La doctora Lourdes Luzón, coordinadora del Grup de Treball de Seguretat del Pacient de la Societat Espanyola de Medicina de Família i Comunitària (SEMFYC), ha subratllat la importància de "adequar les estratègies assistencials per avançar cap a una atenció més segura, equitativa i adaptada a les necessitats de cada persona".
En la seva intervenció, ha apel·lat a un "canvi de paradigma en l’abordatge del dolor crònic des del punt de vista epistemològic", fet que "portaria conseqüentment a modificar els objectius terapèutics". Segons ha assenyalat, "d’aquesta manera, l’abordatge del dolor crònic ha d’anar més enllà de l’alleujament del símptoma i centrar-se a recuperar la funcionalitat i l’autonomia del pacient d’una manera més integral i menys iatrogènica".
Aquestes reflexions s’han presentat en la ponència "Reptes en el maneig del dolor crònic: abordatge correcte, equitat, polimedicació, coordinació", en el marc del "XLVI Congrés de la SEMFYC", que se celebra fins al 7 de novembre a Las Palmas de Gran Canaria. En aquesta trobada s’analitza el pes del tractament farmacològic, les barreres per generalitzar intervencions no farmacològiques i les desigualtats en l’atenció a les persones amb dolor persistent.
Segons Luzón, el model d’atenció vigent "continua centrat, en bona mesura, a tractar la zona afectada i alleujar el símptoma, mentre que aspectes com la recuperació de la funcionalitat, l’exercici terapèutic i el suport psicològic no sempre estan integrats en l’atenció habitual". A més, ha advertit que "a això s’hi afegeixen diferències en el diagnòstic, la prescripció de medicaments i l’accés a tractaments no farmacològics en funció del gènere, l’origen, el nivell socioeconòmic o el lloc de residència".
La doctora María Muñoa Capron-Manieux, coordinadora del Grup de Treball d’Abordatge del Dolor Crònic de la SEMFYC, ha remarcat que "en els casos de dolor crònic sense lesions actives d’origen tumoral, infecciós o inflamatori, entre altres, el tractament farmacològic no hauria de constituir el punt de partida". Per la seva banda, la doctora María Eloísa Rogero, del Grup de Treball d’Utilització de Fàrmacs, ha recordat que "els opioides no han demostrat una efectivitat suficient per justificar-ne l’ús generalitzat en aquest context", a causa dels riscos de dependència, tolerància i augment de la mortalitat.
Pel que fa a les bretxes socials i de gènere, les ponents han ressaltat que aquestes també es traslladen al maneig clínic del dolor crònic. A Espanya, les dones presenten una prevalença del 30,5 per cent, davant del 21,2 per cent dels homes, d’acord amb el "Baròmetre de Dolor Crònic" de 2022. Així mateix, diversos treballs científics evidencien diferències en l’adequació dels tractaments fins i tot quan es tracta de quadres de dolor amb característiques similars.
Diferències per gènere i classe social en el tractament del dolor
Muñoa Capron-Manieux ha precisat que "no es tracta únicament que determinats col·lectius tinguin una prevalença més elevada de dolor crònic, sinó que també poden rebre una atenció menys adequada, amb una exposició més gran a tractaments farmacològics, dosis més elevades i menys accés a abordatges interdisciplinaris". Ha afegit que "aquestes diferències s’observen també en l’accés a proves diagnòstiques i en les opcions terapèutiques disponibles, i afecten especialment les dones, la població migrant i les persones amb un nivell socioeconòmic més baix".
Davant d’aquesta situació, les especialistes defensen una avaluació global de les persones amb dolor crònic per dissenyar un pla terapèutic individualitzat i consensuat, que contempli no només el component físic, sinó també els factors emocionals i socials. La doctora María Varela Cerdeira, coordinadora del Grup de Treball de Cures Pal·liatives de la SEMFYC, ha insistit que "necessitem una oferta de serveis més equitativa, accessible i coordinada, així com formar els professionals per identificar i reduir els riscos de gènere, origen i classe social que puguin condicionar l’atenció i el tractament del dolor".
En coherència amb aquesta visió, el congrés ha inclòs dues sessions específiques en què s’ha plantejat que un dels canvis clau en l’abordatge del dolor crònic és revisar com es valoren els resultats dels tractaments i incorporar la recuperació de la funcionalitat com a objectiu principal. El doctor Francisco Vargas Negrín, director del Centre de Salut Dr. Guigou de Tenerife, ha assenyalat que "no sempre podrem eliminar completament el dolor, però sí que podem treballar perquè ocupi menys espai a la vida de la persona i ajudar-la a recuperar allò que és important en la seva vida".
La responsable de la Unitat del Dolor del Complex Hospitalari Universitari Insular Materno Infantil de Gran Canària, María del Mar Mateos Pérez, ha posat el focus en el paper actiu dels pacients: "Cal empoderar els pacients, ajudant-los a entendre la seva malaltia, el seu pronòstic i la seva evolució, oferint unes expectatives realistes perquè assumeixin l’autocura de la seva malaltia", ha indicat, per després remarcar que "aconseguir persones motivades i que adoptin un paper actiu en el seu procés és el millor abordatge de la cronicitat".
Per últim, la fisioterapeuta d’Atenció Primària a Tenerife, Laura Batista Pérez, ha defensat que "el que hauria de ser prioritari és adaptar el tractament a les condicions de cada pacient". En la seva opinió, "no tots els dolors cursen igual ni tots responen de la mateixa manera a diversos tractaments", cosa que obliga a ajustar les intervencions a la situació particular de cada persona.