments interns i retrocessos electorals, mentre que Montero conserva una notorietat pública important. Tot i això, l operació planteja una pregunta interessant des de la comunicació política: què passa quan una candidata converteix la seva pròpia personalitat en el principal argument de campanya, especialment si es tracta d una dona que desperta reaccions de rebuig?
També podríem pensar en una estratègia dirigida a feminizar el seu perfil, fent servir el seu nom de pila, que és una cosa que acostuma a emprar-se més quan ens referim a dones que quan ho fem amb homes. O bé a fer-la més humana i acostar-la, gairebé com si fos una amiga nova.
I és que Irene Montero és una política que genera adhesions i antipaties profundes. La seva figura ha quedat associada al feminisme, a la confrontació amb els seus adversaris i a decisions controvertides de la seva etapa com a ministra d Igualtat, especialment l aplicació de la llei del "solo sí es sí". També ha estat objecte d atacs personals i comentaris sexistes que excedeixen, i molt, la crítica legítima a la seva gestió. Reduir tot aquest rebuig a una qüestió de gènere és una anàlisi simplista, però ignorar que el gènere intervé en la manera de jutjar una dirigent de característiques com les seves resulta igualment erroni.
Desapareixen les sigles del partit que la va portar al Govern i perd protagonisme el morat que va identificar durant anys una de les formacions més reconeixibles de la política espanyola
En un qüestionari que ha respost el influencer "NoSoloViernes" i que s’ha emès a les xarxes socials, l’escoltem afirmar que les seves qualitats són gairebé defectes. En el seu cas, el resultat és que una intervenció que els seus seguidors consideren valenta pot semblar arrogant als seus adversaris. La mateixa fermesa que alguns interpreten com a coherència pot ser percebuda per altres com a dogmatisme. I com més reconeixible esdevé la figura pública, més difícil resulta separar la valoració dels seus arguments de la reacció emocional que provoca la seva presència.
La recerca en psicologia social fa dècades que estudia el que es coneix com a teoria de la congruència de rols, que explica que els prejudicis poden aparèixer quan les característiques que tradicionalment s’atribueixen a un grup social entren en conflicte amb les que es consideren necessàries per exercir un determinat paper. En el cas de les dones que aspiren al lideratge, això pot generar expectatives contradictòries: s’espera que siguin capaces d’exercir autoritat i prendre decisions difícils, però també properes i conciliadores. Els atributs que es consideren propis del lideratge, com l’ambició o la disposició al conflicte, alguns espectadors els interpreten com a incompatibles amb les seves expectatives sobre el comportament femení.
La ciència del comportament explica que els judicis sobre les persones depenen de categories i expectatives prèviament apreses. Quan observem algú, no avaluem cada gest des de zero, sinó que l’interpretam a partir d’experiències anteriors i estereotips culturals que poden operar fins i tot sense una intenció conscient de discriminar.
Per això, en política, la impressió que algú cau malament mereix una anàlisi més profunda de la que solem dedicar-li. L’antipatia no és necessàriament una reacció irracional. Pot estar fonamentada en discrepàncies polítiques, experiències anteriors o valoracions perfectament legítimes. Però també pot incorporar expectatives sobre com hauria de comportar-se una dona que exerceix el poder.
Irene Montero presenta un perfil especialment interessant per estudiar aquest fenomen perquè la seva identitat política s’ha construït, en bona mesura, al voltant del conflicte. La seva manera de comunicar sol ser contundent, amb una forta delimitació entre les posicions que defensa i aquelles que combat. A més, la seva trajectòria està estretament vinculada a un feminisme que qüestiona precisament algunes de les normes socials sobre el comportament esperat de les dones. Per tant, no estem davant una dirigent que intenti suavitzar sistemàticament les seves posicions per resultar agradable. I aquesta tria té conseqüències sobre la percepció pública, encara que no totes es puguin atribuir a biaixos de gènere.