Qui és Beatriz Biedma, la jutgessa del cas David Sánchez que declararà a l'Audiència Nacional

El president del Tribunal d'Instància és una figura de govern intern de la nova organització judicial prevista a Espanya, concebuda per coordinar i dirigir el funcionament de tots els jutjats que s'integren en aquest Tribunal (civil, penal, contenciós-administratiu, social, etc.) dins d'un determinat partit judicial o demarcació. No és, en essència, “un jutge més”, sinó l'òrgan unipersonal que assumeix la direcció, representació i supervisió del Tribunal d'Instància com a conjunt.

Les seves competències i funcions poden agrupar-se en diversos blocs:

1. Direcció i organització del Tribunal

• Direcció de l'òrgan: exerceix la capçalera del Tribunal d'Instància, marcant les línies generals de funcionament intern i assegurant que els diferents jutjats i seccions actuïn de forma coordinada.
• Organització de seccions i serveis: participa en la delimitació i organització de les seccions del Tribunal (per exemple, seccions civils, penals, de família, mercantils, etc.), així com en l'assignació de jutges i magistrats a cadascuna, dins dels marges que fixen la Llei Orgànica del Poder Judicial i els acords dels òrgans de govern judicial.
• Repartiment i distribució d'assumptes: supervisa els criteris objectius de repartiment d'assumptes entre les diferents unitats o seccions del Tribunal, vetllant perquè s'apliquin correctament i s'evitin manipulacions o designacions ad hoc.
• Coordinació del personal: tot i que la dependència administrativa del personal funcionari recau en altres òrgans, el president coordina amb la Secretaria de Govern i els lletrats de l'Administració de Justícia la dotació i organització de mitjans humans necessaris per al correcte funcionament del Tribunal.

2. Representació institucional i relacions externes

• Representació del Tribunal: actua com a màxima representació del Tribunal d'Instància davant d'altres òrgans judicials, al Tribunal Superior de Justícia de la comunitat autònoma, al Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a les administracions públiques i a la ciutadania.
• Relació amb col·legis professionals i operadors jurídics: és interlocutor habitual amb col·legis d'advocats, procuradors, graduats socials, fiscalia i altres operadors jurídics quan es tracten qüestions generals d'organització o funcionament del Tribunal.
• Participació en òrgans de govern: pot formar part, per raó del seu càrrec, d'òrgans de coordinació o de govern intern de la jurisdicció a nivell territorial (per exemple, reunions convocades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia) on s'analitzen càrregues de treball, necessitats i plans de millora.

3. Impuls, control i qualitat de l'activitat jurisdiccional

• Impuls de l'activitat judicial: sense envair la independència de cada jutge en la resolució dels assumptes, el president procura que el conjunt del Tribunal funcioni amb agilitat, que es redueixin retards i es compleixin els objectius de qualitat i terminis raonables.
• Supervisió del compliment d'horaris i serveis: controla que els serveis de guàrdia, els senyalaments i les vistes es programin adequadament, especialment en jurisdiccions amb alta càrrega (penal, violència de gènere, família, etc.).
• Detecció de disfuncions: identifica embussos, desequilibris de càrrega entre seccions o problemes organitzatius, i proposa mesures de correcció (reforços, redistribucions, canvis en el repartiment) davant la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia o el CGPJ.
• Estadística i rendició de comptes: coordina l'elaboració de dades estadístiques sobre entrada i resolució d'assumptes, temps de resposta i pendència, que es remeten als òrgans de govern del poder judicial per a la planificació i avaluació del sistema.

4. Funcions en matèria de personal judicial

• Acollida i coordinació de jutges: integra en el funcionament del Tribunal jutges de nou destí, substituts o de reforç, orientant sobre els criteris de repartiment, pràctiques internes i coordinació amb altres seccions.
• Informes i propostes: emet informes sobre necessitats de places, conveniència de reforços o creació de noves seccions, així com sobre possibles reordenacions internes, que s'eleven al CGPJ o al Ministeri de Justícia.
• Garantia d'independència: tot i que exerceix funcions de govern, ha de respectar escrupolosament la independència judicial de cada òrgan a l'hora de jutjar i fer executar el jutjat. Les seves decisions organitzatives no poden interferir en el contingut de les resolucions.

5. Transparència i atenció a la ciutadania

• Imatge pública del Tribunal: contribueix a que el funcionament del Tribunal sigui comprensible i previsible per a la ciutadania i els professionals, fomentant una informació clara sobre horaris, serveis i criteris d'organització.
• Gestió de queixes i suggeriments: pot rebre, canalitzar o supervisar la tramitació de queixes relacionades amb el funcionament del Tribunal (no sobre el contingut de les resolucions, que tenen els seus propis recursos) i proposar millores d'organització.

En resum, el president del Tribunal d'Instància actua com a “director d'orquestra” de tots els jutjats que l'integren: organitza, coordina i representa, impulsa l'activitat i vetlla perquè el servei públic de la justícia es presti amb eficàcia i respecte a la independència judicial.

En el procés penal espanyol, l'acusació particular és la que exerceix la persona directament ofesa o perjudicada pel delicte (o qui la representi). Si qui vol actuar com a acusació és un jutge, s'apliquen en essència els mateixos requisits generals, amb un matís fonamental: l'obligació d'imparcialitat i incompatibilitat, que li impedeix jutjar l'assumpte en què és part acusadora.

1. Legitimació: ser ofès o perjudicat pel delicte

El requisit bàsic és la legitimació activa:

• Ha de tractar-se de la víctima directa del delicte (ofès) o d'una persona que hagi patit un perjudici derivat del mateix (perjudicat).
• En cas de defunció o incapacitat de la víctima, poden exercir l'acusació particular els seus hereus o representants legals.
• Si el jutge que vol personar-se ha estat ell mateix víctima (per exemple, amenaces, injúries, atemptat contra l'autoritat, delictes contra la seva integritat), pot actuar com a acusació particular en aquest procediment.

El fet de ser jutge no confereix per si mateix legitimació per acusar: si no és víctima o perjudicat, només podria intervenir, en el seu cas, a través de l'acusació popular (que té regles diferents) o no intervenir.

2. Capacitat i representació processal

Com qualsevol part, l'acusació particular ha de reunir els requisits generals de capacitat processal:

• Ser major d'edat i tenir plena capacitat d'obrar. Si és menor o incapaç, haurà d'actuar a través de representant legal.
• Compareixer en el procés amb procurador i assistit d'advocat quan la llei ho exigeix (en la pràctica, gairebé sempre, excepte supòsits molt menors o diligències prèvies molt inicials).
• Si el jutge actua com a persona física víctima, no intervé “en nom de l'òrgan judicial”, sinó a títol estrictament personal.

3. Exercici formal: querella o escrit de personació

Per ser admès com a acusació particular, l'interessat ha de:

• Presentar una querella (quan inicia el procediment) o un escrit de personació en unes diligències ja obertes.
• En aquest escrit ha de:
  • Identificar-se com a ofès o perjudicat.
  • Relatar de forma suficient els fets que constitueixen delicte i la seva relació amb ells.
  • Sol·licitar expressament ser tingut per acusació particular.

L'òrgan judicial valorarà si concurren aquests requisits i dictarà auto admetent o rebutjant la personació com a acusació particular.

4. Fiança o altres càrregues econòmiques

Tradicionalment l'acusació particular podia estar sotmesa a l'obligació de prestar fiança per respondre de costes i responsabilitats si la seva actuació resultava temerària. Tot i que el règim s'ha anat flexibilitzant (especialment per a víctimes de determinats delictes), continua sent possible que el jutge instructor:

• Exigeixi fiança si aprecia risc d'actuació abusiva o temerària.
• O bé l'eximeixi quan la víctima es troba en una situació d'especial protecció (per exemple, violència de gènere o altres delictes greus).

5. Moment processal per personar-se

L'acusació particular pot sol·licitar la seva admissió des de la incoació del procediment i, en general, fins abans de l'inici del judici oral. Si s'intenta personar un cop començat el judici, el tribunal sol rebutjar-ho per afectar la igualtat d'armes i el dret de defensa de l'acusat.

6. Especialitat quan l'acusador és jutge

A més dels requisits anteriors, el fet que l'acusador sigui jutge afegeix una exigència clau:

• El jutge que actua com a acusació particular en un assumpte no pot, al mateix temps, conèixer o resoldre aquest procediment en qualitat d'òrgan jurisdiccional.
• Si fos competent per conèixer de l'assumpte, ha d'abstenir-se i, en el seu cas, la resta de parts podrien promoure la seva recusació per salvaguardar la imparcialitat.
• Per tant, el jutge víctima actua com a part privada davant un altre òrgan judicial diferent i jeràrquica o territorialment competent.

En resum, un jutge pot ser admès com a acusació particular sempre que compleixi les condicions generals (ser víctima o perjudicat, formalitzar la seva personació amb advocat i procurador, dins de termini) i respecti estrictament les regles d'imparcialitat i incompatibilitat, és a dir, sense intervenir com a jutjador en el mateix procediment en què acusa.

En els últims anys l'Audiència Nacional ha començat a tractar de forma més explícita les campanyes organitzades de descrèdit i pressió sobre jutges i altres operadors jurídics. Amb la informació disponible, els dos grans focus que s'han judicialitzat a la pròpia Audiència Nacional són, sobretot, el “cas Leire Díez” i la macrocausa contra l'exjutge Fernando Presencia, als quals s'afegeixen algunes línies d'investigació connexes.

1. La trama de Leire Díez (“fontanera” del PSOE)

El procediment més clar és el conegut com a cas Leire Díez, que ha acabat concentrat íntegrament al Jutjat Central d'Instrucció núm. 5, a càrrec del jutge Santiago Pedraz. L'Audiència Nacional investiga aquí una pressumpta organització criminal que hauria intentat, entre altres coses, de:

• Obtenir informació sensible sobre jutges, fiscals i comandaments de la Guàrdia Civil que intervenien en causes rellevants per al PSOE i el Govern.
• Desestabilitzar o “malbaratar” procediments judicials que afectaven el partit, combinant filtracions, campanyes mediàtiques i maniobres processals, segons autos citats per mitjans com Demócrata.
• Articular campanyes de descrèdit personal i professional contra magistrats concrets.

En aquesta causa apareixen com a investigats, entre altres, la pròpia Leire Díez, l'exsecretari d'Organització del PSOE Santos Cerdán, l'exvicepresident andalús Gaspar Zarrías i l'empresari Javier Pérez Dolset, amb un ventall de delictes indiciaris que inclou organització criminal, suborn, revelació de secrets, inducció al fals testimoni, acusació falsa, prevaricació, tràfic d'influències i delictes contra les institucions de l'Estat.

Dins d'aquest marc general, l'AN ha anat incorporant peces molt directament lligades al descrèdit de jutges concrets:

• Campanya contra la jutgessa Beatriz Biedma (instructora del cas de David Sánchez, germà del president del Govern). La magistrada ha sol·licitat personar-se com a acusació particular en el procediment de l'AN i denuncia una “campanya de descrèdit organitzada” contra ella, que inclouria seguiments, recopilació d'informació sobre el seu entorn familiar i la promoció de denúncies per intentar apartar-la de la causa. Diversos mitjans (per exemple, Demócrata i diaris generalistes) assenyalen fins i tot contactes amb clans de narcotràfic per intensificar aquesta pressió.
• Interès en la jutgessa Mercedes Alaya. Un atestat de la UCO recollit per l'AN apunta a intents de la pressumpta trama de recollir informació “comprometedora” sobre Mercedes Alaya, instructora de causes com els ERO o Aznalcóllar, amb l'objectiu de disposar de material que pogués danyar la seva reputació o condicionar la seva actuació (Demócrata).

En conjunt, el cas Leire Díez és avui l'exemple més ampli i sistemàtic d'investigació a l'Audiència Nacional sobre una xarxa que, a més d'altres finalitats corruptes, hauria organitzat campanyes de difamació i assetjament contra jutges en actiu.

2. La causa contra l'exjutge Fernando Presencia i el seu entorn

Un altre front rellevant passa per la investigació sobre l'exmagistrat Fernando Presencia. Segons ha publicat elDiario.es, l'Audiència Nacional indaga si Presencia, expulsat de la carrera judicial per diverses condemnes per prevaricació, es va posar al capdavant d'una “associació de denunciants de corrupció” que en realitat funcionaria com a:

• Un entramat dedicat a la presentació massiva de denúncies i querelles falses contra jutges, fiscals i càrrecs públics, moltes vegades basades només en rumors i documents fabricats.
• Una maquinària de difusió de notícies falses i teories conspiratives, a través de canals d'internet propers al denominat “expedient Royuela”, en les quals s'atribuïen a magistrats com Manuel Marchena suposades comptes en paradisos fiscals o altres delictes imaginaris.

Diversos d'aquests col·laboradors estan ja imputats en la causa de l'Audiència Nacional per participar en l'elaboració i propagació d'aquestes campanyes de difamació. El Tribunal Suprem, per la seva banda, ha imposat sancions econòmiques a alguns d'ells per acusacions falses contra magistrats, però la investigació penal estructural sobre l'entramat recau a l'AN, precisament per l'afectació generalitzada a la magistratura i a alts càrrecs de l'Estat.

3. Altres dinàmiques de pressió i descrèdit amb reflex a l'Audiència Nacional

A més d'aquests dos nuclis, hi ha investigacions de l'AN que no es centren exclusivament en l'assetjament a jutges, però on apareixen elements de campanyes de descrèdit en el rerefons:

• La causa sobre la “guerra bruta” contra Podemos, també en mans del jutge Pedraz (El País), documenta com, des del Ministeri de l'Interior del Govern de Rajoy, es van impulsar investigacions policials sense cobertura judicial i filtracions dirigides a fabricar escàndols mediàtics. Aquí els blancs principals eren dirigents polítics, però el patró d'ús d'informes “secrets” i filtracions il·lustra la mateixa lògica d'instrumentalitzar la informació penal per a campanyes de descrèdit públic.

En resum, a dia d'avui els dos grans “casos tipus” en què l'Audiència Nacional ha entrat de ple a investigar campanyes coordinades de descrèdit, difamació o pressió sobre jutges són el cas Leire Díez (amb diferents ramificacions contra magistrades com Biedma i Alaya) i la macrocausa entorn a Fernando Presencia i la seva xarxa de denúncies i rumors contra jutges i fiscals. Altres investigacions, com la de la guerra bruta contra Podemos, completen el panorama de com aquestes estratègies s'han anat judicialitzant en seu de l'AN en els últims anys.