El Tribunal Suprem ha confirmat la condemna de 17 anys de presó imposada a un intern per matar el seu company de cel·la a la presó de Morón de la Frontera (Sevilla), al qual estrangulà amb un cordó. El propi autor va reconèixer els fets tant immediatament després de l'esdeveniment com durant el judici oral.
Segons la sentència a la qual ha tingut accés Europa Press, el alt tribunal recolza la resolució del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia (TSJA), que al seu torn va confirmar el veredicte de l'Audiència Provincial de Sevilla. Un jurat popular va declarar culpable l'acusat d'un delicte d'assassinat, i l'Audiència li va fixar a més una indemnització de 257.807 euros per als familiars de la víctima.
En la mateixa resolució es va condemnar l'Administració General de l'Estat com a responsable civil subsidiària. L'Advocacia de l'Estat va recórrer aquest pronunciament davant el Suprem, però el tribunal desestima ara també aquest recurs.
Els fets es van produir sobre les 15.30 hores del 28 de febrer de 2023. Després del dinar, el condemnat va tornar a la cel·la que compartia amb la víctima i, "aprofitant que el seu company es trobava assegut en una cadira d'esquena, s'apropà per darrere i, de forma sobtada i sorpresiva, amb ànim d'acabar amb la seva vida, es va llançar sobre ell", conforme al relat de fets provats que assumeix el Suprem.
L'agressor li va subjectar el coll "amb les seves mans i braços exercint pressió". A continuació, va utilitzar un cordó per estrangular-lo i, quan ja estava inconscient, li va lligar aquest cordó al coll i a la barra metàl·lica de la litera amb l'objectiu d'ofegar-lo, d'acord amb la sentència.
Sorpresa, alevosia i absència total de defensa
El veredicte subratlla que "la víctima no va tenir possibilitat de defensar-se, ni de fugir ja que en aquells moments el tancament automàtic de les portes de les cel·les estava activat. L'atac letal descrit es va produir de forma sorpresiva i sobtada. I va tenir lloc davant la tranquil·litat de la víctima en trobar-se al lloc on desenvolupava la seva vida íntima amb una persona amb la qual compartia el seu espai vital".
La defensa del reu va acudir primer al TSJA, que va confirmar la condemna, i posteriorment al Tribunal Suprem, que ara ratifica la decisió del tribunal andalús. Entre altres motius, el recurs qüestionava l'apreciació de l'alevosia com a circumstància qualificativa de la mort dolosa, al·legant que no s'havia provat que l'agressor es beneficiés d'una situació de "franca indefensió que es descriu".
Enfront d'això, el Suprem al·ludeix a la "solidíssima base probatòria" desplegada en el judici i recorda que el jurat va concloure "en termes racionals difícilment qüestionables" que l'acusat "va atacar de manera sobtada" la víctima, sense que aquesta tingués "la més mínima possibilitat de defensar-se". Per a la Sala, això acredita "sense reserva alguna" l'existència d'alevosia.
Sense atenuant qualificada per confessió
La sentència rebutja també la petició d'aplicar una atenuant qualificada que hagués permès rebaixar la pena, basada en la confessió de l'acusat i en la seva "evident col·laboració amb la justícia".
El alt tribunal admet que "la immediata revelació" del que va ocórrer "va afavorir objectivament la investigació", però matisa que, "atendides les singulars circumstàncies de producció del fet justiciable", és a dir, "matar el company de cel·la quan aquesta es trobava tancada", aquesta confessió no pot valorar-se "en termes especialment significatius".
En aquest sentit, la resolució raona que l'intern "va confessar el que inevitablement seria descobert molt poc després" i que no existien "excessives dificultats per, prescindint de la seva confessió, identificar l'etiologia homicida de la mort i la intervenció en la mateixa".
Responsabilitat civil subsidiària de l'Administració
El Suprem desestima igualment el recurs de l'Advocacia General de l'Estat contra la condemna a l'Administració com a responsable civil subsidiària. L'Advocacia sostenia que la sentència recorreguda "ha derivat la responsabilitat civil" cap a l'Administració penitenciària "basant-se exclusivament en la naturalesa del delicte comès".
Defensava, a més, que el mòdul en què complien condemna ambdós interns "era adequat en relació al seu perfil" i que l'homicidi no guardava relació amb una "indebuda classificació dels interns", com apuntava la resolució impugnada. També al·legava que "no constava incompatibilitat entre ambdós interns al no existir constància alguna de l'existència de problemes".
El Suprem, tanmateix, avala els arguments de l'Audiència per declarar l'Estat responsable civil subsidiari. Entén que l'Administració "desatengué el deure de selecció adequada en no avaluar correctament ni els antecedents comportamentals ni l'abast de les penes imposades" quan va decidir que ambdós presos compartissin cel·la.
En el judici va quedar provat que la víctima complia una condemna d'un any i tres mesos per un delicte contra el patrimoni, mentre que l'agressor estava penat amb 18 anys per "delictes violents".
A més, "li constaven causes actives per múltiples delictes i nombroses incidències en diferents centres penitenciaris" i havia estat sancionat a la presó per mal comportament i agressió, precisa el Suprem.
Els magistrats de la Sala de lo Penal puntualitzen que "no estem, per tant, davant d'un incompliment normatiu que permeti la imputació penal del resultat als funcionaris responsables de la decisió selectiva, sinó davant d'un supòsit de mal funcionament de l'Administració en l'exercici dels deures normatius de protecció de les persones privades de llibertat".
Conclouen que aquesta "disfunció" justifica que s'atribueixi a l'Administració la condició de responsable civil, encara que sigui de forma subsidiària, en l'obligació d'indemnitzar els perjudicats pel dany ocasionat.