El 29 de novembre els espanyols tornarem a les urnes i, poc després, qui obtingui la confiança del Congrés haurà de dibuixar el seu Govern. Abans que comenci el repartiment de carteres, vull traslladar una petició que al Consell General de Col·legis de Graduats Socials d’Espanya compartim sense fissures: que Treball i Seguretat Social tornin a reunir-se en un únic ministeri.
Durant gairebé quatre dècades, des dels inicis dels anys vuitanta, ambdues matèries van conviure sota un mateix sostre, amb noms diferents i amb governs de tot signe. Al gener de 2020 se separaren. Des de llavors, el Ministeri de Treball i Economia Social i el d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions han avançat per vies diferents. Dues legislatures després, el balanç que fem qui treballem cada dia en aquest terreny és clar: la separació ha estat una experiència molt negativa. Ha generat descoordinació en matèries que són inseparables i ha perjudicat tant les empreses com les persones treballadores.
Parlo des de la pràctica. Els graduats socials som al voltant de 22.000 professionals i assessorem prop del 80% de les pimes d’aquest país en Dret del Treball i de la Seguretat Social. Cada dia comprovem que un contracte, una nòmina, una baixa o una jubilació formen part d una mateixa realitat. El contracte de treball genera l obligació de cotitzar. El salari determina la base de cotització. La incapacitat temporal suspèn el contracte i, al mateix temps, obre una prestació del sistema. Separar qui regula una part de qui gestiona l altra obliga a cosir després el que mai no havia d haver-se descosit.
L exemple més visible el patim cada hivern. L augment del Salarí Mínim Interprofessional depèn de Treball, però arrossega la base mínima de cotització, que es fixa a l ordre de cotització de la Seguretat Social. Quan una decisió es retarda, l altra espera. Aquest any el SMI es va aprovar el 17 de febrer, amb efectes retroactius a l’1 de gener. Els despatxos professionals vam haver de refer nòmines i regularitzar cotitzacions de mesos ja tancats, amb el cost administratiu i la inseguretat que això suposa, sobretot per a la petita empresa.
El mateix passa en el debat sobre l’absentisme. La incapacitat temporal té una vessant laboral i una altra prestacional, i en els últims anys hem escoltat missatges diferents de dos ministeris sobre una mateixa qüestió. Quan l’Administració parla amb dues veus, el ciutadà rep soroll i el professional que l’assessora perd certeses.
Hi ha a més un cost menys visible. Les organitzacions professionals, els agents socials i les mateixes empreses necessitem un interlocutor clar. Sempre he defensat una relació entre els graduats socials i l’Administració que sigui recíproca i no unidireccional. Aquesta relació es complica quan cada reforma exigeix coordinar dos calendaris, dos equips i dues sensibilitats que, en un Govern de coalició, poden respondre a partits diferents.
El que demanem respon a una raó d’eficàcia: la política sociolaboral funciona millor quan qui dissenya les normes del treball respon també de la seva adequació al sistema de protecció social. Reunificar aquestes dues carteres permetria planificar amb antelació, evitar normes que es contradiuen, aprovar a temps l’SMI i l’ordre de cotització, i abordar amb una sola mirada reptes com l’absentisme, la jubilació flexible o la sostenibilitat de les pensions.
Tampoc es tracta d’una demanda partidista. Fem aquesta petició a qualsevol que formi Govern després del 29 de novembre, sigui quin sigui el seu color. Els graduats socials prestem servei a empreses i a persones treballadores per igual, i des d’aquesta posició veiem amb claredat el que no funciona.
L’Executiu pròxim té l’oportunitat de corregir un error de disseny des del seu primer dia, amb un simple reial decret de reestructuració de departaments i amb un benefici immediat per a milions de ciutadans. Treball i Seguretat Social són dues cares d’una mateixa moneda. Val la pena que tornin a estar a la mateixa mà.