La meva capacitat de sorpresa, desconcert i resignació no té límits davant el debat dins la UE sobre la seva participació en les negociacions de pau a Ucraïna i, sobretot, la recerca d’un compromís per assolir una arquitectura de seguretat a Europa.
Fins ara la UE s’ha comportat com al guió magistral de la pel·lícula "Benvingut Mr. Marshall": l’alcalde de Villar del Río davant l’arribada dels americans, disfressa tot el poble d’allò que no era, adorna els carrers, les places i les cases, assaja un discurs lloatori quan no submissió des del balcó de l’Ajuntament i es planta a esperar amb el poble format a la plaça preparat l’arribada del final feliç de la comèdia. Però els cotxes passen sense parar; ni tan sols aminoren la marxa ni giren el cap. Berlanga recrea en uns quants fotogrames la gran comèdia de la dependència: la de qui dedica més energia a semblar el que un altre vol que a saber el que necessita.
Notícia destacada
El vot que va canviar el rumb de les negociacions entre Rússia i Ucraïna
El mateix passa setanta anys després a Abu Dhabi: uns altres negocien mentre Europa assaja la sevillana mentre continua decidint qui serà l’alcalde. La UE hi ha assistit com a convidat de pedra, enviant un equip "al costat dels seus socis" -quina sàtira!- a unes negociacions on no té cadira pròpia, és marginada i, força vegades, ningunejada. I quan s’obre una finestra d’oportunitat per ser subjecte actiu, per pressió de Zelensky i interès geopolític de Trump, els líders discuteixen a Irlanda si ha de representar-la Kallas, un enviat del Consell Europeu o un, o diversos, caps de govern. Vaja, una baralla entre competències, egos i fotos, en què cada capital vol sortir a la imatge i cap vol carregar amb el resultat.
Posar d’acord allò que s’ha d’acordar
La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ha posat sobre la taula en una carta tramesa al president del Consell Europeu, António Costa, la necessitat imperiosa de consensuar qui ha de representar la Unió Europea en les converses que comencen a succeir-se. Una proposta que ha planat pràcticament sobre tots els cims des que Donald Trump ha tornat a la Casa Blanca i que, d’una certa manera, tracta d’evitar el bochorno que va produir la fotografia parvularia de dirigents europeus al despatx Oval.
De fet, els líders ja van acordar que la representació exterior de la Unió havia de recaure en les mateixes institucions comunitàries. La distribució de les responsabilitats institucionals va quedar establerta el 2024 i tant Kallas com el president del Consell Europeu, Costa, tenen responsabilitats en la representació exterior de la Unió. Però els acords a la Unió tenen el segell del mínim comú denominador: tan amplis que tots els signen i tan vagues que permeten a cadascú interpretar-los a la seva manera.
Hi ha tres alternatives que es van plantejar. La primera la representada per l'Alta Representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Kaja Kallas. Com no podia ser menys, reivindica el seu paper institucional, emparant-se en les competències que li atribueix el Tractat de la Unió. Dues són les reserves a l'assumpció d'aquesta representació: la primera, de caràcter institucional, és que aquestes negociacions no afecten només la política exterior de la Unió sinó, i és el més important, la defensa i més específicament el disseny d'una arquitectura duradora de la seguretat europea.
La segona, de caràcter polític, i per a mi la més important, per la seva posició bel·ligerant respecte a Rússia i la seva manca de compromís a buscar un acord permanent en matèria de seguretat afirmant que Europa ja té una arquitectura de seguretat i el problema és que Rússia la incompleix sense reconèixer que, potser, nosaltres, en major o menor mesura, també.
La segona, António Costa, es presenta com l'interlocutor més raonable i convenient en representar políticament els caps d'Estat i de Govern dels Vint-i-set. A més, la seva trajectòria, talant i els seus passos a favor de la negociació i d'obrir canals de comunicació amb les autoritats russes, el fan un perfecte representant dels interessos de la Unió.
Europa de les sigles i del "ja hi vaig jo"
D’una banda, Berlín i París defensen la fórmula de l’anomenat E3 (Alemanya, França i Regne Unit) basada en el fet que els tres països assumeixin el paper de lideratge en les negociacions aprofitant el seu pes diplomàtic i militar. Aquesta proposta planteja la típica pregunta quan es troba un problema polític evident: com garantir que els interessos dels Vint-i-set estiguin representats si el lideratge negociador queda en mans de tres països?
I, de l’altra, passem a la segona de les possibilitats típicament europees acordant una cosa i, al cap de pocs mesos, una altra: si es tracta de fotos, posem-hi més actors a l’escenari. Així, els líders europeus a Dublín han decidit nomenar un equip de ¡set membres!, l’E7: França, Alemanya, Itàlia, Polònia, Comissió i Consell i, perquè no falti ningú i com a cirereta del pastís, el Regne Unit, que precisament va deixar de ser soci. Representa Noruega, Suïssa, Sèrbia, Montenegro, Moldàvia, Turquia o Albània?
És cert que, d’una banda, la seguretat europea no és un assumpte exclusiu dels Vint-i-set i afecta també països que no formen part de la Unió i que el Regne Unit, segona potència nuclear europea, constitueix l’exemple més evident. D’altra banda, també ho és que pretendre que la Unió Europea s’atribueixi per ella mateixa la representació d’Europa en una negociació sobre la futura arquitectura de seguretat continental planteja un problema de legitimitat i d’abast polític. Però el Regne Unit representa els països que no estan dins de la Unió? Amb quin mandat? Tenen coincidència d’interessos? M’ho penso que no. En definitiva, un camarot dels germans Marx que, en aquest pas, acabarà necessitant una sala de conferències per posar-se d’acord sobre qui pren la paraula.
Com era d’esperar, en aquesta foto Espanya ni hi és ni se l’espera. Serà que, pel que sembla, per a la nostra política exterior, segons sentencia la cèlebre doctrina Albares, el que és important per al futur d’Europa no és tant la seva seguretat com les seves llengües? Qüestió de prioritats.
La pugna entre la combativa Kaja Kallas, l’home temperat António Costa i les diferents fórmules de representació coral és, en realitat, el reflex d’una dificultat molt més profunda: Europa encara no acaba de posar-se d’acord sobre la seva pròpia identitat com a actor geopolític. Com he manifestat en altres articles publicats en aquest diari, el veritable problema no és tant qui ha de representar Europa en les negociacions sobre Ucraïna, sinó la reiterada absència d’una posició política comuna sobre què vol aconseguir i quin paper pretén dur a terme en la futura arquitectura de seguretat europea.
Una arquitectura de seguretat sense consens
A aquesta divisió institucional s’hi afegeix una altra, de caràcter estratègic. Mentre els països centrals, nòrdics i bàltics limítrofs amb Rússia consideren prioritari mantenir una posició de fermesa davant de Moscou, altres aposten per recuperar canals de diàleg i cerca d’acords que permetin retornar a un futur de pau i de seguretat com els assolits després de Hèlsinki, París, l’Acta fundacional OTAN-Rússia o a la Carta de Seguretat Europea d’Istanbul a finals del segle passat. Una arquitectura que es va construir sobre principis de cooperació, seguretat indivisible, respecte a les fronteres i a la sobirania dels signants. Uns compromisos que, per raons diferents, culpes probablement compartides i dependència d’interessos aliens, s’han anat deteriorant sense que hagi existit un debat autònom europeu sobre com recuperar-los per un marc actualitzat d’acord amb les noves exigències d’un món en canvi.
Notícia destacada
Això no és el Risk: el que hi ha darrere de la “arquitectura de seguretat” que Putin vol reescriure
6 minuts
Tampoc existeix una visió compartida sobre com conciliar el dret d’Ucraïna a decidir el seu futur amb la necessitat de construir un marc de seguretat continental que no exclogui de bestreta Rússia i que tingui en compte els equilibris estratègics, geogràfics, polítics i culturals que evitin a llarg termini noves confrontacions. Una Rússia que històricament ha format part de la història política i cultural europea a Europa en un marc de seguretat europeu, tot i que avui els seus dirigents sembla que s’hi empenyin per allunyar-la d’aquest espai. Res d’això justifica la invasió, però explica per què la pau no serà possible sense discutir-ho.
Seure a la taula no garanteix influència
En definitiva, Europa -i dins d’ella la Unió Europea- exigeix una cadira central a la taula de negociació, sense intermediaris ni missatgers, que garanteixi d’una banda la seva seguretat i de l’altra el seu compliment. El gran problema és que, per desídia, conformisme o rivalitats internes, no té clar qui la representa i quina proposta vol posar-hi a sobre. Aquesta és, potser, la seva major feblesa: confondre la presència a les negociacions amb la capacitat d’influir en el seu resultat.
Una pau duradora no dependrà de qui es senti a la taula, sinó que Europa sigui capaç de formular una proposta pròpia de seguretat per al continent. Al final, Europa corre el risc d’aconseguir alguna cosa veritablement extraordinària: que tothom estigui representat, que ningú se senti exclòs i que, quan arribi el moment de decidir, no hi hagi ningú que pugui fer-ho.
I, mentrestant, Europa segueix a Villar del Río: engalanant els carrers, assajant el discurs i esperant que aquesta vegada els cotxes s’aturin. El dolent és que, com a la pel·lícula de Berlanga, potser quan passin els americans ja no quedi ningú que sàpiga què demanar-li.