En el cinquè aniversari de l’anomenada popularment, «taxa Google», un grup d’experts en economia i dret tributari, amb els quals DEMÓCRATA ha tingut ocasió de conversar aquest dimecres, ha arribat a una conclusió després d’analitzar el funcionament d’aquesta figura tributària, l’impost aprovat pel Govern de Pedro Sánchez el 2021 per gravar determinats serveis de les grans companyies digitals i contribuir a finançar els serveis públics: entre 2021 i 2025 la «taxa Google» ha recaptat un 68 % menys del que s’havia previst quan es va aprovar.
Les conclusions, recollides en els treballs de Gregorio Izquierdo Llanes, Fernando Pinto Hernández, Alfredo Miguel Cabezas Ares, Cristina Enache, Íñigo Egea Pérez-Carasa i César García Novoa, formen part de l’últim estudi de l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), Impost sobre determinats Serveis Digitals (IDSD), presentat en un acte a la CEOE al qual ha assistit aquest diari.
La diferència és considerable: 3.290 milions d’euros entre els ingressos que el Govern esperava obtenir i els efectivament recaptats. Per dimensionar-la, DEMÓCRATA ha acudit als últims Pressupostos Generals de l’Estat aprovats per Sánchez, corresponents a 2023. Aquell exercici, el Ministeri de Transports va consignar 3.343 milions d’euros per als corredors ferroviaris Atlàntic i Mediterrani: 1.648 milions per al primer i 1.695 milions per al segon. Si s’haguessin complert les previsions de la taxa Google, els ingressos addicionals haurien estat pràcticament equivalents a aquesta inversió anual. La comparació il·lustra la magnitud del desfasament, tot i que es refereix a una previsió fiscal incomplerta, no a recursos que Hisenda hagués pogut tenir disponibles.
La recaptació, però, només és una part del problema. L’informe posa en qüestió l’eficàcia econòmica i l’encaix jurídic d’un tribut que, segons els especialistes, pot generar costos superiors als ingressos que aporta a les arques públiques. Tot i que s’adreça a les grans multinacionals tecnològiques, una part de la seva càrrega acaba traslladant-se a les empreses que utilitzen els seus serveis. A això s’hi sumen els problemes de doble imposició, la complexitat administrativa i el risc de represàlies comercials dels Estats Units.
Una previsió de 968 milions anuals que mai es va complir
El Impost sobre Determinats Serveis Digitals (IDSD) va ser aprovat mitjançant la Llei 4/2020 i va entrar en vigor el 16 de gener de 2021. La seva creació responia a una dificultat de la fiscalitat internacional: les grans plataformes tecnològiques podien obtenir ingressos en països on no comptaven amb una presència física suficient per tributar pels seus beneficis d’acord amb les regles tradicionals.
Espanya va optar per establir un gravamen del 3 % sobre determinats ingressos digitals, mentre l’OCDE negociava una solució multilateral.
La memòria econòmica de la llei preveia una recaptació de 968 milions d’euros anuals. Els ingressos reals han quedat molt per sota. El 2025, Hisenda va recaptar aproximadament 410 milions, el 42,4 % d’aquella estimació.
El balanç acumulat mostra millor la desviació. Entre 2021 i 2025, la recaptació va ascendir a uns 1.550 milions d’euros, enfront dels 4.840 milions que s’haurien obtingut si, durant els cinc exercicis, s’hagués assolit la previsió anual inicial. La diferència, 3.290 milions, representa el 67,98 % del que s’esperava.
La conclusió s’obté en contrastar l’estimació incorporada a l’aprovació de l’impost amb els ingressos efectivament registrats. Per tant, no depèn d’una valoració política sobre els seus resultats.
Per a Gregorio Izquierdo Llanes, director general de l’IEE, i els professors Fernando Pinto Hernández i Alfredo Miguel Cabezas Ares, de la Universitat Rey Juan Carlos, el problema va més enllà d’una previsió de recaptació incomplida.
La seva anàlisi sosté que l’impost no ha assolit de manera satisfactòria cap dels seus tres objectius: obtenir els ingressos previstos, gravar eficaçment l’economia digital i servir de transició cap a un acord fiscal internacional. Els autors qüestionen, a més, la relació entre la recaptació obtinguda i els costos econòmics i administratius que genera la seva aplicació.
Enache: un impost del 3 % que pot absorbir el 60 % del benefici
L’economista Cristina Enache, de Tax Foundation Europe, situa una de les principals debilitats de l’impost en el seu disseny: la taxa Google grava ingressos bruts, no beneficis. Per tant, la seva aplicació no depèn de la rendibilitat de l’activitat i pot exigir-se fins i tot quan l’empresa registra pèrdues.
L’informe ho explica mitjançant un exemple. Si una companyia obté 100 euros d’ingressos subjectes a l’impost i 15 euros de benefici, la imposició del 3 % suposa tres euros, equivalents al 20 % dels seus guanys. Si el benefici es redueix a cinc euros, mantenint-se els mateixos ingressos gravats, la quota representa el 60 %.
No són tipus efectius generals de les empreses tecnològiques, sinó un supòsit que permet comprendre com un impost calculat sobre ingressos absorbeix una proporció creixent del benefici a mesura que disminueixen els marges.
Enache també adverteix que la càrrega econòmica no recau necessàriament sobre les companyies obligades a ingressar el tribut. Les plataformes poden traslladar part del cost als seus clients mitjançant pujades de preus, comissions o recàrrecs.
L’informe recull dos exemples. Amazon va anunciar el 2021 un increment del 3 % en determinades tarifes de la seva plataforma, mentre que Google va introduir un recàrrec del 2 % sobre la publicitat servida a Espanya. Les empreses que utilitzen aquests serveis per anunciar-se o vendre els seus productes, entre elles nombroses pimes, suporten així majors costos.
Segons les estimacions recollides per l’IEE, el cost traslladat al teixit empresarial espanyol podria situar-se entre 160 i 230 milions d’euros anuals. La quantitat equival aproximadament a entre el 39 % i el 56 % dels 410 milions recaptats el 2025.
Es tracta d’una estimació de l’impacte econòmic de l’impost, no d’una quantitat que Hisenda exigeixi directament a les empreses espanyoles.
Enache també recull investigacions internacionals sobre la translació dels impostos digitals que qüestionen que el seu cost recaigui exclusivament sobre les multinacionals. Part pot acabar afectant anunciants, venedors i consumidors, amb conseqüències per a la digitalització i la competitivitat.
Egea: els costos administratius i la doble imposició
Íñigo Egea Pérez-Carasa, associat sènior del departament Financer i Tributari de Cuatrecasas, analitza les dificultats pràctiques i jurídiques d’un impost que grava determinats serveis de publicitat digital, intermediació en línia i transmissió de dades.
L’IDSD s’aplica a grups la xifra de negocis mundial dels quals supera els 750 milions d’euros i els ingressos subjectes al tribut a Espanya dels quals excedeixen els tres milions, d’acord amb les regles legals de còmput.
Una de les principals dificultats consisteix a determinar on es troben els usuaris i quins ingressos cal atribuir al territori espanyol. Per fer-ho, les companyies necessiten sistemes de localització, registres d’operacions i documentació sobre els mètodes utilitzats per calcular la base imposable.
Egea adverteix, a més, del risc de doble imposició econòmica. Els ingressos gravats per l’IDSD poden formar part també dels beneficis sotmesos a l’impost sobre societats al país de residència de la multinacional.
Com que la llei espanyola configura l’IDSD com un impost indirecte, normalment no queda comprès en els mecanismes de compensació previstos en els convenis internacionals per evitar la doble imposició sobre la renda.
El resultat pot ser una càrrega fiscal addicional que no es neutralitza mitjançant els instruments convencionals habituals, a la qual s’afegeixen els costos de compliment per a les companyies afectades.
García Novoa qüestiona la naturalesa jurídica de l’impost
El catedràtic César García Novoa, de la Universitat de Santiago de Compostela, planteja una objecció que afecta els fonaments del tribut: la seva naturalesa jurídica podria no correspondre’s amb la qualificació que li atribueix la llei.
La Llei 4/2020 defineix l’IDSD com un impost indirecte. García Novoa sosté, però, que la naturalesa d’un tribut s’ha de determinar pel que realment grava, no per la denominació elegida pel legislador.
Des d’aquesta perspectiva, considera que l’IDSD presenta característiques pròpies d’un impost directe sobre un component de la renda empresarial. Si aquesta interpretació prosperés, podrien plantejar-se conflictes amb els convenis internacionals subscrits per Espanya per evitar la doble imposició.
El catedràtic també qüestiona el mètode emprat per determinar la base imposable. L’impost atribueix ingressos a Espanya mitjançant fórmules basades en la localització i la participació dels usuaris, en lloc de calcular individualment el benefici obtingut en cada operació.
Aquesta dificultat està relacionada amb una transformació de l’economia digital: les grans plataformes poden crear valor mitjançant dades, actius intangibles i participació d’usuaris sense necessitat de disposar d’establiments físics a tots els països on operen.
Per a García Novoa, les limitacions de les regles tradicionals de tributació internacional no justifiquen qualsevol solució fiscal. Els nous gravàmens han de respectar els principis de capacitat econòmica, seguretat jurídica i coordinació internacional.
La seva anàlisi qüestiona també que els llindars establerts concentren l’aplicació de l’impost en determinades grans multinacionals, principalment nord-americanes, cosa que pot suscitar controvèrsies sobre el seu possible caràcter discriminatori.
Aquestes objeccions constitueixen una interpretació doctrinal sobre l’encaix jurídic del tribut. No equivalen a una declaració judicial general d’incompatibilitat de l’IDSD amb els convenis internacionals.
Estats Units: el risc de represàlies sobre l’oli, el vi i les manufactures
La controvèrsia comercial és un altre dels riscos examinats en l’estudi.
El 14 de gener de 2021, dos dies abans de l’entrada en vigor de l’impost espanyol, l’Oficina del Representant Comercial dels Estats Units (USTR) va concloure que la taxa resultava discriminatòria o restrictiva per al comerç nord-americà.
La pressió va tornar a cobrar rellevància al febrer de 2025, quan l’Administració Trump va ordenar revisar les investigacions relacionades amb els impostos digitals de diversos països europeus, entre els quals Espanya.
L’informe adverteix que les possibles represàlies podrien afectar activitats sense relació amb el negoci tecnològic. L’oli d’oliva, el vi i determinades manufactures espanyoles figuren entre els sectors potencialment exposats a mesures aranzelàries.
Si es materialitzessin, aquestes mesures perjudicarien les empreses exportadores alienes a la prestació de serveis digitals. L’IEE presenta aquest escenari com un risc comercial, no com un dany econòmic ja quantificat.
Una derogació gradual amb un impacte estimat de 539 milions en el PIB
Els especialistes plantegen avançar cap a una derogació gradual i condicionada de l’impost.
Segons les estimacions econòmiques recollides per l’IEE, la seva eliminació podria elevar el PIB espanyol en 539 milions d’euros anuals, com a conseqüència de la reducció de costos i distorsions associats al gravamen.
La xifra és una projecció elaborada a partir dels supòsits de l’anàlisi econòmica. No representa un increment d’activitat ja observat ni garanteix que la supressió de l’impost produeixi exactament aquest resultat.
Els experts contemplen vincular la seva eliminació a l’entrada en funcionament del Pilar Un de l’OCDE, concebut per redistribuir part dels drets d’imposició sobre els beneficis de les grans multinacionals cap als països on es troben els seus consumidors i usuaris.
Una altra possibilitat seria assolir un acord amb els Estats Units que oferís garanties davant l’imposició o la reactivació de drets comercials relacionats amb la taxa espanyola.
Cinc anys després de la seva implantació, la solució internacional que havia de substituir aquests gravàmens nacionals encara no s’ha materialitzat. Mentrestant, Espanya manté un impost que, segons les dades examinades per l’IEE, ha ingressat 3.290 milions d’euros menys del que s’havia previst i el disseny econòmic i jurídic del qual qüestionen els especialistes que han participat en l’estudi.