Aquesta setmana ha entrat en vigor la directiva que inclou la revisió de la legislació que afecta les aigües superficials i subterrànies. Una data clau amb la qual Brussel·les pretén augmentar la resiliència hídrica mentre busca reduir la contaminació. Es tracta d'una mesura presentada fa ja quatre anys amb la intenció que les llistes de contaminants de l'aigua s'ajustessin a les últimes recomanacions científiques i que les noves substàncies es supervisessin i controlessin amb major rigor.
En concret, la reforma afecta a tres pilars fonamentals del marc legislatiu hídric comunitari: la Directiva Marc de l’Aigua, la Directiva d’Aigües Subterrànies i la Directiva de Normes de Qualitat Ambiental. En el seu moment, la Comissió Europea va defensar que l’objectiu central era assolir la “contaminació zero” per al 2050, protegint, per una banda, la salut humana i, per l’altra, la viabilitat dels ecosistemes davant les amenaces químiques emergents.
De fet, aquest mateix dilluns, la responsable comunitària de resiliència hídrica, Jessika Roswall, va afirmar que aquesta reforma anava dirigida a reduir la contaminació de les aigües europees provocada per productes químics considerats nocius. “És precisament el que ens vam proposar en l’Estratègia Europea de Resiliència Hídrica. És una de les inversions més intel·ligents que podem realitzar i la seva rendibilitat serà enorme”, va explicar.
PFAS, medicaments i Bisfenol A: els nous focus de vigilància
La directiva actualitza les llistes de contaminants d'acord amb els coneixements científics més recents. Això suposa incorporar substàncies que abans no estaven regulades o endurir els límits permesos per a altres ja conegudes.
Un dels punts més rellevants afecta els anomenats PFAS, les substàncies perfluoroalquilades i polifluoroalquilades, conegudes popularment com a “químics eterns” per la seva enorme persistència en el medi ambient. Aquestes substàncies s'utilitzen en productes industrials i de consum quotidià, des d'utensilis de cuina fins a tèxtils impermeables o escumes contra incendis.
Per a les aigües superficials, la nova normativa estableix límits conjunts per a una suma de 25 PFAS, mentre que, en les aigües subterrànies, es regula una suma de les quatre substàncies més problemàtiques i una altra suma addicional de 20 PFAS vinculades als estàndards d'aigua potable. Brussel·les considera que aquestes substàncies representen un dels majors desafiaments ambientals i sanitaris de les properes dècades a causa de la seva capacitat d'acumular-se tant en la natura com en el cos humà.
Per primera vegada, a més, s'inclouen medicaments en les llistes de substàncies prioritàries o contaminants d'aigües subterrànies. Entre ells figuren la carbamazepina, utilitzada per tractar l'epilèpsia; el sulfametoxazol, un antibiòtic àmpliament emprat; i diversos antibiòtics macròlids. L'objectiu és controlar l'impacte dels residus farmacèutics en rius i aqüífers, especialment pel risc que representen per al desenvolupament de resistències antimicrobianes.
Notícia destacada
Quan l'agenda verda xoca amb la sanitària: el 'cost ocult' de la directiva sobre aigües residuals
6 minuts
A això s'hi suma l'enduriment de les normes sobre el Bisfenol A, un compost químic present en determinats plàstics i resines. La substància passarà a classificar-se com a “substància perillosa prioritària” en aigües superficials. A més, Brussel·les preveu introduir una futura regulació de l'anomenada “suma de bisfenols” per evitar que substituir un compost per un altre químicament similar permeti esquivar les restriccions ambientals.
Quant al glifosat, un dels herbicides més utilitzats i controvertits dins de la Unió Europea, la reforma estableix normes de qualitat específiques diferenciant entre aigües destinades a la producció d'aigua potable i aquelles utilitzades per a altres fins.
Una definició més estricta del deteriorament de l'aigua
Més enllà de la incorporació de noves substàncies, la reforma redefineix conceptes clau per endurir l'avaluació de l'estat de les masses d'aigua europees.
Fins ara, els Estats membres comptaven amb cert marge interpretatiu a l'hora de determinar quan una massa d'aigua es considerava deteriorada. Amb el nou text, Brussel·les aclareix legalment que hi ha deteriorament si un sol indicador de qualitat descendeix de categoria, fins i tot encara que la classificació general de la massa d'aigua no canviï.
A més, si un indicador ja es troba en la pitjor categoria possible, qualsevol empitjorament addicional també comptarà com a deteriorament. Amb això, la Comissió Europea busca evitar interpretacions flexibles que permetin maquillar l'empitjorament real de la qualitat de l'aigua.
El text estableix igualment que els anomenats “contaminants específics de conca” (CECH), que anteriorment formaven part de l'estat ecològic, passin ara a integrar-se dins de la definició de “bon estat químic”. Brussel·les defensa que aquesta modificació permetrà un enfocament més holístic i coordinat del risc químic.
En la mateixa línia, es manté el principi d’“un fora, tots fora”, que implica que si un indicador falla, tota la massa d’aigua es considera en mal estat. No obstant això, la reforma introdueix nous indicadors harmonitzats de progrés perquè els avenços parcials en determinats paràmetres puguin visualitzar-se i comparar-se entre països.
Microplàstics, resistència antimicrobiana i intel·ligència artificial
La directiva aposta també per reforçar els sistemes de seguiment mitjançant eines tecnològiques més avançades.
Així s'amplien les llistes de vigilància per a aigües superficials i subterrànies amb l'objectiu de recopilar dades sobre substàncies emergents abans de decidir una regulació definitiva. Entre aquestes destaquen els microplàstics i els indicadors de resistència als antimicrobians (RAM), un fenomen que preocupa especialment les autoritats sanitàries europees.
La Comissió Europea considera que disposar de més informació permetrà actuar amb més rapidesa davant de riscos ambientals encara insuficientment estudiats. Per això, es fomentarà explícitament l'ús de tecnologies de teledetecció, sensors en línia i fins i tot eines d'Intel·ligència Artificial per al tractament i anàlisi de les dades sobre qualitat de l'aigua.
La reforma pretén, a més, reduir la càrrega administrativa per als Estats membres simplificant determinats requisits d'informació i facilitant l'intercanvi digital de dades entre els governs nacionals i les institucions europees.
També es reforça la cooperació transfronterera. A partir d'ara, serà obligatòria l'emissió d'alertes als territoris situats aigües avall d'una conca hidrogràfica quan es produeixin incidents de contaminació que puguin afectar altres països europeus. Es tracta d'un aspecte especialment sensible en regions on diversos estats comparteixen rius i recursos hídrics estratègics.
Noves obligacions per als Estats membres
L'entrada en vigor d'aquesta normativa obre també una nova etapa en matèria de transparència i comunicació pública de dades ambientals.
Les agències europees passaran a exercir un paper més rellevant en la recopilació i difusió d'informació. Els Estats membres hauran de posar a disposició del públic i de l'Agència Europea de Medi Ambient les dades químiques cada dos anys i les biològiques cada tres, de manera automatitzada i digitalitzada.
Per la seva banda, l'Agència Europea de Substàncies i Mescles Químiques assumirà una funció permanent en la priorització de substàncies i en l'elaboració d'informes científics per a futures revisions legislatives.
A més, la directiva incorpora un component jurídic rellevant: els Vint-i-set estaran obligats a garantir que el públic interessat, incloses les organitzacions ecologistes, pugui impugnar davant dels tribunals les decisions relacionades amb la gestió i protecció de l'aigua. Brussel·les considera que reforçar l'accés a la justícia ambiental és una eina clau per assegurar el compliment efectiu de la normativa.
Un horitzó d'aplicació fins al 2039
Malgrat l'entrada en vigor de la directiva, els Estats membres encara disposen de marge per adaptar les seves legislacions nacionals. El termini de transposició finalitzarà el 21 de desembre del proper any, data límit per incorporar aquestes disposicions al dret intern de cada país.
A partir d'aquí començarà un procés gradual d'aplicació tècnica i administrativa. Els programes de mesures per a les noves substàncies hauran de desenvolupar-se en cicles específics de planificació hidrològica, amb l'objectiu d'assolir el bon estat de les aigües respecte a aquests contaminants, com a molt tard, el 2039. La reforma suposa així un dels majors enduriments de la política europea de l'aigua en les últimes dècades. Brussel·les sosté que el cost d'actuar ara serà molt inferior a l'impacte econòmic, sanitari i ambiental de no fer-ho.
El debat, tanmateix, no està tancat. Alguns sectors industrials i agrícoles alerten que els nous requisits podrien augmentar els costos reguladors i generar noves obligacions tècniques per a empreses i administracions. Les organitzacions ecologistes, pel contrari, consideren que la revisió arriba tard i que la Unió Europea hauria d'haver actuat abans davant substàncies la perillositat de les quals fa anys que es documenta científicament.