L'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) no preveu cap mecanisme per expulsar un país membre. L'únic procediment recollit en el seu tractat fundacional (1949), en el seu article 13, el que permet és la sortida voluntària d'un país membre, amb notificació als Estats Units i un termini d'un any, però no contempla expulsions. A diferència d'altres organitzacions internacionals, l'OTAN no inclou en el seu marc jurídic sancions en aquest sentit, ni procediments de suspensió que derivin en l'expulsió.
D'aquesta manera, les recents amenaces de Donald Trump sobre una possible expulsió d'Espanya de l'Aliança xoquen amb el marc jurídic de l'organització. El rerefons de les advertències nord-americanes giren al voltant del desacord en matèria de despesa en defensa amb l'Executiu de Pedro Sánchez, així com a l'alineament polític del govern espanyol, però el tractat és clar: cap aliat pot ser expulsat de l'OTAN, independentment de les tensions polítiques o militars que puguin sorgir dins de l'Aliança.
L'únic camí: la sortida voluntària
D'aquesta manera, l'únic mecanisme existent per a una sortida de l'OTAN és el recollit en l'article 13, que marca un procediment amb tres claus:
- La decisió d'abandonar l'OTAN és unilateral, depèn exclusivament del país.
- S'ha de fer una notificació formal al Govern dels Estats Units, dipositari del tractat.
- La sortida es fa efectiva un any després de la notificació.
Sortida formal sense precedents
En més de set dècades d'història de l'OTAN, cap país ha activat formalment el mecanisme de retirada. Sí que han existit casos de desvinculació parcial, com el de França el 1966, que va abandonar l'estructura militar integrada, i el de Grècia el 1974, que va retirar temporalment les seves forces del comandament militar.
Tanmateix, en ambdós casos els països van seguir sent membres de ple dret de l'OTAN.
Encara que, com hem vist, l'OTAN no permet expulsar un país, els Estats Units, com a principal potència de l'Aliança, disposa d'eines de pressió, sense vulnerar el tractat, per empènyer un país com Espanya a una sortida voluntària de l'Aliança: palanca política, militar i econòmica; vies indirectes per forçar una sortida de facto.
Pressió política i diplomàtica
L'OTAN funciona per consens i quedar aïllat redueix el pes real d'un país dins de l'Aliança. Els EUA poden recórrer a:
- Assenyalaments públics que qüestionin el compromís d'Espanya.
- Aïllament en decisions clau dins del Consell de l'Atlàntic Nord.
- Bloqueig de consensos on Espanya necessiti suport.
Pressió militar: bases i cooperació
Espanya alberga infraestructures estratègiques clau per als EUA, com les bases de Rota o Morón. Això obre una altra via de pressió:
- Revisió o reducció de la presència militar nord-americana.
- Replagament de capacitats estratègiques.
- Menor cooperació en intel·ligència o defensa.
No tan sols té impacte militar, sinó també econòmic i geopolític per a Espanya.
Pressió econòmica indirecta
EUA podria exercir una pressió indirecta sobre Espanya amb efectes reals en l'economia:
- Mesures comercials o duaneres.
- Menor suport en fòrums econòmics internacionals.
- Pressió sobre inversions o empreses estratègiques.
Condicionar el paper d'Espanya dins de l'OTAN
Una altra via de pressió és reduir el pes operatiu d'Espanya a l'Aliança sense expulsar-la:
- Menor accés a informació sensible.
- Exclusió de projectes estratègics o tecnològics.
- Limitació de lideratge en missions.
Això generaria una “pertinença de baix nivell” que podria fer menys atractiu seguir dins. Totes aquestes palanques tindrien com a objectiu empenyer una decisió sobirana, creant un context que empenyi a una decisió voluntària.