La decisió de Christine Lagarde d’abandonar la presidència del Banc Central Europeu (BCE) el pròxim 7 de febrer de 2027, gairebé nou mesos abans que conclogui el seu mandat, obre una negociació entre els governs de la zona euro per triar qui dirigirà la política monetària europea durant els pròxims vuit anys. Encara que el nomenament correspon formalment al Consell Europeu, l’elecció exigeix prèviament un acord polític entre els països que comparteixen la moneda única i la participació de dues institucions més, el Parlament Europeu i el mateix banc central.
El president del Consell Europeu, António Costa, ha anunciat aquest dijous l’inici immediat del procediment de successió, després de rebre la comunicació de Lagarde, amb el propòsit de garantir una transició ordenada abans que es faci efectiva la seva sortida. La renovació es regirà per l’article 283.2 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), que estableix els requisits dels candidats, les institucions que han d’intervenir i les condicions necessàries per aprovar el nomenament.
Els sis passos per elegir el pròxim president del BCE
El procediment comença amb la presentació de candidatures per part dels Estats membres de la zona euro, que poden proposar persones amb prestigi reconegut i experiència professional en afers monetaris o bancaris. Els aspirants han de tenir la nacionalitat d’algun dels països que comparteixen l’euro, encara que no existeix l’obligació que hagin dirigit prèviament un banc central nacional.
Un cop presentats els noms, l’Eurogrup, que reuneix els ministres d’Economia i Finances dels països de la zona euro, examina les candidatures i negocia un acord sobre l’aspirant. Aquesta segona fase concentra bona part de les converses polítiques, atès que els governs han d’aproximar les seves posicions abans d’elevar una proposta a les institucions europees.
Quan s’assoleix aquest enteniment, el Consell de la Unió Europea adopta una recomanació formal adreçada al Consell Europeu, donant inici al tercer pas del procediment. A partir d’aquest moment comença la fase de consultes institucionals prevista als tractats.
El Consell Europeu ha de sol·licitar el parer del Parlament Europeu i del Consell de Govern del BCE, integrat pels sis membres del Comitè Executiu i els governadors dels bancs centrals nacionals dels països de l’euro. Ambdues institucions examinen la candidatura i emeten els seus respectius dictàmens, encara que cap d’ells no té caràcter vinculant.
La intervenció de l’Eurocambra permet sotmetre l’aspirant a l’escrutini parlamentari, però no li atorga capacitat per bloquejar jurídicament el nomenament. De la mateixa manera, el dictamen del Consell de Govern del BCE aporta una valoració institucional sense substituir la decisió que correspon als dirigents europeus.
Un cop completades les consultes, el Consell Europeu adopta la decisió definitiva de nomenament, amb la qual conclou un procediment que no estableix una durada tancada per a cadascuna de les seves fases.
Quants països han de votar a favor del nou president?
L’elecció del successor de Lagarde exigeix una majoria qualificada reforçada, un sistema que combina el nombre d’Estats que donen suport a la candidatura amb el pes demogràfic de les seves poblacions i que impedeix que la decisió depengui exclusivament dels països més grans o d’una majoria de governs petits.
Amb els 21 Estats que actualment integren la zona euro, el Consell Europeu necessita reunir dues condicions simultànies per aprovar el nomenament: com a mínim 16 dels 21 països han de votar a favor del candidat; i els Estats que donin suport a l’elecció han de representar, conjuntament, com a mínim el 65% de la població de la zona euro.
La doble exigència obliga a construir una majoria territorial i demogràfica prou àmplia. Una candidatura recolzada per 16 governs no tiraria endavant si aquests no assolissin el llindar de població establert, mentre que el suport dels països més poblats tampoc no seria prou si no reunissin el nombre mínim d’Estats.
En conseqüència, cap país disposa individualment d’un dret de veto, encara que les principals economies europees compten amb una influència considerable en les negociacions pel seu pes demogràfic i polític.
Qui pot aspirar al càrrec i quant dura el mandat
Els tractats estableixen que el president del BCE ha de ser elegit entre personalitats de reconegut prestigi i experiència professional en assumptes monetaris o bancaris, per la qual cosa poden ser aspirants tant responsables de bancs centrals com economistes i altres figures amb una trajectòria acreditada en l’àmbit financer.
El mandat té una durada de vuit anys i no es pot renovar, una limitació concebuda per reforçar la independència dels qui dirigeixen la institució davant dels governs responsables de la seva designació.
Aquesta característica distingeix el BCE d’altres institucions comunitàries, els responsables de les quals poden optar a nous mandats. El president del banc central, un cop nomenat, tampoc no rep instruccions dels governs nacionals ni de les institucions europees en l’exercici de les seves funcions monetàries.
Lagarde va assumir la presidència l’1 de novembre de 2019, després de succeir l’italià Mario Draghi, i tenia previst completar el seu mandat el 31 d’octubre de 2027. La seva renúncia anticipada obligarà, per tant, a avançar una successió que inicialment no s’havia de produir fins a la tardor de l’any vinent.
Els noms que apareixen en la cursa per succeir Lagarde
Els noms més sonats com a possibles successors de Lagarde són Pablo Hernández de Cos, exgovernador del Banc d’Espanya i actual director general del Banc de Pagaments Internacionals, i Klaas Knot, antic governador del banc central dels Països Baixos. Tots dos compten amb experiència en política monetària, tot i que les seves trajectòries i posicions sobre la resposta a la inflació són diferents.
La possible candidatura d’Hernández de Cos és interessant per a Espanya, que podria aspirar a recuperar representació a la cúpula del BCE després de la sortida de Luis de Guindos de la vicepresidència, produïda el passat 31 de maig. El seu successor, el croat Boris Vujčić, va assumir el càrrec l’1 de juny de 2026.
Una renovació que coincideix amb altres canvis en la direcció del BCE
La marxa de Lagarde es produirà en un període d’importants canvis en el Comitè Executiu, l’òrgan integrat per sis membres que s’encarrega de gestionar l’activitat ordinària del banc central i executar les decisions de política monetària adoptades pel seu Consell de Govern.
El mandat de Isabel Schnabel finalitzarà el 3 de gener de 2027, mentre que el de l’economista en cap Philip Lane conclourà el 31 de maig d’aquell mateix any, d’acord amb el calendari oficial del BCE. La sortida anticipada de Lagarde afegeix així una tercera renovació a un període de pocs mesos, cosa que podria afavorir negociacions conjuntes entre els Estats membres per distribuir els diferents càrrecs.
A aquestes circumstàncies s’hi afegeix el calendari polític francès, amb eleccions presidencials previstes per a la primavera de 2027. La renúncia de Lagarde permetrà que l’actual president de França, Emmanuel Macron, participi en les converses per triar el seu successor abans que acabi el seu mandat a l’Elisi.
Amb el procediment ja activat per António Costa, els governs disposen de poc més de tres mesos per arribar a un acord abans de la sortida de Lagarde, prevista per al 7 de febrer.