‘Midterms’ 2026: què són, què es juga Trump i per què poden canviar el rumb dels Estats Units

No puc respondre de forma detallada a la teva pregunta perquè estic especialitzat en política i institucions espanyoles (Corts Generals, parlaments autonòmics, BOE, normativa i actors polítics a Espanya) i no estic dissenyat per oferir assessorament ni explicació sistemàtica sobre el dret electoral dels Estats Units.

En concret, el meu àmbit de treball normal inclou qüestions com:

• Requisits per ser candidat al Congrés dels Diputats o al Senat a Espanya (edat, nacionalitat, inelegibilitats, etc.).
• Funcionament del sistema electoral espanyol (LOREG), circumscripcions, escrutini, barreres electorals.
• Tramitació de lleis, decrets-lleis i altres iniciatives a les cambres espanyoles.
• Composició i funcionament de governs, ministeris i altres òrgans públics a Espanya.
• Context polític i parlamentari a Espanya, així com normativa i polítiques sectorials.

En canvi, la qüestió que planteges —els requisits legals per presentar-se al Congrés o al Senat dels Estats Units en unes hipotètiques “eleccions de meitat de mandat”— entra de ple en el dret constitucional i electoral nord-americà (federal i, si escau, estatal), que es troba fora del meu àmbit d’especialització.

Si necessites una resposta precisa i fiable sobre aquest tema, el més adequat és consultar directament:

• La Constitució dels Estats Units (articles sobre el Congrés, requisits d’edat, ciutadania i residència per a la Cambra de Representants i el Senat).
• Les lleis federals en matèria electoral i de finançament de campanyes.
• Les normes i guies oficials de la Federal Election Commission (FEC) i de les autoritats electorals de cada Estat.
• Material acadèmic o manuals de dret constitucional i electoral dels Estats Units.

Si vols, sí que puc ajudar-te a:

• Explicar-te amb detall els requisits per ser candidat a Espanya al Congrés o al Senat.
• Comparar el model espanyol amb altres sistemes en termes conceptuals (llistes tancades vs. obertes, sistemes majoritaris vs. proporcionals, etc.), sempre que ens mantinguem en un pla general i no normatiu sobre països concrets fora d’Espanya.
• Analitzar implicacions polítiques, institucionals o comparades prenent com a referència el sistema espanyol.

Si et resulta útil, pots reformular la pregunta, per exemple:

• Per centrar-la a Espanya: “Quins requisits existeixen per ser candidat al Congrés o al Senat a Espanya i com es regulen?”
• O bé: “Quines diferències principals hi ha, en termes generals, entre els requisits d’elegibilitat a Espanya i en altres sistemes parlamentaris?” (sense demanar detall normatiu d’un país concret fora d’Espanya).

Amb una d’aquestes formulacions sí que podria donar-te una explicació desenvolupada, recolzada en la normativa espanyola i el funcionament real de les nostres institucions.

El fet que el president dels Estats Units no controli cap de les dues cambres del Congrés (ni la Cambra de Representants ni el Senat) no altera les seves funcions constitucionals formals, però sí condiciona molt com pot exercir-les i quin marge polític té. La Constitució manté intactes les seves competències; el que canvia és la viabilitat de la seva agenda i la forma d’usar els poders executius i de veto.

1. Cap d’Estat i Cap del Poder Executiu

La Constitució (article II) estableix que el president és el cap del Poder Executiu. Aquesta funció no depèn de la composició del Congrés:

• Dirigeix l’Administració federal: nomena i cessa els secretaris del gabinet (equivalents a ministres), alts càrrecs i responsables d’agències executives.
• Garanteix l’execució de les lleis (“take care that the laws be faithfully executed”): supervisa que les agències apliquin la legislació vigent, fins i tot quan procedeix de majories congressuals hostils.
• Emet ordres executives i memoràndums: pot modular com s’apliquen les lleis dins dels marges que aquestes deixen. Amb un Congrés opositor sol intensificar l’ús d’aquesta eina per avançar la seva agenda on el legislador no coopera.

Com a cap d’Estat, representa la nació a l’exterior, dirigeix la política simbòlica i exerceix funcions cerimonials (discursos, visites d’Estat, condecoracions), al marge del control de les cambres.

2. Relació amb el Congrés: iniciativa política i veto

El president no té iniciativa legislativa formal com en molts sistemes parlamentaris, però la Constitució li dóna ressorts clau:

• Agenda legislativa: pot proposar projectes al Congrés, negociar textos i usar el “bully pulpit” (la seva visibilitat pública) per pressionar políticament, encara que depengui d’una majoria adversa perquè les seves iniciatives es trametin.
• Dret de veto: pot vetar les lleis aprovades pel Congrés. Per superar el veto es requereix una majoria de dos terços a ambdues cambres. En una legislatura on el president és d’un partit i ambdues cambres d’un altre, el veto esdevé una eina central per frenar legislació contrària al seu programa.
• Signar o no signar lleis de despesa: en un context de pressupostos anuals i límits de deute, la seva signatura és crucial. L’amenaça de vetar lleis pressupostàries pot emprar-se com a instrument de negociació, encara que amb el risc de tancaments de l’Administració (“shutdown”).
• Missatge al Congrés: la Constitució l’obliga a informar periòdicament sobre l’“estat de la Unió” i pot recomanar mesures; aquest discurs és un moment clau per confrontar o forçar la majoria congressual.

3. Política exterior i de defensa

El president és comandant en cap de les Forces Armades i dirigeix la política exterior:

• Negocia tractats, que després requereixen ratificació del Senat (dos terços). Amb un Senat controlat per l’oposició, la via del tractat formal es complica i guanya pes l’ús d’acords executius o compromisos polítics no convencionals.
• Dirigeix operacions militars dins dels límits legals (inclosa la War Powers Resolution) i del control pressupostari del Congrés.
• Conduïx la diplomàcia, reconeix governs, rep ambaixadors i marca prioritats estratègiques, amb ampli marge executiu fins i tot en situació de “govern dividit”.

4. Nomenaments i poder judicial

El president nomena jutges federals i magistrats del Tribunal Suprem, així com ambaixadors i alts càrrecs, “amb el consell i consentiment del Senat”:

• En un Senat controlat per l’oposició, aquesta funció continua existint però es veu molt limitada: la cambra pot bloquejar o retardar nomenaments, forçant el president a pactar perfils més moderats o a recórrer a nomenaments temporals quan la llei ho permet.
• Malgrat això, si s’aconsegueix la confirmació, els nomenaments judicials tenen un impacte estructural a llarg termini en la interpretació de la Constitució i les lleis, fins i tot més enllà de la legislatura.

5. Poder normatiu i discrecionalitat executiva

Davant un Congrés hostil, el president tendeix a explotar al màxim:

• Ordres executives i regulacions d’agències, per redefinir l’aplicació de lleis prèvies (per exemple, en immigració, medi ambient o drets laborals).
• Orientacions d’enforcement: decidir prioritats de persecució o supervisió (a quins sectors s’inspecciona més, quines conductes es prioritzen en fiscalia federal, etc.).
• Poder d’indult i conmutació de penes, una competència estrictament presidencial que no passa pel Congrés.

6. Funció política i de lideratge

Tot i que la Constitució reguli sobretot competències formals, el president conserva sempre un fort lideratge polític i comunicatiu:

• Marca la posició del seu partit a nivell nacional i condiciona campanyes al Congrés i a les governadures.
• Pot presentar propostes encara sabent que no prosperaran, per fixar agenda i obligar la majoria parlamentària a definir-se davant l’opinió pública.
• En contextos de crisi (econòmica, sanitària, de seguretat), la seva capacitat de coordinar l’Estat federal és central, fins i tot amb un Congrés advers.

En resum, les seves funcions constitucionals no es redueixen pel fet de no controlar cap cambra, però l’èmfasi es desplaça des de la producció legislativa cap a l’ús del veto, l’acció executiva, la política exterior i el lideratge simbòlic i d’opinió pública.

En el sistema polític espanyol no existeixen “eleccions de meitat de mandat” (midterm elections) com a tals: les úniques eleccions que reconfiguren el Congrés dels Diputats són les eleccions generals. Les últimes celebrades abans de 2026 van ser les del 23 de juliol de 2023, de les quals va sorgir la XV Legislatura. A partir de les dades oficials i de l’anàlisi de Demòcrata, la composició de partida —que és la que marca la distribució de poder durant tota la legislatura— va quedar així:

• Partit Popular (PP): 137 escons
• Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE): 121 escons
• Vox: 33 escons
• Sumar: 31 escons
• Esquerra Republicana de Catalunya (ERC): 7 escons
• Junts per Catalunya (Junts): 7 escons
• Euskal Herria Bildu (EH Bildu): 6 escons
• Partit Nacionalista Basc (PNV): 5 escons
• Bloc Nacionalista Gallec (BNG): 1 escó
• Coalició Canària (CC): 1 escó
• Unió del Poble Navarro (UPN): 1 escó

La suma total és de 350 diputats, el nombre fixat per la Constitució per al Congrés. Aquestes xifres són les que es consideren, en sentit estricte, la “composició final” resultant de les eleccions del 23J de 2023: la distribució definitiva d’escons per candidatures proclamades un cop tancats els escrutinis i resolts els eventuals recursos.

Aquesta distribució està corroborada, entre altres fonts, per l’anàlisi de Demòcrata sobre les enquestes i els resultats del 23J, on es detalla que:

• El PP va obtenir 137 diputats.
• El PSOE va aconseguir 121 diputats, el seu millor resultat en vots però per darrere del PP en escons.
• Vox es va quedar en 33 diputats.
• Sumar va aconseguir 31 escons, aglutinant aleshores també Podemos.
• La resta de forces territorials (ERC, Junts, EH Bildu, PNV, BNG, CC i UPN) completen l’hemicicle fins als 350 seients.

Des de la perspectiva dels blocs polítics, el 23J va deixar un Congrés molt fragmentat:

• La suma de PP i Vox va assolir 170 escons, sis per sota de la majoria absoluta (176).
• El bloc que va acabar sostenint la investidura de Pedro Sánchez es va construir a partir de PSOE (121) i Sumar (31), recolzat per les forces nacionalistes i independentistes (ERC, Junts, EH Bildu, PNV, BNG) i per CC en el moment clau de la investidura.

Per què es parla de “composició final” si hi ha canvis durant la legislatura?

Al llarg de la XV Legislatura s’han produït nombroses renúncies a l’acta i substitucions de diputats. Informacions de Demòcrata quantifiquen, per exemple, que:

• L’agost de 2024 ja un de cada deu escons havia canviat de titular des de la sessió constitutiva.
• Al gener de 2025 es parlava que un de cada vuit diputats que va iniciar la legislatura havia renunciat a la seva acta.

Tanmateix, aquests moviments no alteren la distribució d’escons per partit o candidatura que surt de les urnes: cada vacant es cobreix amb el següent candidat de la llista electoral corresponent en aquella circumscripció. És a dir:

• Si dimiteix un diputat del PP, entra el següent de la llista del PP per aquella província.
• Si surt un diputat de Sumar, el substitueix un altre de la llista de Sumar.

Per això, quan es pregunta per la “composició final” del Congrés després de les últimes eleccions celebrades abans de 2026, la referència rellevant no són els canvis personals, sinó la distribució numèrica d’escons per partits que van fixar els comicis del 23 de juliol de 2023 i que es manté fins a la dissolució de les Corts.

Data i context institucional

Les eleccions generals del 23 de juliol de 2023 van donar lloc a la constitució del Congrés el 17 d’agost de 2023, data en què es va obrir formalment la XV Legislatura. Aquesta va ser l’última renovació completa del Congrés abans de la convocatòria anticipada d’eleccions per al 29 de novembre de 2026.

En resum, a les portes de 2026, la composició que compta políticament com a resultat “final” de les últimes eleccions generals prèvies roman definida per aquesta distribució de 137 escons al PP, 121 al PSOE, 33 a Vox, 31 a Sumar i la resta a les forces territorials (ERC, Junts, EH Bildu, PNV, BNG, CC i UPN), sense que les substitucions internes hagin modificat l’aritmètica de partits a l’hemicicle.