Les aliances electorals segellades pels diferents blocs polítics per assegurar-se el control del Senat han retornat al focus mediàtic el pes històric de la Cambra Alta. Aquest òrgan ha recorregut tota l’etapa democràtica entre retrets constants pel seu paper “secundari” i una participació determinant en moments clau, des del desenvolupament del model autonòmic fins a l’activació de l’article 155 a Catalunya.
En els últims dies, el bloc de dretes (PP i Vox) i el d’esquerres (PSOE, Front Ampli i altres forces) han tancat acords per concórrer junts a les eleccions generals del pròxim 29 de novembre.
Aquests moviments obeeixen a la capacitat del Senat per frenar o accelerar lleis, intervenir en el nomenament d’òrgans constitucionals i exercir un control territorial. Un pes polític que contrasta amb la imatge de cambra de segona lectura que arrossega des de la Transició.
Al llarg d’aquestes dècades, diversos dirigents han qüestionat obertament les funcions del Senat i han reclamat en repetides ocasions una reforma de calat que el converteixi en una veritable cambra territorial.
Fins i tot, alguns responsables polítics han anat més enllà. L’expresident càntabre Miguel Ángel Revilla va arribar a defensar la desaparició del Senat, mentre que l’exlíder de Ciudadanos Albert Rivera en va reclamar la supressió qualificant-lo de “cementiri d’elefants”.
Les crítiques no han procedit únicament de la classe política. També part de la ciutadania ha manifestat les seves reserves sobre la utilitat de la institució a través de tribunes, columnes i altres espais d’opinió.
Una peça clau en la renovació institucional
La tasca dels senadors va molt més enllà de la tramitació de lleis. Diversos òrgans i institucions de l’Estat es renoven amb els seus vots. Al Tribunal Constitucional (TC), la Cambra Alta tria 4 dels seus 12 magistrats; al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), designa 10 dels seus 20 vocals; i al Tribunal de Comptes nomena la meitat dels seus membres (6 de 12).
A més, el Senat participa de forma directa en la designació dels consellers que integren la corporació de Radio Televisión Española (RTVE). Per a totes aquestes votacions s’exigeixen majories reforçades, la qual cosa converteix la Cambra en un espai decisiu per teixir acords i garantir el consens institucional.
Tanmateix, freqüentment el Senat ha quedat eclipsat pel Congrés dels Diputats, ja que moltes iniciatives no han aconseguit tirar endavant a la Cambra Alta o han estat corregides després per la Cambra Baixa.
Aquesta tensió institucional es va plasmar de manera inèdita el 10 d’abril de 2024. En plena tramitació de la Llei d’Amnistia, el Senat va promoure un conflicte formal d’atribucions. Després d’aquest primer pols, el PP ha aprofitat la seva majoria absoluta a la Cambra Alta per elevar el nombre de xocs amb el Congrés i el Govern fins a superar la desena.
El 155, un fita en la història recent
El 2017 es va aplicar per primera vegada l’article 155 de la Constitució Espanyola. Mitjançant aquest mecanisme previst a la Carta Magna, l’Executiu central "va intervenir" les competències de la Generalitat de Catalunya, després que el Govern de Mariano Rajoy remetés un requeriment al Govern presidit aleshores per Carles Puigdemont.
El mes d’octubre de 2017, les relacions entre el Govern d’Espanya i la Generalitat travessaven el seu pitjor moment. En ple "auge independentista", el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), un fet sense precedents en l’etapa democràtica espanyola. Aquest desafiam ent va portar l’Executiu de Rajoy a sol·licitar al Senat l’activació de l’article 155.
L’article 155 de la Constitució Espanyola recull la facultat del Govern central per intervenir en una comunitat autònoma quan el seu Executiu incompleix greument la legalitat. Abans de la seva aprovació, el president del Govern ha de cursar un requeriment al president autonòmic per intentar reconduir la situació mitjançant el diàleg. Només si no hi ha resposta o no es corregeix la situació entra en joc el Senat.
En aquell moment, el Partit Popular disposava d’una àmplia majoria a la Cambra Alta. Tanmateix, la transcendència de la decisió i la recerca d’un "ampli suport democràtic" van portar el Govern a negociar el suport del principal partit de l’oposició (PSOE) i d’altres formacions.
El Senat també va ser "pioner" en la regulació de l’ús de les llengües cooficials. Des de 2005, a la Comissió General de les Comunitats Autònomes es permet intervenir en aquestes llengües, consolidant-ne la dimensió territorial.
Tretze presidències i un punt d’inflexió
Després de la mort del dictador Francisco Franco, el primer president del Senat va ser el sevillà Antonio Fontán. Des de llavors, una desena llarga de responsables han passat per la Presidència de la Cambra.
El gran punt d’inflexió va arribar el 1999, quan la dirigent del PP Esperanza Aguirre es va convertir en la primera dona al capdavant d’una de les dues cambres legislatives de les Corts Generals. El 9 de febrer de 1999 va assumir la Presidència després de ser elegida amb el suport de 150 senadors.
Amb el pas del temps, Esperanza Aguirre ha explicat en una entrevista amb Europa Press que ella “resta importància al gènere” i sosté que va ser elegida presidenta perquè en les eleccions de 1996 ella va ser la senadora més votada.
En aquest mateix testimoni, la també expresidenta de la Comunitat de Madrid subratlla el “consens” que existia entre els diferents grups durant la seva etapa al capdavant de la Cambra Alta.
Manuel Cruz i la legislatura fallida de 2019
El socialista Manuel Cruz, dirigent del PSC, va ser elegit president del Senat en la legislatura fallida de 2019. Després de la victòria del PSOE tant al Congrés com a la Cambra Alta, Cruz va obtenir 140 vots i es va fer amb la Presidència.
En conversa amb Europa Press, Manuel Cruz ha reconegut que conserva una “espineta” pel fet que el seu mandat va ser tan breu, i admet que li hauria agradat prolongar-lo durant una legislatura completa.
Tot i tractar-se d’una legislatura sense formació de Govern, l’etapa de Cruz va marcar un fita: va posar fi a més de vint anys de control gairebé ininterromput de la Cambra per part del PP.
Mentre mira cap a futures legislatures, Manuel Cruz defensa separar en el temps la convocatòria electoral de Congrés i Senat, de manera que l’elecció dels seus representants se celebri en dates diferents per reforçar el pes propi de la Cambra Alta.
Pel que fa al debat sobre una possible deslocalització de la seu del Senat, una proposta que el PSC ha defensat històricament, Cruz també la recolza: “Jo crec que tindria tot el sentit del món plantejar-se això, no com una iniciativa aïllada, és a dir, no plantejar només que el Senat estigués a Catalunya o en un altre lloc, sinó que diferents organismes de l’Estat estiguessin a les zones corresponents”.
A més, el 1994 es va crear al Senat la Comissió General de les Comunitats Autònomes, un òrgan clau per a l’Estat autonòmic que dota la Cambra d’un fòrum específic de representació territorial, en el qual poden intervenir els presidents autonòmics i el propi Govern central.