L'economista Santiago Niño Becerra ha tornat a posar el focus sobre una de les grans preocupacions econòmiques d'Espanya: la sostenibilitat del sistema públic de pensions. En un moment en què la jubilació de la generació del ‘baby boom’ comença a pressionar amb més força els comptes públics, l'expert adverteix que el model actual s'enfronta a una tensió cada vegada més difícil d'absorbir.
1/19. Periódicamente vuelve a la palestra el tema de las pensiones; cada vez con más insistencia porque cada vez la premura es mayor: las expectativas de ingresos no parece que vayan a poder sostener el sistema de pensiones con el que convivimos.
— Santiago Niño (@sninobecerra) May 7, 2026
Niño Becerra sosté que “les expectatives d'ingressos no sembla que hagin de poder sostenir el sistema de pensions amb què convivim”. El seu diagnòstic no apunta a una desaparició del sistema, però sí a un escenari de menor capacitat de cobertura i de pèrdua de poder adquisitiu per a aquells que arribin a la jubilació sense estalvi acumulat.
L'advertència arriba en un context en què les pensions s'han convertit en una qüestió central per a milions de treballadors. No només per a aquells que estan a prop de retirar-se, sinó també per a generacions més joves que miren amb incertesa quina pensió podran cobrar després de dècades de cotització.
Santiago Niño Becerra assenyala la pressió del ‘baby boom’ sobre les pensions
Un dels elements que més preocupa a l'economista és l'impacte de la jubilació de la generació del ‘baby boom’. L'entrada massiva en edat de retir d'aquests treballadors augmenta el nombre de perceptors del sistema i obliga a sostenir durant més anys un volum creixent de prestacions.
A aquesta pressió demogràfica, Niño Becerra hi suma un altre factor laboral: el pes dels contractes fixos discontinus i a temps parcial, que redueixen el temps efectiu de cotització. És a dir, encara que hi hagi treballadors donats d'alta, no tots aporten al sistema amb la mateixa intensitat ni durant el mateix nombre d'hores o mesos.
L'economista també vincula el problema a l'evolució dels salaris. Segons la seva anàlisi, unes condicions salarials mitjanes cada vegada més ajustades redueixen la capacitat de generar cotitzacions suficients en proporció a la despesa que ha d'assumir el sistema.
Un model dissenyat per a una economia que ja no existeix
La tesi de Niño Becerra parteix d'una idea de fons: el sistema de pensions es va dissenyar sota unes condicions econòmiques i laborals que ja no es compleixen. El model descansava sobre diversos supòsits que, segons l'economista, han quedat superats per la realitat.
Entre ells, cita l'expectativa de plena ocupació, salaris que creixerien en línia amb la inflació, una demanda de treball en expansió contínua i una esperança de vida més reduïda que l'actual. Sota aquest marc, el sistema podia sostenir-se amb una base àmplia de cotitzants i un període de percepció de pensió més limitat.
El problema, segons el seu diagnòstic, és que Espanya ja no funciona sota aquestes coordenades. Hi ha més longevitat, carreres laborals més fragmentades, salaris mitjans més baixos i una capacitat d'estalvi molt desigual entre treballadors.
Els tres grans problemes de les pensions a Espanya
Niño Becerra resumeix el desafiament de les pensions espanyoles en tres grans blocs. El primer és el nivell dels salaris, que considera baix tant en termes mitjans com en la distribució més freqüent. Per a l'economista, aquesta debilitat salarial està relacionada amb una productivitat reduïda i amb un pes elevat de l'ocupació estacional.
El segon problema és l'escassa capacitat d'estalvi individual. Molts treballadors no poden reservar prou diners durant la seva vida laboral per complementar la pensió pública quan arribi la jubilació. I aquest punt és clau en la seva advertència: qui no tingui estalvi previ estarà molt més exposat a una caiguda d'ingressos.
El tercer factor és l'elevada esperança de vida. Niño Becerra recorda que Espanya compta amb una esperança de vida mitjana de 84 anys i amb gairebé 22 anys de vida després de la jubilació, la qual cosa implica un període molt llarg de percepció de la pensió.
El sistema no desapareixerà, però pot pagar menys
L'economista no planteja que el sistema de pensions hagi de desaparèixer. De fet, sosté que això suposaria condemnar a la misèria aquells que no poguessin continuar treballant ni tinguessin altres ingressos.
Però sí que adverteix que l'estructura actual haurà d'adaptar-se a una realitat més dura. Els supòsits amb què es va dissenyar el sistema ja no es compleixen i no tornaran a complir-se. Per això, considera probable que la despesa total en pensions tendeixi a reduir-se i que part dels jubilats perdin poder adquisitiu si no compten amb estalvi addicional.
La frase més rellevant de la seva anàlisi apunta precisament aquí: aquells que no hagin pogut estalviar de cara a la seva jubilació podrien patir “caigudes molt significatives” en el seu nivell de vida. Un avís especialment incòmode perquè no depèn només de la voluntat individual d'estalviar, sinó també de salaris, estabilitat laboral i capacitat real per reservar ingressos durant la vida activa.
L'avís de Niño Becerra obre de nou el debat sobre jubilació i estalvi
La reflexió de Santiago Niño Becerra torna a posar sobre la taula una qüestió de fons: quines pensions podrà pagar Espanya en les pròximes dècades i amb quin nivell de suficiència. El debat no és únicament comptable. Afecta al contracte social entre generacions, al mercat laboral i a la capacitat dels treballadors per planificar el seu futur.
El missatge de l'economista no és que els pensionistes es quedaran sense prestació, sinó que el sistema pot oferir una cobertura més limitada que l'actual. I això converteix l'estalvi previ, per a aquells que puguin permetre-s'ho, en un element cada vegada més important per protegir el nivell de vida en la jubilació.
L'advertència és especialment sensible perquè afecta dues generacions alhora: aquells que estan a punt de jubilar-se i aquells que encara tenen dècades de feina per davant. Els primers miren quant cobraran. Els segons comencen a preguntar-se si cotitzar serà suficient. Aquí hi ha el cor del problema.