El 82,9 per cent de les dones amb malalties reumàtiques i discapacitat assegura haver patit violència institucional en el sistema sanitari durant l’últim any. Entre les formes més freqüents de maltractament esmentades per les 287 participants en l’estudi elaborat per Reu+ juntament amb el Consejo Nacional de Mujeres de España (CNME), dins del programa europeu POWER, destaquen les llistes d’espera interminables, l’absència d’atenció realment especialitzada (57%), la informació difícil d’entendre (32,7%) i el tracte infantilitzador (23%).
El document defineix la violència institucional com qualsevol acció o omissió per part d’una institució que vulneri els drets de les dones o els dificulti exercir-los, incomplint el deure de diligència deguda de l’Estat. Es tracta d’una noció jurídica recollida en la normativa catalana contra la violència masclista, que permet diferenciar un episodi aïllat d’un patró que es repeteix de manera sistemàtica.
Les repercussions transcendeixen la consulta mèdica: set de cada deu enquestades (70,4%) manifesten confiar poc o gens en les institucions. A més, el 72,7 per cent indica que presenta símptomes de depressió i el 58,5 per cent refereix ansietat freqüent. Les autores de l’informe no consideren aquest malestar com una condició prèvia de les pacients, sinó com un efecte directe de com està organitzat el sistema, una interpretació recolzada pels resultats de l’enquesta, el grup de discussió i les entrevistes en profunditat.
L’impacte s’estén també a l’àmbit laboral. Gairebé la meitat de les dones consultades (48,8%) declara haver patit discriminació a causa de la seva discapacitat i més de la meitat s’ha vist obligada a reduir la jornada, canviar de lloc o abandonar la feina.
La investigació identifica entre les causes principals el biaix de gènere en l’atenció sanitària, la tendència a atribuir els símptomes de les dones a l’ansietat abans de completar les proves diagnòstiques, la manca de visibilitat de la discapacitat orgànica i un sistema de valoració que examina les pacients quan estan en remissió, és a dir, en el seu millor moment, i no durant els brots de la malaltia.
L’informe subratlla, a més, l’existència d’un "punt cec institucional": l’administració autonòmica entrevistada, responsable de valorar la discapacitat, nega per escrit que hi haja diferències de gènere en eixe procediment, malgrat l’evidència recollida en l’enquesta, el grup de discussió i les entrevistes. "Si tu no valores no hi ha garantia", resumeix Eugènia Bretones Espejo, presidenta del CNME i coinvestigadora de l’estudi.
Este treball servix de base al Pla d’Incidència Política del projecte i planteja, entre les seues mesures, formació obligatòria en perspectiva de gènere i discapacitat per al personal sanitari, judicial i de serveis socials; protocols específics de valoració per a les patologies que es manifesten en brots, amb revisions periòdiques i l’opció d’avaluar en ple brot; així com un control efectiu del deure d’adaptar els llocs de treball, també dins de la mateixa Administració pública.
Així mateix, proposa la recopilació sistemàtica de dades desagregades per sexe i tipus de discapacitat; l’ús de les compareixences parlamentàries i de les reformes legislatives en marxa per traslladar l’evidència obtinguda; i el reconeixement de la violència institucional com un problema de salut pública que requereix una resposta urgent.