El passat 10 de març el Consell de Ministres va aprovar un reial decret pel qual es regula el procediment per al reconeixement del dret a la protecció de la salut i a l'atenció sanitària amb càrrec a fons públics de les persones estrangeres que es trobin a Espanya sense residència legal. El seu propòsit és, fonamentalment, recuperar el caràcter universal del Sistema Nacional de Salut per garantir l'assistència sanitària a totes les persones que viuen a Espanya, reduint a més la burocràcia i simplificant els tràmits. Un mes després, la norma ha avivat un debat: Obre la porta al turisme sanitari o s'està alimentant una narrativa desinformadora? Quina és la realitat jurídica?
Què canvia el decret i què implica
Impulsat pel Ministeri de Sanitat, el reial decret tanca la bretxa oberta el 2012, quan el Govern de Mariano Rajoy va trencar la universalitat del SNS expulsant les persones immigrants en situació irregular. El 2018, el Govern de coalició presidit per Pedro Sánchez va revertir la situació amb un reial decret llei que, tanmateix, no va acabar d'enderrocar la barrera d'accés perquè l'aplicació depenia de les Comunitats Autònomes. Ara, el reial decret elimina aquests obstacles administratius que generaven situacions d'exclusió.
La norma blinda l'assistència sanitària a totes les persones que viuen a Espanya, independentment de la seva situació. Per ser atès, n'hi ha prou amb una declaració responsable, això és, un mecanisme que permet al sol·licitant declarar de forma senzilla que compleix els requisits: residir a Espanya.
Per acreditar la residència habitual s'ha d'aportar un certificat o volant d'empadronament o, si no, un certificat de matriculació en un centre educatiu, d'escolarització, una carta de viatge expedida pel consolat o factures de subministraments de llum, gas, aigua o telefonia o internet, informes de centres socials o documentació consular.
L'assistència sanitària es pot rebre des del moment en què es presenta la sol·licitud -que es pot fer al mateix centre sanitari-, cosa que, segons Sanitat, “evita esperes eternes per poder accedir al metge i garanteix que cap persona quedi desprotegida mentre es resol el procediment administratiu”.
Vet aquí el punt que aviva el debat: la declaració responsable i la resolució del procediment administratiu. El sistema primer presta l'atenció, i després, comprova si es compleixen els requisits; i si no es resol en tres mesos el silenci administratiu s'entendrà com a positiu en favor del sol·licitant.
Espanya, ¿destí atractiu?
L'anomenat turisme sanitari fa referència al desplaçament de persones a un altre país amb l'objectiu de rebre atenció mèdica, ja sigui per raons de cost o per qualitat, temps d'espera o accés a determinats tractaments. Sorgeix de les diferències entre sistemes sanitaris i cavalca a lloms de la major mobilitat internacional.
Un exemple perfecte seria Estats Units, on l'assistència sanitària té un cost molt elevat i depèn en gran manera d'assegurances privades. En aquest context, determinats tractaments -especialment els d'alta complexitat o llarga durada- poden suposar factures inassumibles per a part de la població. Aquesta bretxa ha afavorit històricament que alguns pacients estatunidencs viatgin a l'estranger a la recerca d'alternatives més assequibles.
Espanya s'erigeix com una destinació atractiva per la seva universalitat i qualitat. La pregunta és: és cert que el Govern fomenta el turisme sanitari amb el reial decret recentment aprovat?
Qüestió de narrativa
El Ministeri de Sanitat lamenta que la narrativa és desinformadora. Descarten que es fomenti el suposat “turisme sanitari” o ús de serveis sanitaris públics per persones no residents ni cotitzants.
En aquest sentit, esgrimeixen que el decret va dirigit “a persones que viuen i resideixen a Espanya”, tret d’espanyoles que resideixin a l’exterior i els seus familiars.
Sanitat nega que es fomenti el turisme sanitari perquè el reial decret va dirigit a “a persones que viuen i resideixen a Espanya”
Asseguren que amb el reial decret Espanya no serà l’“hospital del món” i no s’està generant efecte crida ja que “el decret exigeix acreditar la residència habitual a Espanya”. “Busca atendre els qui viuen i conviuen aquí, no al turisme sanitari”, reblen des de la cartera de Mónica García.