La denominada “prioritat nacional” ha irromput amb força en el debat públic espanyol durant les darreres setmanes, especialment en el context d’acords autonòmics i discussions parlamentàries. Tanmateix, més enllà del soroll polític i de la simplificació mediàtica, el cert és que ens trobem davant d’una qüestió que exigeix una anàlisi estrictament jurídica. La clau no resideix en si el concepte resulta ideològicament acceptable o rebutjable, sinó en si pot trobar encaix en l’ordenament jurídic espanyol i en quins termes podria articular-se sense vulnerar els principis constitucionals ni el marc europeu.
Convé partir d'una premissa essencial: la “prioritat nacional” no existeix avui com a categoria jurídica en el nostre Dret positiu. No es tracta d'un principi normativament definit ni d'una institució desenvolupada en lleis o reglaments. Això, lluny de tancar el debat, l'obre. Suposa que estem davant d'un concepte en fase embrionària, susceptible de construcció jurídica, però que requereix necessàriament de precisió tècnica, delimitació normativa i sotmetiment als controls propis de l'Estat de Dret. El problema és que el debat públic s'ha avançat al jurídic, convertint un terme indeterminat en una consigna, sense haver definit prèviament el seu contingut ni els seus límits.
Des de la perspectiva constitucional, el primer punt d'anàlisi és l'article 14 de la Constitució Espanyola, que consagra el principi d'igualtat. Aquest principi no implica una prohibició absoluta de qualsevol diferenciació, sinó únicament d'aquelles que manquin de justificació objectiva i raonable o que resultin desproporcionades. La doctrina del Tribunal Constitucional ha estat constant en admetre que el legislador pot establir diferències de tracte sempre que responguin a una finalitat legítima i existeixi una relació raonable entre els mitjans emprats i l'objectiu perseguit. En aquest sentit, no tota preferència és, per definició, discriminatòria. La clau estarà en determinar si els criteris utilitzats són objectius, verificables i proporcionats.
Les competències de les Comunitats Autònomes
El segon eix d'anàlisi es troba en l'article 139 de la Constitució, que garanteix la igualtat de drets dels espanyols en tot el territori nacional i prohibeix mesures que obstaculitzin la lliure circulació i establiment. Aquest precepte té com a finalitat preservar la unitat del mercat interior i evitar la fragmentació territorial de drets. Ara bé, el seu abast no pot interpretar-se de forma extensiva fins al punt d'impedir qualsevol criteri d'accés a recursos públics vinculat al territori. Les comunitats autònomes, en l'exercici de les seves competències, poden establir condicions d'accés a determinades prestacions o serveis, sempre que no es tradueixin en barreres injustificades a la mobilitat ni en desigualtats estructurals entre ciutadans espanyols.
A això s'hi suma el marc jurídic de la Unió Europea, que introdueix límits addicionals, especialment a través del principi de no discriminació per raó de nacionalitat recollit en l'article 18 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea. No obstant això, el mateix Dret europeu ha admès la possibilitat d'establir diferències en l'accés a determinades prestacions quan aquestes es vinculen al grau d'integració o al temps de residència legal. La Directiva 2003/109/CE sobre residents de llarga durada constitueix un exemple clar de com l'arrelament pot operar com a criteri jurídic legítim. Aquest element resulta determinant, ja que desplaça el debat des de la nacionalitat cap a paràmetres objectius com la residència, la contribució o la vinculació efectiva amb el territori.
Manca de concreció jurídica
El veritable dèficit del debat actual és, per tant, la seva falta de concreció jurídica. S'ha plantejat en termes binaris —a favor o en contra— sense entrar en la qüestió essencial: com es dissenya normativament un eventual sistema de prioritat, quins criteris s'utilitzen, en quins àmbits s'aplicaria i sota quines garanties. Sense aquest desenvolupament tècnic, el concepte manca d'operativitat i queda reduït a un instrument retòric. Amb ell, en canvi, es podria sotmetre al control de constitucionalitat i de legalitat, com qualsevol altra política pública.
En definitiva, la “prioritat nacional” no és, en si mateixa, ni constitucional ni inconstitucional. La seva viabilitat dependrà exclusivament de la seva configuració jurídica concreta. El Dret no jutja eslògans, sinó normes. I només quan aquestes existeixin, amb criteris definits i límits clars, podrà determinar-se si estem davant d'una mesura compatible amb l'Estat de Dret o davant d'una vulneració dels seus principis. Mentrestant, el debat seguirà sent polític, però no jurídic.
*Elena Ramallo és doctora en Dret i Investigadora en IA, Justícia i Drets Humans. Ramallo ha treballat amb institucions, associacions i partits polítics traslladant propostes normatives. A més, està reconeguda per les Nacions Unides com a defensora dels Drets Humans de dones i menors, trajectòria que ha estat avalada amb nominacions i distincions de màxim prestigi internacional: al Premi Princesa d'Astúries 2022 en la categoria de Concòrdia per la defensa dels Drets Humans i l'ODS-5, a la Medalla al Mèrit en el Treball 2023 per la protecció de la igualtat i dels drets laborals de les víctimes de violència masclista, al Premi Internacional Anne Klein, al Premi Internacional de Drets de les Dones, als Premis Francisca de Pedraza contra la Violència de Gènere i al Premi Nacional de Drets Humans de la FIDH, entre d'altres.
A més, ha representat Espanya, de forma independent al Govern, en fòrums internacionals de primer nivell —com a Colòmbia, davant Defensors del Poble de tot el món— presentant propostes pioneres per a la protecció de dones i menors o, seleccionada pel Banc Mundial per participar en un estudi sobre Dona, Justícia i Empresa.