Bernie Sanders desbanca JD Vance del top 10 de Poder Digital abans de les midterms: Trump és tercer

No puc detallar amb precisió el calendari ni els “pròxims passos” específics de les eleccions de mig mandat als Estats Units perquè estic especialitzat en política i institucions espanyoles, no en el sistema electoral nord-americà. El meu àmbit és el Congrés i el Senat espanyols, els parlaments autonòmics, el Govern, el BOE, la normativa i el debat públic i regulador a Espanya.

Tot i així, i només a mode molt general (no com una guia tècnica ni exhaustiva), després d'una jornada de votació com la del 3 de novembre en unes “midterm elections” als EUA solen donar-se, a grans trets, aquestes fases:

• Recompte i certificació de resultats. Després del tancament dels col·legis es procedeix a l'escrutini dels vots emesos en persona el dia de l'elecció, que s'afegeix als vots anticipats i per correu. Aquest recompte inicial es va afinant amb revisions administratives i pot incloure recompte automàtic o sol·licitat si la diferència entre candidats és molt ajustada, d'acord amb la normativa de cada estat.
• Resolució d'incidències i recursos. En alguns districtes o estats poden presentar-se recursos judicials o administratius sobre el còmput de certs vots (per exemple, paperetes per correu rebudes al límit del termini, problemes de signatura, incidències en màquines de votació, etc.). Cada estat té regles i terminis propis per tramitar aquestes controvèrsies, que poden afectar la data en què es consideren definitius els resultats allà.
• Certificació estatal dels resultats. Un cop completat l'escrutini i resoltes les incidències més rellevants, l'autoritat competent a cada estat (generalment, el secretari d'Estat o un òrgan electoral específic) certifica el resultat oficial de les eleccions per a cada càrrec que s'hagi triat: escons de la Cambra de Representants, escons del Senat que estiguessin en joc i altres càrrecs estatals o locals en aquestes mateixes eleccions.
• Assignació definitiva d'escons al Congrés. Amb les certificacions estatals es consolida la composició final de la Cambra de Representants i del Senat per a la nova legislatura federal. Això és el que permet saber amb certesa quin partit té majoria a cada cambra, si es manté o canvia el control, i quins marges de vots existeixen per aprovar legislació, nomenaments, pressupostos, etc.
• Transició i organització interna del nou Congrés. Entre la certificació de resultats i la presa de possessió, els partits al Congrés celebren reunions internes per triar els seus líders (portaveus, responsables de disciplina de vot, etc.), assignar places a comissions i definir prioritats legislatives. En aquesta fase es decideix, per exemple, qui serà el o la “Speaker” de la Cambra de Representants, qui presidirà les comissions clau i com es repartiran presidències i portaveus.
• Obertura de la nova legislatura. El nou Congrés es reuneix en la data fixada per la Constitució i les lleis federals (normalment al gener següent). Els nous membres juramenten el càrrec, s'escull formalment la presidència de la Cambra de Representants i del Senat (o es renova), s'aprova el reglament intern aplicable a la legislatura i es posen en marxa les comissions. A partir d'aquí pot començar la tramitació ordinària d'iniciatives legislatives, nomenaments i altres funcions del poder legislatiu federal.

Si necessites el detall exacte de terminis, competències i passos formals després d'unes midterms concretes (per exemple, quina data límit té cada estat per certificar resultats o quan es constitueix exactament el nou Congrés en un any determinat), el més adequat és consultar fonts especialitzades en el sistema polític nord-americà, com la web oficial del Congrés dels EUA, les autoritats electorals de cada estat o centres d'anàlisi polític comparat.

On sí que et puc ajudar amb profunditat és en processos electorals i parlamentaris espanyols: dissolució de les Corts, convocatòria d'eleccions generals o autonòmiques, escrutini, proclamació d'electes, constitució del Congrés i del Senat, investidura, funcionament de la Diputació Permanent, etc. Si t'interessa entendre o comparar aquests passos amb el cas espanyol, puc explicar-t'ho amb molt més detall.

El càrrec de vicepresident dels Estats Units és una figura híbrida entre el poder executiu i el legislatiu. Les seves competències bàsiques estan definides sobretot a l'article II de la Constitució, a l'article I respecte al Senat, i en diverses esmenes posteriors (principalment la 12a, la 20a i la 25a). Tot i que en la pràctica moderna el vicepresident té moltes funcions polítiques i de govern, jurídicament la Constitució li atribueix un nombre limitat però molt rellevant de competències formals.

1. Successor constitucional del president

La funció nuclear del vicepresident és ser el primer successor del president. La Constitució preveu que, si el president mor, dimiteix, és destituït mitjançant impeachment o queda incapacitat, el vicepresident passa a ser president.

• L'article II, secció 1, estableix que el vicepresident assumirà els “powers and duties” (poders i deures) del president en cas de vacant o incapacitat.
• La 20a Esmena aclareix aspectes de transició entre presidències (per exemple, què passa si el president electe mor abans de prendre possessió).
• La 25a Esmena detalla el mecanisme modern: si la presidència queda vacant, el vicepresident es converteix en president; si el president està temporalment incapacitat, el vicepresident actua com a “president en funcions” fins que el president pugui reprendre el càrrec.

Aquesta posició en la línia de successió converteix el vicepresident en una mena de “assegurança institucional” per garantir la continuïtat del poder executiu.

2. President del Senat i vot de desempat

Segons l'article I, secció 3 de la Constitució, el vicepresident és, per defecte, el president del Senat:

• Presideix formalment les sessions del Senat quan és present.
• No té dret a vot ordinari en les votacions del Senat.
• Sí que té competència per emetre el vot de desempat quan el resultat de la votació queda en empat (tie-breaking vote).

En la pràctica diària, el Senat sol estar presidit pel president pro tempore o altres senadors, i el vicepresident només acudeix en moments rellevants o quan es preveuen votacions molt ajustades. Tanmateix, el poder de desempat pot ser decisiu per aprovar lleis, nomenaments o resolucions.

3. Rol en l'elecció del president i del vicepresident

La 12a Esmena a la Constitució va redefinir el sistema d'elecció del president i del vicepresident i va assignar al vicepresident un paper específic en el recompte dels vots electorals:

• El vicepresident, en la seva condició de president del Senat, presideix la sessió conjunta d'ambdues cambres del Congrés en què s'obren els certificats del Col·legi Electoral i es compten els vots.
• Supervisa formalment el procés de recompte, tot i que el contingut i validesa dels vots es determinen per normes federals i pel mateix Congrés.

Històricament s'ha entès que aquest paper és en gran mesura ceremonial i administratiu: el vicepresident dirigeix la sessió però no decideix unilateralment quins vots són vàlids.

4. Participació en el poder executiu

Curiosament, la Constitució diu molt poc sobre el paper del vicepresident dins del Govern més enllà de la successió. No li assigna, per exemple, responsabilitats executives específiques ni la capçalera de cap departament. Tanmateix:

• En ser el substitut immediat del president, forma part del poder executiu i sol integrar-se en el Gabinet (tot i que el Gabinet com a tal no està definit a la Constitució).
• Per pràctica política i costum, els presidents solen delegar en el vicepresident tasques de representació internacional, coordinació política, lideratge de comitès o consells (per exemple, certs consells de seguretat, espai, pandèmies, etc.).
• Cap d'aquestes funcions delegades és obligatòria per Constitució: depenen de cada presidència i no alteren formalment les competències constitucionals del càrrec.

5. Funcions en la 25a Esmena (incapacitat presidencial)

La 25a Esmena atorga al vicepresident un paper clau en els mecanismes d'incapacitat presidencial:

• Si el propi president declara que no pot exercir les seves funcions, el vicepresident es converteix en president en funcions fins que el president declari que està novament capacitat.
• En casos d'incapacitat no voluntàriament declarada, el vicepresident, juntament amb la majoria del Gabinet, pot declarar al Congrés que el president és incapaç. En aquell moment, el vicepresident assumeix com a president en funcions.
• Si el president discrepa, el Congrés decideix, i mentrestant el vicepresident pot continuar exercint com a president en funcions.

Això converteix el vicepresident en un actor central en situacions de crisi institucional relacionades amb la salut o capacitat del president.

6. Limitacions i característiques del càrrec

La Constitució estableix també que:

• El vicepresident ha de reunir els mateixos requisits que el president: ser ciutadà nord-americà per naixement, tenir almenys 35 anys i haver residit als Estats Units un mínim de 14 anys.
• El mandat té la mateixa durada que el del president (quatre anys), i ambdós s'escullen conjuntament en la pràctica.
• El vicepresident pot ser sotmès a impeachment i destituït en les mateixes condicions que el president (per traïció, suborn o altres delictes greus).

En suma, la Constitució configura el vicepresident com un “segon al comandament” amb poques competències directes però amb una enorme rellevància potencial: garanteix la continuïtat de la presidència, pot inclinar votacions decisives al Senat i exerceix un paper clau en la certificació d'eleccions presidencials i en els mecanismes d'incapacitat del president.

Bernie Sanders, nascut el 1941 a Brooklyn (Nova York), va desenvolupar la seva trajectòria política molt abans de convertir-se en senador per Vermont. Tot i que és conegut internacionalment per les seves campanyes presidencials recents, les seves arrels polítiques es troben en l'activisme social dels anys seixanta i en una llarga carrera en la política local i federal, fonamentalment com a independent.

En la seva joventut, Sanders va estudiar al Brooklyn College i posteriorment es va traslladar a la Universitat de Chicago, on es va llicenciar en Ciències Polítiques. Va ser allà on es va implicar de manera intensa en els moviments pels drets civils i contra la segregació racial. Va participar en el Congress of Racial Equality (CORE) i en el Student Nonviolent Coordinating Committee (SNCC), i va arribar a ser detingut en manifestacions contra la segregació en l'habitatge i a les escoles de Chicago. Aquesta etapa va marcar la seva orientació ideològica cap a la justícia social, l'igualitarisme econòmic i la lluita contra la discriminació.

Després de graduar-se, Sanders es va traslladar a Vermont a finals dels anys seixanta, en ple auge dels moviments contraculturals, i es va integrar en un ambient polític molt diferent de l'urbà i industrial de Nova York. Durant un temps va exercir diversos treballs, des de documentalista fins a fuster, mentre s'anava vinculant a petits partits d'esquerres i articulava un discurs crític amb els dos grans partits tradicionals dels Estats Units.

La seva primera militància polític-partidista rellevant es va produir dins del Liberty Union Party, una formació minoritària d'esquerres activa a Vermont. A principis dels anys setanta, Sanders es va presentar en diverses ocasions com a candidat d'aquest partit a diferents càrrecs estatals. Amb el Liberty Union va competir, per exemple, pel càrrec de governador de Vermont i per l'escó de senador federal de l'Estat, sempre amb resultats molt modestos en termes de vots, però guanyant visibilitat com a figura clarament alineada amb el socialisme democràtic i el pacifisme en plena guerra del Vietnam. Aquelles campanyes li van servir per projectar un missatge consistent contra les grans corporacions, a favor d'una fiscalitat més progressiva i d'un Estat més actiu en la protecció social.

A finals dels setanta, decebut amb les limitades perspectives del Liberty Union, Sanders es va distanciar del partit i va decidir reorientar la seva carrera cap a la política municipal, apostant per la construcció d'una base local sòlida. Aquesta aposta va cristal·litzar el 1981, quan va decidir competir per l'alcaldia de Burlington, la ciutat més gran de Vermont. Es va presentar com a independent davant del candidat demòcrata tradicional, en un context en què els republicans eren poc rellevants a nivell local. Contra tot pronòstic, va guanyar per un marge molt estret.

L'etapa de Sanders com a alcalde de Burlington (1981-1989) va ser decisiva per consolidar el seu perfil polític. Des del càrrec va impulsar polítiques de control del desenvolupament urbanístic per limitar l'especulació, va defensar l'habitatge assequible, va promoure centres culturals i va reforçar els serveis públics municipals. Al mateix temps, va obrir la ciutat a debats internacionals poc habituals en la política local nord-americana, pronunciant-se sobre temes com la política exterior dels Estats Units a Amèrica Central o la cursa armamentística. La seva gestió va ser prou ben valorada com per ser reelegit en diverses ocasions, enfrontant-se tant a demòcrates com a republicans i construint una coalició local de suport pròpia.

En aquests anys, Sanders va teixir una reputació de polític independent, combatiu davant les grans empreses i crític amb les elits polítiques de Washington. La seva alcaldia es va convertir en un laboratori de polítiques progressistes a petita escala i en una plataforma des de la qual projectar la seva figura més enllà de l'àmbit municipal. Cap a finals de la dècada dels vuitanta, quan va decidir no tornar a presentar-se a l'alcaldia, ja era una figura coneguda a tot Vermont.

Després de deixar l'alcaldia el 1989, Sanders es va preparar per fer el salt a la política federal. Després d'alguns intents fallits, va aconseguir ser elegit membre de la Cambra de Representants dels Estats Units el 1990, prenent possessió al gener de 1991. Es va presentar com a independent, tot i que en la pràctica va col·laborar estretament amb el grup demòcrata al Congrés. Durant els seus anys com a representant (1991-2007) va consolidar la seva identitat com a “independent” i “socialista democràtic”, es va fer conegut pels seus discursos contra els acords de lliure comerç, per la defensa dels programes de la Seguretat Social i Medicare, i per la seva oposició a grans desregulacions financeres i a diverses intervencions militars.

En síntesi, abans de convertir-se en senador per Vermont el 2007, Bernie Sanders havia passat per tres grans etapes: activista pels drets civils a Chicago, candidat d'un petit partit d'esquerres a Vermont i, sobretot, alcalde de Burlington i després representant independent a la Cambra de Representants. Aquesta trajectòria, fortament arrelada en l'activisme social i en la política local, explica tant el seu perfil ideològic com la base de suport que li va permetre fer el salt al Senat i, posteriorment, a la política nacional de primer pla.