El proper president dels Estats Units podria estar entre aquests nou noms. Les eleccions del 2028 obligaran els republicans a buscar un relleu per a Donald Trump i obligaran els demòcrates a prendre una decisió diferent: recuperar una figura coneguda o apostar per un altre lideratge. Vance, Ossoff, Harris i Rubio apareixen en una cursa que encara no té candidatures definitives ni un favorit indiscutible
Hi ha una diferència respecte a les últimes campanyes: Donald Trump no pot tornar a ser elegit sota la Constitució vigent. La Vintidosena Esmena impedeix que una persona sigui elegida president més de dues vegades, encara que els mandats no hagin estat consecutius. El seu nom podrà continuar condicionant les primàries republicanes; una tercera elecció presidencial està constitucionalment vetada.
La renovació del Congrés ha accelerat les converses sobre el relleu. Reuters descriu un camp demòcrata obert, amb nombrosos dirigents valorant les seves opcions, mentre els republicans afronten la dificultat de conservar els seguidors de Trump i recuperar els votants que s’han allunyat del partit.
Els nou perfils següents són una selecció de possibles aspirants, no una llista tancada de candidats. El seu interès està en el fet que representen camins diferents cap a la presidència. Uns poden presentar-se com a hereus; altres, com una rectificació. I el que serveix per guanyar unes primàries no sempre n’hi ha prou per vèncer després el partit contrari.
JD Vance: el vicepresident que necessita una veu pròpia
JD Vance ocupa la posició més visible entre els possibles successors republicans. La vicepresidència li proporciona exposició nacional i una vinculació directa amb l’Administració de Trump. També li atribueix part del seu balanç.
La seva candidatura hauria de respondre a una pregunta difícil: què continuaria i què canviaria. Defensar sense matisos el president pot facilitar la connexió amb els seus seguidors, però limita la capacitat d’oferir una nova etapa als electors descontents.
Trencar massa aviat planteja el problema contrari. Vance necessitaria construir una identitat pròpia sense convertir aquesta operació en una confrontació amb el dirigent que conserva una influència enorme sobre el partit. Aquesta tensió entre continuïtat i autonomia marcarien la seva carrera, si finalment decideix presentar-se.
Jon Ossoff: demostrar que Geòrgia pot ser una plataforma nacional
El senador Jon Ossoff ofereix als demòcrates un argument territorial: la seva trajectòria electoral s’ha construït a Geòrgia, un estat central en la disputa entre tots dos partits. La seva possible candidatura permetria defensar que el camí cap a la Casa Blanca passa per competir allà on el resultat no està assegurat.
La qüestió és quant d’aquest atractiu es pot traslladar a la resta del país. Guanyar una elecció al Senat i organitzar una candidatura presidencial són proves diferents. La segona exigeix recaptar, reclutar equips i persuadir els votants amb prioritats molt distintes en una successió de primàries.
Ossoff figura entre els noms que el Council on Foreign Relations identifica per al 2028. La seva presència en aquestes llistes acredita interès polític, no una decisió de competir. L’esglaó pendent és convertir una posició destacada al Senat en una proposta nacional reconeixible.
Marco Rubio: experiència per oferir un relleu sense ruptura
Marco Rubio combina una trajectòria al Senat, una campanya presidencial anterior i la seva actual responsabilitat com a secretari d’Estat. És un perfil diferent al de Vance: pot invocar experiència diplomàtica i un coneixement perllongat del Partit Republicà.
Aquesta experiència seria un actiu, però també el vincula a les decisions internacionals de l’Administració. No podria presentar-se davant dels votants com un observador aliè a la seva política exterior.
El seu espai potencial estaria en qui busquen continuïtat republicana amb un altre estil de lideratge. L’obstacle consisteix a convèncer-los que ofereix una alternativa pròpia i, al mateix temps, reunir prou suport dins d’un partit la transformació del qual ha estat dominada per Trump.
Kamala Harris: l’avantatge de ser coneguda i el pes d’haver perdut
Kamala Harris parteix amb un grau de reconeixement que altres aspirants haurien de construir durant mesos. Va ser vicepresidenta i candidata presidencial el 2024. Els votants saben qui és; el repte seria explicar per què una nova campanya tindria un resultat diferent.
El seu possible retorn obligaria els demòcrates a avaluar dues coses alhora: els recursos i l’experiència que aporta, i la conveniència de tornar a presentar qui va perdre davant de Trump.
Harris no ha tancat el seu futur. Després de les eleccions legislatives, va traslladar a Associated Press que vol exercir un paper, independentment que decideixi tornar a competir. Aquesta formulació deixa oberta la candidatura sense donar-la per anunciada.
Per a ella, la prova no seria tornar a presentar-se davant del país. Seria aconseguir que el país la mirés d’una altra manera.
Gavin Newsom: sortir de Califòrnia sense deixar de respondre per ella
Gavin Newsom disposa d’experiència executiva i d’una plataforma política que transcendeix Califòrnia. El seu nom apareix des de fa temps en les converses sobre el futur demòcrata.
Una candidatura seva portaria el debat nacional el balanç de la seva gestió. Els seus rivals tindrien a mà qüestions com l’habitatge, el cost de la vida o la situació de les persones sense llar. La seva campanya hauria d’explicar quina part de l’experiència californiana proposa estendre i quins problemes considera pendents.
El repte és especialment rellevant per a un governador: una trajectòria estatal pot demostrar capacitat de gestió, però també ofereix un historial concret que examinar. Newsom necessitaria que els votants d’altres territoris trobessin respostes per a les seves circumstàncies pròpies, més enllà del seu enfrontament polític amb Trump.
Alexandria Ocasio-Cortez: convertir influència en una majoria
Alexandria Ocasio-Cortez representa una altra via per als demòcrates. Va arribar al Congrés després de derrotar en les primàries del 2018 a Joe Crowley, un dirigent consolidat del partit, i va assumir l’escó el gener del 2019. La seva carrera va començar demostrant que una estructura aparentment forta podia ser derrotada des de dins.
Una candidatura presidencial sotmetria aquesta experiència a una escala diferent. Ha d’haver de transformar la seva influència política i la seva identificació amb l’ala progressista en una coalició capaç de competir en estats amb electorat molt diferent.
La pregunta per a Ocasio-Cortez seria fins a quin punt pot ampliar el seu suport mantenint les posicions que l’han fet reconeixible. Per al partit, la seva eventual candidatura obriria una discussió sobre el programa amb què pretén recuperar la presidència, a més de sobre la persona que ha de encapçalar-lo.
Josh Shapiro: l’argument de Pennsilvània
Josh Shapiro té una carta fàcil d’explicar en unes primàries: governa Pennsilvània, un dels estats on es decideix una part important de la competició presidencial.
Això permet plantejar una candidatura des de l’experiència de disputar un territori que ambdós partits necessiten. És un argument diferent al de la notorietat nacional o la força dins d’una corrent ideològica.
Però una victòria estatal no es converteix automàticament en una victòria presidencial. Shapiro hauria de traslladar el seu perfil de governador a debats nacionals i construir una organització que funcionés fora de Pennsilvània.
La seva possible candidatura posaria a prova una hipòtesi recurrent entre els demòcrates: que escollir algú competitiu en un estat disputat pot ajudar a aplegar la coalició necessària per guanyar el país.
Pete Buttigieg: una segona oportunitat amb més experiència
Pete Buttigieg ja coneix una campanya presidencial. Va ser alcalde de South Bend, va competir per la nominació demòcrata el 2020 i posteriorment va dirigir el Departament de Transports durant la presidència de Joe Biden.
La seva trajectòria li permetria tornar amb experiència federal afegida a la municipal. L’Institut de Política de la Universitat de Chicago recull també el seu servei militar a l’Afganistan i la seva victòria en delegats als caucus demòcrates d’Iowa del 2020.
El repte d’una nova candidatura seria ampliar la coalició que va aconseguir llavors. Haver competït abans facilita conèixer el procés, però també deixa una referència amb què comparar la següent campanya.
Buttigieg hauria de demostrar que aquesta vegada pot sostenir el seu suport més enllà dels primers estats i aplegar els delegats necessaris per guanyar la nominació.
Ron DeSantis: tornar després de no haver pogut amb Trump
Ron DeSantis representa la possibilitat d’un segon intent republicà des de fora de l’Administració federal. El seu perfil està lligat al Govern de Florida i a una trajectòria conservadora pròpia.
Per a ell, el 2028 oferiria una competició diferent de la del 2024: Trump no pot tornar a ser elegit. Això elimina el rival que va dominar aquella carrera, però no garanteix que desapareguin les dificultats de la seva candidatura anterior.
DeSantis hauria de justificar per què ara pot aplegar el suport que llavors no va aconseguir. També necessitaria trobar espai entre una candidatura de continuïtat des de Washington i altres alternatives republicanes.
La seva oportunitat dependria que el partit busqués un relleu amb experiència executiva estatal. El seu problema seria convèncer-lo que aquesta renovació l’ha d’encapçalar algú que ja n’havia tingut una oportunitat.
Què diuen les enquestes i per què encara no elegeixen el favorit
Els sondeigs primerencs ofereixen una fotografia del reconeixement i de les preferències actuals, però els resultats canvien molt entre estudis.
La recopilació de RealClearPolling mostra, per exemple, que Harvard-Harris situava Kamala Harris en el 34% de les preferències demòcrates en la seva enquesta del 24 al 26 d’octubre. AtlasIntel, amb treball de camp de l’31 d’octubre a l’1 de novembre, la col·locava en el 13%, per darrere d’Ossoff i Ocasio-Cortez, tots dos amb el 18%.
La diferència també apareix entre els republicans. Harvard-Harris recollia un 40% per a Vance i un 21% per a Rubio; AtlasIntel situava Rubio en el 46% i Vance en el 33%.
No són percentatges de possibilitats de convertir-se en president. Miden preferències declarades dins dels universos i llistes de noms de cada enquesta. Tampoc no s’han de confondre amb les cotitzacions dels mercats de predicció.
Per avaluar qui avança caldran senyals més concrets: anuncis de candidatura, equips als estats, recaptació, suports i enquestes realitzades després d’aquests moviments.
Les dues eleccions que necessita guanyar el successor de Trump
Abans de disputar la Casa Blanca, cada aspirant ha de guanyar o aconseguir la nominació del seu partit. Aquest primer procés pot premiar un perfil diferent del que després resultarà més competitiu davant de l’adversari.
Per als republicans, la discussió serà quant conservar de Trump i què modificar. Per als demòcrates, com convertir l’oposició al president en un programa i un lideratge compartits.
La llista tampoc no acaba en aquests nou noms. Andy Beshear, Gretchen Whitmer, J. B. Pritzker, Cory Booker o Mark Kelly figuren entre els possibles aspirants recollits pel Council on Foreign Relations. James Talarico està atraient atenció nacional, però aquesta visibilitat no ha de convertir-se per si sola en una candidatura presidencial atribuïda.
La data electoral sí que està fixada: 7 de novembre de 2028. Fins llavors, les primàries i les convencions hauran de convertir un conjunt de noms i expectatives en les candidatures que competiran per la presidència.