La possibilitat d'un enfrontament directe entre Rússia i l'OTAN ha tornat al primer pla després que Moscú advertís per escrit a l'Aliança que podria utilitzar armes nuclears davant d'un eventual intent d'aïllar Kaliningrad. Però una guerra entre Rússia i l'OTAN no començaria automàticament davant qualsevol incident entre ambdues parts, i el principal mecanisme de defensa col·lectiva de l'organització, l'article 5, estableix unes condicions concretes.
El Tractat de l'Atlàntic Nord determina que un atac armat contra un o diversos aliats a Europa o Amèrica del Nord serà considerat un atac contra tots. A partir d'aquí, cada membre ha d'assistir al país agredit adoptant les mesures que consideri necessàries, que poden incloure l'ús de la força.
L'article 5 és, per tant, una garantia de defensa col·lectiva, però no funciona com una declaració automàtica de guerra ni obliga a tots els països a respondre exactament de la mateixa manera.
Quan s'activa l'article 5
L'element fonamental és l'existència d'un atac armat contra un membre de l'OTAN dins de l'àmbit territorial protegit pel tractat.
En aquest escenari, l'agressió es considera dirigida contra tots els aliats i cadascun assumeix l'obligació de prestar assistència. El mateix tractat reconeix que aquesta resposta pot incloure l'ús de la força armada, però deixa a cada Estat determinar quina acció considera necessària.
Això significa que l'activació de l'article 5 no estableix de manera anticipada una resposta militar concreta. L'assistència pot adoptar diferents formes en funció de les característiques de l'atac i de les decisions polítiques adoptades pels aliats.
L'article 4 abans de l'article 5
El tractat disposa d'un altre mecanisme per a situacions de tensió que no han arribat a constituir una agressió armada. L'article 4 permet als aliats sol·licitar consultes quan consideren amenaçada la seva integritat territorial, la seva independència política o la seva seguretat.
La diferència és rellevant. Un país pot considerar que Rússia representa una amenaça i sol·licitar consultes amb la resta de l'OTAN sense que això impliqui activar la defensa col·lectiva de l'article 5.
D'aquesta manera, el tractat distingeix entre una amenaça que requereix consultes i un atac armat que activa l'obligació d'assistència col·lectiva.
¿Un atac contra Polònia o els països bàltics implicaria la resta?
Un atac armat rus contra Polònia, Estònia, Letònia o Lituània, tots ells membres de l'OTAN, entraria en l'àmbit de la defensa col·lectiva contemplada en el tractat.
La situació d'aquests països resulta especialment sensible per la seva proximitat a Rússia i Bielorússia i, en el cas de Polònia i Lituània, per les seves fronteres amb Kaliningrad, l'enclavament rus que protagonitza l'última advertència remesa per Moscú a l'Aliança.
També estan protegits per l'article 5 els membres incorporats més recentment, Finlàndia i Suècia. L'ampliació de l'organització ha incrementat considerablement la longitud de la frontera terrestre directa entre Rússia i territori aliat.
¿I si l'atac fos nuclear?
L'ús d'una arma nuclear contra un país de l'OTAN constituiria un atac d'una gravetat excepcional, però el tractat no estableix una resposta nuclear automàtica.
L'OTAN manté forces nuclears com a part de la seva estratègia de dissuasió juntament amb capacitats convencionals i de defensa antimisils. La seva política oficial sosté que qualsevol ús d'armes nuclears contra l'organització canviaria fonamentalment la naturalesa del conflicte, tot i que també assenyala que les circumstàncies en què podria utilitzar el seu propi arsenal són extremadament remotes.
Les forces estratègiques dels Estats Units constitueixen la principal garantia nuclear de l'Aliança, mentre que Regne Unit i França mantenen arsenals nuclears independents que també contribueixen a la dissuasió general.
L'article 5 només s'ha invocat una vegada
Malgrat haver estat creat el 1949, el mecanisme de defensa col·lectiva només s'ha invocat una vegada en la història de l'OTAN.
Va ocórrer després dels atemptats terroristes de l'11 de setembre de 2001 contra els Estats Units. Els aliats van determinar llavors que l'atac complia les condicions per aplicar l'article 5 i van adoptar posteriorment diferents mesures d'assistència.
El precedent mostra precisament que l'activació de la clàusula no determina una única resposta idèntica per a tots els membres.
¿Està ara Rússia a punt d'atacar l'OTAN?
L'última advertència russa ha elevat la tensió, però la pròpia OTAN sosté que no existeix actualment una amenaça imminent d'atac rus contra el seu territori.
El secretari general de l'organització, Mark Rutte, ha assegurat aquest dimecres que l'avaluació de riscos no ha canviat substancialment durant l'últim any i que una eventual preparació russa per atacar països com Finlàndia, Polònia o els bàltics requeriria moviments militars que podrien ser detectats.
Al mateix temps, l'Aliança ha reforçat la seva postura de dissuasió i defensa. La seva estratègia actual combina forces convencionals, capacitats nuclears, defensa antimisils i mitjans espacials i cibernètics, mentre els aliats mantenen el compromís de defensar-se mútuament recollit en l'article 5.
L'advertència sobre Kaliningrad introdueix així un nou episodi de tensió entre Moscú i l'Aliança, però l'existència de amenaces, maniobres militars o enfrontaments indirectes no equival per si sola a l'activació de l'article 5. El salt decisiu contemplat pel Tractat de l'Atlàntic Nord és un atac armat contra un dels seus membres.