La 31a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP31) comença aquest dilluns 9 de novembre a Antalya, Turquia, amb una estructura poc habitual. Per primera vegada, les principals responsabilitats del cim s’han repartit entre dos països: Turquia serà l’amfitrió i exercirà la presidència formal, mentre que Austràlia dirigirà les negociacions entre els gairebé 200 països participants.
No es tracta d’una copresidència en el sentit estricte. L’acord atribueix a cada país competències diferenciades i estableix que tots dos s’hauran de consultar per coordinar les seves decisions. L’objectiu és resoldre l’enfrontament que van mantenir les seves candidatures per organitzar la conferència i, al mateix temps, incorporar les prioritats climàtiques dels petits estats insulars del Pacífic.
El cim se celebrarà de l’9 al 20 de novembre a l’Antalya Expo Center. La trobada de líders mundials tindrà lloc els dies 11 i 12 de novembre. UNFCCC.
Un acord per desbloquejar dues candidatures
La fórmula va néixer de la disputa entre Turquia i Austràlia per fer-se amb la seu de la COP31. Tots dos països van mantenir les seves candidatures fins a la COP30, celebrada el novembre de 2025 a Belém (Brasil), la qual cosa va portar el procés a un punt mort. Després d’una setmana de converses, van assolir un compromís que va permetre tancar l’elecció sense que ningú hagués de renunciar del tot a les seves aspiracions.
L’acord, anunciat el 23 de novembre de 2025, va establir que Turquia acolliria físicament la conferència a Antalya i assumiria la presidència de la COP. Austràlia, per la seva part, obtindria la direcció de les negociacions oficials. La fórmula també va reservar un paper específic per als països insulars del Pacífic, que participarien en la preparació del cim i tindrien un espai propi per situar els seus problemes climàtics a l’agenda internacional. Govern d’Austràlia.
La solució va permetre evitar que l’elecció de la seu quedés bloquejada per la competència entre les dues candidatures. També va donar resposta a una de les prioritats d’Austràlia: elevar l’exposició internacional d’una regió especialment vulnerable a l’augment del nivell del mar i als efectes de l’escalfament global.
Què farà Turquia i quines competències tindrà Austràlia
La divisió de funcions afecta tant l’organització com el desenvolupament polític de la conferència.
Turquia serà responsable de la infraestructura i la logística de la COP31, de les comunicacions generals i de l’agenda d’acció climàtica, que aplega iniciatives i compromisos per traslladar els objectius internacionals a mesures concretes. També organitzarà la cimera de líders mundials i designarà el representant turc que exercirà la presidència formal de la conferència: el ministre de Medi Ambient, Urbanització i Canvi Climàtic, Murat Kurum.
Austràlia tindrà una responsabilitat diferent i decisiva: dirigir les negociacions oficials. El seu ministre de Canvi Climàtic i Energia, Chris Bowen, serà el president de les negociacions i tindrà autoritat exclusiva sobre aquest procés, d’acord amb les modalitats pactades per tots dos governs.
Entre les seves competències hi figura convocar consultes i reunions durant l’any, seleccionar els ministres i altres representants que facilitaran les converses, conduir l’agenda negociadora i elaborar els esborranys dels textos que se sotmetran a discussió. També serà l’interlocutor principal davant l’ONU per als assumptes relacionats amb les negociacions.
L’acord estableix, a més, que Austràlia serà vicepresidenta de la COP durant la conferència i que els dos països s’hauran de consultar si sorgeixen diferències de criteri. Modalitats de la associació entre Turquia i Austràlia.
El Pacífic guanya espai en l’agenda climàtica
La participació d’Austràlia en el lideratge de la COP31 està vinculada al seu objectiu de donar més visibilitat als països insulars del Pacífic. Per a molts d’ells, el canvi climàtic no és una qüestió futura: l’augment del nivell del mar, l’erosió costanera i els fenòmens meteorològics extrems ja afecten els seus territoris i comunitats.
L’acord preveu una reunió preparatòria especial, coneguda com a Pre-COP, en un país insular del Pacífic. Austràlia i els mateixos països de la regió s’encarregaran d’organitzar-la i presidir-la. La intenció és que els líders i els representants internacionals coneguin sobre el terreny els impactes climàtics i les respostes que aquestes comunitats estan desenvolupant.
També s’ha previst que la COP31 inclogui una sessió dedicada a les necessitats de finançament climàtic dels petits Estats insulars en desenvolupament. La trobada servirà com a plataforma per promoure compromisos amb el Pacific Resilience Facility, un fons impulsat pels mateixos països del Pacífic per donar suport a les seves respostes davant la crisi climàtica.
Aquesta dimensió regional se suma a les prioritats generals de la conferència, entre aquestes la finançament climàtic, l’adaptació, la transició energètica i la posada en marxa dels compromisos recollits a l’Acord de París.
Dos països al capdavant, però les decisions continuen essent multilaterals
La distribució de responsabilitats no vol dir que Turquia o Austràlia puguin imposar per si soles el resultat de la cimera. Les COP són reunions multilaterals en què les decisions corresponen als països que formen part de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.
Austràlia podrà conduir les converses, organitzar consultes i preparar els textos de negociació, però els acords s’hauran de construir entre les parts d’acord amb les regles del procés de les Nacions Unides. La presidència de les negociacions té capacitat per ordenar i facilitar el diàleg, no per substituir la decisió col·lectiva dels governs.
Per això, el model d’Antalya introdueix una novetat institucional, però no altera la naturalesa de les COP: el resultat dependrà de la capacitat dels països per assolir consensos sobre qüestions com ara la reducció d’emissions, l’adaptació als impactes climàtics i el finançament per als països en desenvolupament.
La mateixa agenda de la conferència posa el focus a passar dels compromisos a la seva aplicació. L’ONU assenyala com a àmbits centrals la transició energètica, la resiliència davant de sequeres i inundacions i el suport financer als països més vulnerables. El repte serà comprovar si el lideratge compartit aconsegueix facilitar avenços en aquestes matèries sense afegir dificultats a un procés que exigeix l’acord de gairebé 200 parts.