Què mirar a les eleccions generals del 29N: els 130 de Feijóo, els 60 de Vox... i la victòria de Sánchez?

Les eleccions generals del 29N poden produir una paradoxa: que Alberto Núñez Feijóo perdi diputats respecte del 2023 i aconsegueixi la seva major victòria política, o que Pedro Sánchez millori el seu resultat i hagi d’abandonar La Moncloa. Santiago Abascal també podria signar un rècord i trobar-se amb una nit menys satisfactòria del que anticipaven les enquestes

Abascal y Feijóo  voces políticas enfrentadas

Abascal y Feijóo voces políticas enfrentadas

Afegeix DEMÓCRATA a Google

Pregunta a FREN

Publicat

13 minuts

Més llegides

Elecciones 29N · Encuestas

La media de las encuestas

Media a 21 de noviembre de 2026 · 19 institutos

  • PP31,0 %
  • PSOE28,0 %
  • Vox18,9 %
  • Frente Amplio6,2 %
  • ERC2,6 %
01020304050ene 2024jul 2024ene 2025jul 2025ene 2026jul 2026

Media del último estudio de cada instituto en 30 días y su evolución semanal desde el 23J. Partidos con al menos un 2 %.

Todas las encuestas

Elecciones generales del 29 de noviembre · Demócrata

L’explicació és en les expectatives. Cada partit arriba amb una referència distinta per mesurar el seu resultat i amb una necessitat diferent per convertir els escons en poder. Els 130 del PP i els 60 de Vox són els llindars polítics d’aquesta anàlisi. Per al PSOE, la promesa de victòria ha elevat l’exigència per sobre de la simple resistència.

Com passava amb els 29 de Jorge Azcón a Aragó o els 55 de Juanma Moreno a Andalusia, una xifra pot canviar la interpretació de tota la nit. A les eleccions generals, el repartiment entre partits s’haurà de llegir juntament amb la suma d’investidura.

Els 130 de Feijóo: guanyar menys escons i aconseguir més poder

El primer nombre que haurà de vigilar el PP és el 130. És la referència on el situa la mitjana de projeccions parlamentàries publicada per Demócrata el 21 de novembre, davant els 112 del PSOE i els 64 de Vox.

Trencar aquesta barrera, obrir una distància clara amb els socialistes i disposar de majoria juntament amb Vox permetria a Feijóo presentar el resultat com un triomf. Tot i que quedés per sota dels 137 diputats obtinguts el 2023, hauria aconseguit el que llavors se li va escapar: una via suficient per arribar a La Moncloa.

La comparació exigeix mirar on creix la dreta. Si una part important del seu avanç es concentra en Vox, el PP pot retrocedir individualment i beneficiar-se d’un bloc més fort. El preu seria una dependència més gran d’Abascal.

Per això, superar els 130 tindria valor polític, però no resoldria per si sol l’examen. Quedar-se en 129 amb una majoria viable seria més útil per a Feijóo que assolir 140 sense suports suficients. El llistó serveix per interpretar les expectatives; la suma determina les possibilitats de governar.

La distància amb Sánchez n’afegirà una altra lectura. Una victòria clara reforçaria l’autoritat de Feijóo dins del PP i en la negociació amb Vox. Un avantatge mínim deixaria més espai per al debat sobre qui ha sortit enfortit de la campanya.

La campanya del PP: joves, País Basc i un debat favorable

La campanya popular ha aconseguit combinar tres fronts recognoscibles: disputar el vot jove, projectar presència territorial i convertir el debat en un examen al Govern. Aquesta coherència permet valorar favorablement la seva execució comunicativa fins ara, encara que la seva eficàcia electoral es comprovarà a les urnes.

La reutilització del lapsus "Anotop At" va convertir una equivocació de Feijóo en material de campanya. A aquesta recerca de proximitat s’hi van sumar les seves entrevistes a *The Wild Project* i *El sentido de la birra*, a més del vídeo enviat a *Línea de Cal*: una exposició orientada a públics que no necessàriament segueixen els mítings o els informatius. [www.europapress.es](https://www.europapress.es/nacional/noticia-pp-recupera-campana-lapsus-anotop-at-feijoo-buscar-voto-joven-redes-sociales-20261112224745.html?utm_source=chatgpt.com)

El desplaçament al País Basc hi va afegir un altre registre. El 17 de novembre, Feijóo va visitar Eibar i Bilbao després de l’agressió que havia patit el candidat Jon Echeverría a Hernani. Allà va donar suport als seus candidats i va demanar el vot als desencantats del PSOE i del PNV.

El cara a cara del 19 de novembre, organitzat per l’Academia de Televisión i retransmès per diverses cadenes, també li va deixar un balanç favorable. Ateneo del Dato va situar Feijóo com a vencedor per al 45,2% dels consultats, enfront del 31,9% de Sánchez. En aquesta mateixa enquesta, només un 1% va assegurar que canviaria el seu vot.

La distinció importa: el PP ha obtingut un avantatge en la valoració de la trobada, però encara l’ha de convertir en paperetes. L’anàlisi de Poder Digital per a Demócrata també va registrar una millor acollida general de Feijóo a les xarxes examinades, tot i que Sánchez va destacar en política social i economia.

La imatge d’un carrer que demana canvi forma part de la batalla que el PP intenta guanyar. Per consolidar-la necessita una mica més que actes concorreguts o vídeos compartits: acabar primer, separar-se del PSOE i reunir una majoria. Si aconsegueix les tres coses, el retrocés respecte al 2023 perdrà pes en el balanç polític.

Sánchez i els 100 escons: un llistó massa baix per vendre una victòria

El PSOE té un problema diferent: evitar que la comparació es faci contra una referència escollida perquè qualsevol resultat sembli una remuntada. Superar els 100 diputats no pot convertir-se en el seu aprovat automàtic.

Aquest escenari va aparèixer en enquestes públiques. Sigma Dos va publicar el 2 de novembre una forquilla d’entre 97 i 103 escons per als socialistes, tot i que situava Frente Amplio entre nou i onze. Per tant, no pot atribuir-se la xifra exclusivament a una filtració del PSOE ni tractar-se com un sòl impossible de trencar.

La crítica política encara és vàlida: mesurar el PSOE només contra els seus pronòstics més baixos rebaixa molt l’exigència. Un resultat de 108 diputats, per exemple, superaria els 100 i continuaria suposant una pèrdua de 13 respecte del 2023.

La feblesa de l’esquerra alternativa tampoc no és un detall menor. Ofereix a Sánchez una oportunitat per concentrar suports i eleva l’exigència sobre la seva capacitat de mobilització. Però aquests votants poden quedar-se a casa, optar per una altra candidatura o canviar de bloc; no pertanyen d’entrada al PSOE.

La referència del 2023 ajuda a entendre el mecanisme. L’últim tracking de 40dB. publicat abans del 23J projectava 110 diputats socialistes. El resultat definitiu va ser de 121, cosa que va facilitar una lectura de recuperació. La possibilitat de construir després una majoria va convertir aquella resistència en continuïtat al Govern.

Ara, superar una expectativa baixa serà insuficient si el PSOE queda lluny del PP i perd tota opció d’investidura.

La campanya socialista: massa canvis de registre per a un missatge de mobilització

El PSOE ha demostrat capacitat per recuperar-se durant altres campanyes. La del 29N, però, ofereix motius per qüestionar la continuïtat del seu missatge: ha hagut d’encabir crisis, defensar la seva gestió, explicar canvis d’estratègia i recuperar després el to mobilitzador.

La sortida d’Óscar Puente va ser un d’aquests girs. Segons va relatar RTVE, el mateix ministre va assegurar que comunicà a Sánchez la seva dimissió minuts abans d’anunciar-la. Dins dels dies següents, el president va convertir aquella renúncia en un argument d’exemplaritat davant el PP i Vox.

La maniobra buscava recuperar la iniciativa, però obligava a reconstruir l’argument de campanya sobre una crisi que el Govern estava gestionant. En termes de comunicació, aquesta necessitat d’adaptar el missatge consumeix temps i desplaça les propostes.

El debat en va afegir una altra tensió. Les fonts socialistes citades per laSexta van explicar que Sánchez havia triat una estratègia de moderació, vinculada a les idees de William E. Connolly, per atreure indecisos i votants allunyats de la confrontació. Admetien que era una aposta arriscada i diferent del que esperava una part del seu electorat.

Després va arribar el retorn al discurs engrescador a Santiago de Compostela, recollit per Demócrata. El problema no és que un candidat s’adreci a públics diferents. És que la connexió entre els seus missatges en resulti prou clara perquè la moderació d’un dia no sembli falta de resposta i la confrontació del següent no sembli una rectificació.

La prioritat de concentrar el vot progressista té lògica davant una esquerra fragmentada. També la té intentar atreure els moderats. La dificultat per a Sánchez és demostrar que pot fer totes dues coses sense perdre iniciativa ni desconcertar els seus propis votants.

Tot i així, les enquestes mantenen el PSOE competitiu. La tall de Demócrata recull una distància de set dècimes respecte al PP en 40dB., enfront dels 5,7 punts de Data10. Aquesta diferència impedeix confondre una valoració crítica de la campanya amb una derrota ja decidida.

La victòria que promet Sánchez: una aposta amb més risc que la resistència

Sánchez ha elevat personalment el llistó. El 15 de novembre va afirmar a La Séptima: "Hi ha una mobilització, guanyarem les eleccions". El 21, a Onda Cero, es va tornar a mostrar segur que el PSOE seria la primera força.

L’expectativa també troba suport en algunes projeccions. L’informe de SW Demoscopia per a La Séptima lliurat el 19 de novembre situava el PSOE primer, amb 133 diputats.

El benefici de prometre una victòria és engrescador: convida a participar en una elecció que es presenta com oberta. El cost apareix si arriba una derrota clara. Després d’anunciar que es pot guanyar, resulta més difícil demanar a la militància que celebri haver superat els pronòstics més baixos.

Aquí hi ha la diferència amb 2023. Llavors, millorar les expectatives va ajudar a transformar la segona posició en resistència. Aquesta vegada, si el PSOE acaba clarament per darrere i sense majoria alternativa, la distància entre el que s’ha promès i el que s’ha obtingut podria augmentar la decepció interna.

Un empat o una derrota ajustada amb possibilitats de governar tindrien una altra lectura. Per a Sánchez, la posició a la classificació i la continuïtat a La Moncloa segueixen sent dos resultats diferents.

Els 60 de Vox: créixer molt i semblar que s’ha crescut poc

Vox afronta una pressió particular: competir contra una expectativa de creixement molt elevada. Assolir els 60 diputats suposaria sumar 27 respecte a 2023 i superar en vuit el seu màxim de 52, obtingut al novembre de 2019.

Aquest salt seria un èxit històric. Però quan els sondejos acostumen el públic a xifres properes o superiors, un resultat també elevat pot semblar insuficient. La mitjana parlamentària publicada per Demócrata el 21 de novembre situa Vox en 64 escons.

Abascal ha intentat contenir aquest risc. El 10 de novembre va evitar anticipar la seva entrada en un Govern i va recordar que les expectatives de canvi del 2023 no es van complir. Aquesta prudència permet mantenir una certa distància respecte al repartiment prematur de càrrecs.

És en aquest sentit on es pot parlar d’una posició lateral respecte a la disputa presidencial entre Sánchez i Feijóo. No equival a una campanya invisible: Abascal ha buscat exposició pròpia, inclosa la seva entrevista amb Broncano.

L’avaluació de Vox també dependrà de la seva utilitat per al PP. Aconseguir 55 diputats i ser imprescindible per a una investidura pot donar-li més poder que assolir 60 sense que existeixi una majoria alternativa. El rècord i la capacitat de condicionar el proper Govern s’han de mesurar per separat.

El retrocés de Vox: Jordi Wild no explica per si sol una enquesta

El tracking de 40dB. publicat el 17 de novembre va situar Vox en el 17,5%, al voltant d’un punt menys que una setmana abans. També va detectar una reducció de les transferències procedents d’antics votants del PP.

La coincidència amb la polèmica per l’entrevista cancel·lada amb Jordi Wild ha alimentat una explicació senzilla del moviment. Però una seqüència temporal no permet atribuir a aquest episodi tota la variació.

També poden intervenir-hi canvis de mostra, ajustos d’estimació o moviments reals d’electors. La hipòtesi d’una correcció estadística mereix consideració, tot i que necessitaria documentació metodològica per presentar-se com la causa.

El rellevant per a la nit electoral serà comprovar si el PP recupera terreny dins de la dreta i quant conserva Vox. Un trasllat entre tots dos pot canviar l’equilibri d’una negociació sense modificar substancialment les possibilitats d’alternança.

Les xifres que marcaran la lectura de l’29N
Referència Escons Què caldrà comprovar
PP 130 Llindar polític Si el supera, se separa del PSOE i reuneix suports per governar.
PSOE 121 Resultat de 2023 Si millora el seu resultat, compleix la promesa de quedar primer i conserva una majoria possible.
Vox 60 Llindar polític Si assoleix les expectatives i converteix el seu creixement en capacitat de condicionar el PP.
Majoría absoluta 176 Primera investidura Si hi ha un acord que reuneixi aquests vots. En segona votació n’hi ha prou amb més síes que noes.
Elaboració pròpia. Els 130 del PP i els 60 de Vox són referències analítiques, no objectius oficials ni prediccions. Els 121 del PSOE corresponen al resultat definitiu de 2023. La majoria absoluta del Congrés se situa en 176 diputats.

Front Ampl i: la feblesa nacional es decideix província a província

Front Ampl i arriba amb una capacitat parlamentària limitada en diverses projeccions. L’informe de SW Demoscopia lliurat el 19 de novembre li atribuïa onze diputats. La comparació amb els 31 de Sumar el 2023 s’ha de tenir en compte que la composició d’aquell espai i les candidatures han canviat.

El seu examen consisteix a conservar representació allà on competeix pels últims escons. Una xifra nacional pot ocultar resultats molt diferents: mantenir diputats en diverses províncies o acumular vots que no arriben a traduir-se en representació.

Per a Sánchez, la conseqüència és directa. Absorbir vot de l’esquerra alternativa pot enfortir el PSOE, però perjudicar la suma si desapareix un diputat aliat sense compensació socialista.

Per això, un bon resultat individual del PSOE no garanteix un bon resultat del conjunt progressista. Front Ampl i haurà de demostrar que conserva una aportació parlamentària suficient per participar en una majoria.

Els partits territorials: poden créixer i perdre influència a Madrid

Els nacionalistes i regionalistes es mesuren amb altres criteris. ERC i Junts disputen la seva posició a Catalunya; EH Bildu i PNV competeixen al País Basc; BNG i Coalición Canaria tenen referències territorials pròpies. El seu èxit electoral no depèn només del que li passi al PSOE.

La seva capacitat per influir en el pròxim Govern, en canvi, sí que estarà condicionada per la suma de PP i Vox. Si tots dos assoleixen una majoria suficient, diversos partits territorials podrien millorar els seus resultats i trobar-se amb un Congrés que els necessiti menys.

Si no ho fan, tornarà a cobrar importància els suports i les abstencions. Però aquests escons no es poden incorporar automàticament a una majoria de Sánchez: cada formació tindrà les seves condicions i els seus propis incentius per negociar.

Els 176 i els últims escons: on es resoldrà qui governa

La majoria absoluta del Congrés és de 176 diputats. Un acord que reuneixi aquesta xifra permet superar la primera votació d’investidura; en la segona n’hi ha prou d’obtenir més vots a favor que en contra. Per això, quedar-se en 175 no significa automàticament quedar fora del Govern.

Aquests escenaris permeten visualitzar la diferència entre complir expectatives, quedar primer i disposar d’una majoria. Són exemples aritmètics, no pronòstics. El recompte obligarà a seguir els últims diputats de cada circumscripció. Un escó que passi de Front Amplio al PSOE canvia la distribució interna d’un possible bloc; un que passi d’una candidatura progressista a PP o Vox altera directament la suma per a la investidura.

Quan les diferències siguin estretes, caldrà comprovar també quines províncies arrosseguen endarreriment en l’escrutini i què queda pendent del vot exterior i del recompte general. Les xifres provisionals de la nit electoral no substitueixen el resultat definitiu.

Quatre resultats hipotètics i la seva lectura política
Exemple PP + Vox Què suposaria
PP: 131
Vox: 60
191 15 sobre la majoria Ambdós superarien les seves referències i podrien investir Feijóo si pacten.
PP: 129
Vox: 60
189 13 sobre la majoria Feijóo no trencaria els 130, però mantindria una via suficient per governar amb Vox.
PP: 131
Vox: 44
175 1 sota la majoria El PP superaria els 130, però necessitaria un altre suport o abstencions suficients.
PSOE: 134
PP: 130
Vox: 46
176 Majoría absoluta El PSOE seria el primer en escons, però PP i Vox podrien formar una majoria alternativa.
Elaboració pròpia. Exemples aritmètics, no enquestes ni prediccions. Les xifres del PP no inclouen diputats addicionals d’UPN. Qualsevol investidura requereix un acord polític i els vots corresponents.