Enquesta eleccions generals: el PP manté el seu avantatge i Vox puja fins al 17,3%, segons Institut DYM

A data d'avui, 24 de setembre de 2026, el Congrés dels Diputats es troba a la segona meitat de la XV Legislatura i ja ha entrat en el seu últim any possible de mandat. Encara no hi ha una data fixada per a les properes eleccions generals, però el marc constitucional i la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG) permeten delimitar clarament els passos i els terminis fins a una nova cita amb les urnes.

Situació actual de la legislatura

Les actuals Corts Generals deriven de les eleccions generals del 23 de juliol de 2023. Com recorden diversos anàlisis publicats pel diari Demòcrata, els diputats i senadors són elegits per un mandat de quatre anys, llevat que es produeixi una dissolució anticipada, d'acord amb els articles 68 i 69 de la Constitució i la LOREG.

Un article de síntesi sobre el calendari electoral assenyala que el 22 d’agost de 2026 comença l’últim any possible de la legislatura, de manera que, si s’esgota el mandat, les eleccions haurien de celebrar-se com a molt tard el 22 d’agost de 2027, aplicant els terminis legals de convocatòria i celebració de comicis (anàlisi de Demòcrata).

Una altra peça específica sobre les eleccions generals de 2027 recorda que, si no hi ha dissolució anticipada, el mandat acaba quatre anys després de l’elecció (23 de juliol de 2027) i detalla que el decret electoral ha d’expedir-se 25 dies abans de l’expiració del mandat i les eleccions celebrar-se 54 dies després de la convocatòria (Demòcrata).

Políticament, tant el president del Govern com la vicepresidenta primera han reiterat que la intenció és esgotar la legislatura fins a 2027 i celebrar les generals aquell any, sense coincidència amb les autonòmiques i municipals de maig, encara que el propi president ha obert la porta a un possible “adelant tècnic” dins de 2027 si fracassen els Pressupostos (declaracions de M.ª Jesús Montero i cobertura d’inici de curs polític).

Marc constitucional i marge de decisió

La Constitució Espanyola (publicada al BOE: text oficial) estableix:

• Un mandat ordinari de quatre anys per a Congrés i Senat.
• La possibilitat de dissolució anticipada d’una o ambdues Càmeres a proposta del president del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres i mitjançant decret del Rei (article 115).
• Limitacions a la dissolució en situacions excepcionals (per exemple, durant determinats estats d’alarma, excepció o setge, o mentre es tramiti una moció de censura).

La LOREG (Llei Orgànica 5/1985, de Règim Electoral General, text oficial) desenvolupa el procediment electoral. De la pròpia llei i de la interpretació recollida per Demòcrata se’n desprenen diversos fites clau:

• Si no hi ha dissolució anticipada, el decret de convocatòria ha d’expedir-se 25 dies abans que expiri el mandat.
• Entre la publicació del decret al BOE i la jornada electoral han de transcórrer 54 dies.
• Dins d’aquest període s’insereix una campanya electoral de 15 dies, seguida de jornada de reflexió i dia de votació (numerosos exemples concrets en escenaris de calendari electoral publicats per Demòcrata, com el possible 21 de febrer de 2027).

Pròxims passos cap a unes noves eleccions generals

A partir d’aquest marc, l’itinerari cap a les properes generals pot seguir dos grans camins:

• Esgotar la legislatura: si el Govern manté la seva posició i no hi ha dissolució anticipada, les eleccions es convocarien a l’estiu de 2027, amb un decret expedit a finals de juny de 2027 i comicis al voltant d’agost de 2027, respectant el límit màxim assenyalat (22 d’agost de 2027).
• Dissolució anticipada (inclòs “adelant tècnic” el 2027): en qualsevol moment anterior, el president del Govern pot proposar la dissolució del Congrés, del Senat o d’ambdues Càmeres. El Consell de Ministres delibera, el Rei signa el decret i es fixa en aquest mateix acte la data de les eleccions. Alguns anàlisis situen possibles finestres polítiques entre finals de 2026 i el primer trimestre de 2027, encara que a dia d’avui el compromís públic de l’Executiu continua sent arribar a 2027.

En tots els casos, un cop celebrat l’escrutini general i proclamats els electes, el procediment continua amb:

• La constitució del nou Congrés i del nou Senat dins dels terminis fixats per la Constitució i la LOREG.
• La designació de la Mesa del Congrés i l’obertura de consultes del Rei amb els representants dels grups per proposar candidat a la Presidència del Govern.
• El debat i les votacions d’investidura, que poden desembocar en la formació de Govern o, si fracassen, en una nova dissolució i repetició electoral.

En síntesi, el Congrés ja és a la fase final del seu mandat ordinari: viu el seu últim curs complet abans de l’any electoral i opera sota un horitzó en què les generals hauran de celebrar-se, llevat de gir polític, el 2027, amb la potestat de moure la data dins d’aquest any en mans exclusives del president del Govern.

La Constitució Espanyola regula de manera molt detallada la figura del president del Govern, mentre que no menciona gens el “líder de l’oposició”. Aquest segon rol és una creació de la pràctica parlamentària i de normes infraconstitucionals, però no té reconeixement constitucional directe. A partir d’aquí es poden distingir clarament les competències i funcions de cadascun.

President del Govern: competències constitucionals

El president del Govern és, segons la Constitució, el cap del Poder Executiu i la màxima autoritat política de l’Estat en l’àmbit governamental.

Entre les seves principals competències i funcions constitucionals destaquen:

• Direcció de la política interior i exterior (art. 97 CE): el president dirigeix l’acció del Govern en tots els àmbits, marcant les grans línies de la política econòmica, social, territorial i de relacions internacionals.
• Direcció de l’Administració civil i militar i de la defensa de l’Estat (art. 97 CE): la Constitució li atribueix la capitania sobre l’Administració de l’Estat, tant civil com militar, i la responsabilitat de la defensa, sempre dins del marc de les lleis i sota el control de les Corts Generals.
• Funció executiva i potestat reglamentària (art. 97 CE): el Govern, sota la seva direcció, exerceix la funció executiva i la potestat de dictar reglaments per desenvolupar les lleis, respectant la Constitució i la llei.
• Relació de confiança amb el Congrés: és investit pel Congrés dels Diputats a proposta del Rei (art. 99 CE). Ha de conservar la confiança de la Cambra; en cas de perdre-la, pot veure’s obligat a dimitir per una moció de censura o per la manca de suport polític efectiu.
• Nombrament i cessament de ministres (art. 100 CE): proposa al Rei el nomenament i cessament dels altres membres del Govern, configurant i remodelant el gabinet al seu criteri polític.
• Qüestió de confiança (art. 112 CE): pot plantejar al Congrés una qüestió de confiança sobre el seu programa o sobre una declaració de política general. Si la perd, ha de presentar la dimissió.
• Participació en el mecanisme de dissolució de les Corts (art. 115 CE): pot proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions, dins dels límits constitucionals.
• Iniciativa normativa i direcció legislativa: el Govern, sota la seva conducció, exerceix iniciativa legislativa (projectes de llei) i pot aprovar decrets-lleis en casos d’extraordinària i urgent necessitat (art. 86 CE), sempre sotmesos a convalidació pel Congrés.
• Sol·licitud de referèndum consultiu (art. 92 CE): pot proposar al Rei la convocatòria de referèndum consultiu sobre qüestions polítiques d’especial transcendència, amb autorització prèvia del Congrés.

En suma, la Constitució configura el president del Govern com el centre de la direcció política de l’Estat en l’àmbit governamental i com la peça clau de la relació entre Executiu i Parlament.

Líder de l’oposició: funció política no constitucional

En canvi, la figura del líder de l’oposició no apareix a la Constitució. No hi ha articles que li atribueixin competències, estatus ni prerrogatives específiques. La seva existència i funcions deriven de:

• La lògica del règim parlamentari: en un sistema on el Govern depèn de la confiança del Parlament, és inevitable que s’articuli una oposició organitzada, el referent de la qual sol ser el dirigent del principal grup parlamentari que no dóna suport al Govern.
• El Reglament del Congrés i la pràctica parlamentària: encara que no el “constitucionalitzen”, li reconeixen un paper destacat en debats clau (per exemple, debats d’investidura o de política general), en els quals intervé amb temps reforçats o posició preferent.
• Normes infraconstitucionals i acords polítics: algunes disposicions externes, com el denominat “estatut” del líder de l’oposició, li reconeixen determinades facilitats materials i de representació, però sempre fora del text constitucional.

En termes funcionals, el líder de l’oposició exerceix, per pràctica, aquestes tasques principals:

• Control polític del Govern: és el referent de la crítica i fiscalització de l’acció governamental, especialment en el control parlamentari (preguntes al president, interpel·lacions, mocions).
• Articulació d’una alternativa de Govern: encarna la principal opció alternativa davant la ciutadania i davant el Parlament, presentant programes, propostes legislatives i enfocaments de política diferents dels de l’Executiu.
• Lideratge de l’oposició parlamentària: coordina, almenys políticament, la posició del grup o grups que conformen l’oposició principal, especialment en grans debats (pressupostos, reformes constitucionals, grans lleis orgàniques).
• Representació política i simbòlica: actua com a interlocutor privilegiat davant el president del Govern en els debats més rellevants i es projecta com a “alternativa de poder” davant l’opinió pública.

Per tant, mentre que el president del Govern té les seves competències clarament definides a la Constitució, el líder de l’oposició és una figura política i parlamentària, consolidada per la pràctica i normes inferiors, però sense funcions constitucionals expresses.

A les eleccions generals celebrades a Espanya el 23 de juliol de 2023 (XV Legislatura), la distribució dels 350 escons del Congrés dels Diputats per partit/candidatura va quedar així, segons els resultats oficials de l’escrutini general:

• Partit Popular (PP): 137 escons.
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): 121 escons.
• Vox: 33 escons.
• Sumar (coalició de partits a l’esquerra del PSOE): 31 escons.
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 7 escons.
• Junts per Catalunya (Junts): 7 escons.
• Euskal Herria Bildu (EH Bildu): 6 escons.
• Partit Nacionalista Basc (EAJ‑PNV): 5 escons.
• Podemos (després de la ruptura posterior amb Sumar, amb grup propi a la Cambra): 5 escons.
• Bloc Nacionalista Gallec (BNG): 1 escó.
• Coalició Canària (CCa): 1 escó.
• Unió del Poble Navarro (UPN): 1 escó.

La suma de totes aquestes formacions és de 350 diputats, que és el nombre total d’escons del Congrés. La distribució reflecteix un sistema de multipartidisme amb fort pes dels dos grans partits d’àmbit estatal (PP i PSOE), la presència d’una tercera i quarta força també estatals (Vox i Sumar) i un conjunt rellevant de partits nacionalistes, independentistes i regionalistes.

Des del punt de vista de blocs, la combinació de PP, Vox i UPN suma 171 escons. Com explica el diari Demòcrata en analitzar la nova aritmètica parlamentària, aquests 171 diputats fixen el llistó que ha de superar qualsevol majoria alternativa al Congrés per tirar endavant lleis o iniciatives rellevants. És el denominat bloc de dreta i dreta radical d’àmbit estatal més UPN, d’implantació navarresa.

A l’altre costat, el Govern de coalició encapçalat pel PSOE i recolzat inicialment per Sumar es recolza en un conjunt més ampli d’aliats. Un anàlisi de Demòcrata sobre el “bloc d’investidura” detalla que:

• PSOE + Sumar partien, després de la separació posterior de Podemos, d’un total de 147 escons entre ambdós grups parlamentaris.
• Els acords d’investidura sumen, a més, els escons d’ERC (7), Junts (7), EH Bildu (6), PNV (5), BNG (1) i Coalició Canària (1), cosa que eleva el denominat bloc d’investidura fins a 179 escons.

Aquests 179 escons, enfront dels 171 de PP, Vox i UPN, expliquen que el Govern disposi d’una majoria absoluta potencial, però molt fragmentada, que exigeix una negociació contínua amb diverses formacions nacionalistes i independentistes. La pròpia premsa parlamentària subratlla que, amb aquesta distribució, “tots els vots, en (gairebé) tot moment” compten: n’hi ha prou que una sola de les forces nacionalistes basques o catalanes, o Podemos, s’afegeixi a PP, Vox i UPN en una votació clau perquè l’Executiu pugui ser derrotat.

També és rellevant la situació de Podemos. Encara que els seus cinc diputats van ser elegits en candidatures integrades a la coalició Sumar, posteriorment es van escindir per formar el seu propi grup o subgrup dins del Congrés, cosa que modifica la dinàmica interna del bloc progressista sense alterar el nombre d’escons totals: aquests cinc escons continuen computant dins de l’espai a l’esquerra del PSOE, però amb més autonomia parlamentària.

Finalment, la distribució obtinguda el juliol de 2023 va tancar la porta a majories simples clares d’un sol bloc ideològic i va consolidar un escenari de governabilitat complexa, en què l’Executiu ha de teixir acords cas per cas. La dada essencial per respondre a la teva pregunta és, en tot cas, la llista d’escons per partit que encapçala aquesta resposta.