"Quan es tanca una porta, sempre s'obre una finestra", cantava el grup La Pegatina. "S'ho ha de prendre amb ganes", continuava. Un cop la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), Christine Lagarde, ha fet pública la seva dimissió per abandonar la institució set mesos abans que finalitzi el seu mandat, qui té ganes de jugar la partida és el Govern espanyol. L'anunci de la francesa suposa el tret de sortida a la cursa per la seva successió, i aquí hi ha un nom que figura entre els favorits: Pablo Hernández de Cos.
Va ser el mateix president del Govern, Pedro Sánchez, qui va anunciar durant el seu viatge a Nova York, amb motiu de l'Assemblea General de Nacions Unides, la candidatura espanyola. "Ell té les capacitats, el coneixement i el lideratge necessaris. Seria una cosa molt positiva no només per a Espanya, sinó també per al conjunt d'Europa comptar amb algú com ell al capdavant del Banc Central", va afirmar el socialista. D'aquesta manera, Hernández de Cos entrava directament en la partida per a la presidència de la institució monetària.
A més, ho fa amb l'aval del Partit Popular, que en aquesta ocasió coincideix amb l'estratègia seguida per Moncloa. Sense anar més lluny, el seu president, Alberto Núñez Feijóo, va celebrar la candidatura en declaracions a la premsa a Brussel·les. "Proposo un president que sigui capaç de garantir la solvència i la viabilitat de l'euro. I, al meu parer, Pablo Hernández de Cos és la persona adequada", va assegurar el gallec.
Un home de consens entre PSOE i PP
Les últimes declaracions reflecteixen una cosa que ve sent habitual al voltant de la figura de Pablo Hernández de Cos: la seva capacitat per suscitar consensos entre les dues principals formacions espanyoles. De fet, ja va resultar elegit governador del Banc d'Espanya després d'un acord entre populars i socialistes. L'anunci del seu nomenament a la Comissió d'Economia del Congrés dels Diputats, per part de l'aleshores ministre d'Economia, Román Escolano, es va produir només tres dies abans de la votació de la moció de censura que va fer caure el Govern de Mariano Rajoy.
Qui el coneixen destaquen dels seus anys al capdavant de la institució el seu tarannà pausat, alhora que didàctic. Un perfil que contrastava inicialment amb la seva joventut. Des del començament, va centrar la seva gestió en la política macroeconòmica, deixant en un segon pla les qüestions relacionades amb l'àmbit financer, en línia amb l'orientació que va imprimir a la institució.
Pràcticament a l’una que Lagarde, va afrontar el lideratge del banc en moments d’especial turbulència econòmica, com la pandèmia de la COVID-19 o el xoc energètic derivat de la invasió russa d’Ucraïna. Al llarg d’aquest període, una de les seves màximes va ser la necessitat d’assolir grans pactes entre PP i PSOE per afrontar els principals desafiaments econòmics del país. Entre aquests, va defensar l’elaboració d’un pla d’ajust dels comptes públics, com a mostra de la seva preocupació pels nivells de deute i la sostenibilitat de les finances públiques.
Una altra de les tasques que van quedar pendents després de la seva sortida va ser la creació d’un sistema d’indemnització per acomiadament inspirat en la denominada motxilla austríaca. Entre les seves propostes durant el mandat també van figurar un pacte de rendes i la desvinculació dels salaris i les pensions de l’IPC durant la crisi inflacionària de 2022.
De Cos compta, així mateix, amb el suport de grans entitats financeres com el BBVA. Durant la roda de premsa de presentació dels seus resultats, el seu conseller delegat, Onur Genç, va celebrar la candidatura espanyola. "El BCE és una institució molt important d’Europa. Es mereix presidents molt creïbles com Pablo", va afirmar.
Una negociació que s’avança al calendari electoral francès
El president del Consell Europeu ja ha ordenat activar la maquinària institucional de cara a la designació del successor de Lagarde. La sortida prematura de la dirigent francesa facilita que la negociació, que es desenvoluparà principalment entre els caps d’Estat o de Govern, es produeixi abans de les eleccions presidencials franceses.
El missatge darrere d’aquest moviment? Serà el president Emmanuel Macron qui participi en aquestes converses i no el seu possible successor, en un escenari electoral en què la ultradreta francesa figura entre les principals aspirants a fer-se amb l’Elisi. Tot això, a més, abans que s’abordi la continuïtat d’António Costa al capdavant del Consell Europeu i de Roberta Metsola en la presidència de l’Eurocambra, els mandats actuals dels quals conclouen el 2027.
D’aquesta manera, tot apunta que serà durant la cimera del Consell Europeu de desembre quan els líders europeus intentin assolir un acord polític sobre el candidat designat per succeir Lagarde. Abans d’això, un cop presentades les diferents candidatures, l’Eurogrup examinarà els perfils i tractarà de consensuar una posició sobre l’aspirant que haurà d’assumir la presidència de la institució monetària.
El procediment de nomenament també preveu la consulta al Parlament Europeu i al Consell de Govern del BCE, integrat pels sis membres del Comitè Executiu i els governadors dels bancs centrals nacionals dels països de la zona euro. Ambdues institucions examinen la candidatura i emeten els seus respectius dictàmens, tot i que cap d’ells no té caràcter vinculant. La decisió definitiva correspon al Consell Europeu, que l’ha d’adoptar per majoria qualificada reforçada entre els Estats membres la moneda dels quals és l’euro.
Klaas Knot, el rival neerlandès d’Hernández de Cos
D’entrada, Hernández de Cos no està sol en les seves aspiracions. El primer ministre dels Països Baixos, Rob Jetten, va promocionar fa un mes l’exgovernador del banc central neerlandès com a candidat. Un anunci que va arribar tot just un dia després que Sánchez fes el mateix amb l’aspirant espanyol.
Jetten va descriure Klaas Knot com una figura "molt pragmàtica" i "capaç de treballar amb tothom", i va subratllar a més que entén "l’equilibri entre el nord i el sud de la zona euro". Knot va dirigir el banc central dels Països Baixos durant catorze anys, entre 2011 i 2025, una trajectòria que el va convertir en un dels integrants amb més antiguitat al Consell de Govern del BCE.
Durant aquest temps també va formar part del Consell Europeu de Risc Sistèmic, del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc de Pagaments Internacionals (BIS). A més, entre 2021 i 2025 va presidir el Consell d’Estabilitat Financera (FSB, per les seves sigles en anglès) del G20, organisme encarregat de supervisar i promoure l’estabilitat del sistema financer internacional.
La seva candidatura situa cara a cara dos antics governadors amb una dilatada experiència en política monetària, però procedents de tradicions econòmiques diferents dins de la zona euro. L’equilibri entre els països del nord i del sud tornarà a formar part de les negociacions per al repartiment d’un dels principals llocs de responsabilitat de l’arquitectura institucional europea.
Lagarde reivindica la seva llibertat d’expressió per justificar la seva sortida
Sobre la seva marxa anticipada, la mateixa Lagarde ha explicat que respon al seu "desig de comptar amb llibertat de paraula i d’expressió" sobre qüestions "que no són de política monetària", en un context marcat per les pròximes eleccions presidencials a França.
Sense esmentar directament els comicis, la encara presidenta del BCE ha expressat la seva opinió sobre la impossibilitat de mantenir-se neutral davant determinades qüestions. "La meva veu i les meves accions poden contribuir a defensar principis que considero fonamentals", va deixar caure a preguntes de la premsa a Fráncfort.
La seva decisió obre així una nova partida en el tauler institucional europeu, amb Espanya disposada a aprofitar una oportunitat que compta, excepcionalment, amb el suport de les dues principals forces polítiques nacionals.
La Pegatina seguia cantant allò de que "al que li arribi la sort, tota esperança de vida". Els candidats, ara situats a la casella de sortida, hauran d’afrontar la possibilitat que "se’ls passi l’arròs", com a "qualsevol algun dia". En aquesta ocasió, però, la sort dependrà dels equilibris polítics que siguin capaços de teixir entre les capitals europees.