Feijóo insta Sánchez a «prendre nota» dels Estats Units davant un possible «gir polític» a Espanya

Les proposicions de llei del Partit Popular localitzades sobre l'actualització de l'IRPF conforme a la inflació no s'han de descriure actualment com a reformes pendents d'aprovació: la de la XIV Legislatura pertany a una legislatura ja acabada i la presentada a la XV va quedar afectada per la dissolució de les Corts. A més, hi ha diverses proposicions no de llei i mocions aprovades sobre aquesta qüestió, però la seva aprovació no modifica la tarifa de l'impost.

Les iniciatives amb contingut legislatiu

• Proposició de Llei per a l'actualització de l'IRPF a la inflació, expedient 122/000207, de la XIV Legislatura. El Grup Parlamentari Popular va presentar aquest text per corregir l'augment de tributació derivat de la inflació. La documentació localitzada acredita la seva admissió a tràmit per la Mesa, la seva publicació i el seu trasllat al Govern perquè manifestés el seu criteri sobre la presa en consideració i la seva conformitat pressupostària. No acredita la seva aprovació com a llei. En pertànyer a la XIV Legislatura, aquesta fase inicial no pot presentar-se com la seva situació vigent: la iniciativa pendent va caducar en finalitzar aquella legislatura. (Publicació del text).

• Proposició de Llei de mesures tributàries, de finançament i de suport a les famílies davant l'absència de Pressupostos Generals de l'Estat per a 2025, expedient 122/000161, de la XV Legislatura. Inclou una previsió per ajustar la tarifa de l'IRPF a la inflació i compensar la pèrdua de poder adquisitiu, amb referència als períodes impositius iniciats des de l'1 de gener de 2025. Consta la seva publicació inicial el 21 de febrer de 2025; a les fonts consultades no consta una posterior presa en consideració, obertura d'esmenes o aprovació. El seu últim avanç acreditat és, per tant, la publicació inicial, però va caducar amb la dissolució de les Corts prèvia a les eleccions del 29 de novembre. (Text de la proposició).

La distinció importa: la presa en consideració és la votació amb la qual el Congrés decideix començar a tramitar una proposta. Publicar o admetre una proposició no equival a superar aquesta votació, i una iniciativa caducada no continua automàticament des del punt on va quedar.

Les propostes d'impuls polític

En paral·lel, s'han localitzat aquestes actuacions del PP, que s'han de separar de les proposicions de llei:

• La proposició no de llei sobre deflactació de l'IRPF va ser aprovada el 9 d'abril de 2024; demanava modificar, almenys, els tres primers trams. La seva tramitació va acabar amb la resolució parlamentària. (Nota del Congrés).
• Una altra resolució aprovada el 13 de març de 2025 va incloure ajustar la tarifa, mínims i deduccions familiars a la inflació. (Resolució del Congrés).
• La proposició no de llei aprovada el 12 de juny de 2025 va reiterar aquesta petició; també va concloure com a iniciativa no legislativa. (Acord del Ple).
• Les mocions aprovades el 22 d'octubre de 2025 i el 22 d'abril de 2026 van incloure peticions d'ajust o reducció de l'IRPF; no constitueixen lleis tributàries. (Moció d'octubre; Moció d'abril).
• El paquet anunciat el 29 de juny de 2026, amb una devolució estimada de 3.200 milions, es va registrar com a proposició no de llei, no com a reforma legislativa. No consta la seva aprovació posterior; si seguia pendent, va caducar amb la dissolució. (Informació de Demócrata).

En conclusió, hi ha resolucions polítiques aprovades, però no una actualització legal de la tarifa aprovada mitjançant aquestes iniciatives.

El president del Govern dirigeix i coordina l'actuació governamental en política exterior, però la Constitució no li atribueix aquesta competència de forma exclusiva ni separada del Govern. La clau està a llegir conjuntament l'article 97, que encomana al Govern la direcció de la política exterior, i l'article 98.2, que atribueix al president la direcció de l'acció governamental i la coordinació dels ministres.

Direcció política i coordinació

L'article 97 situa la política exterior dins de les funcions del Govern, juntament amb la política interior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat. Per tant, el titular constitucional d'aquesta competència és el Govern com a òrgan, no únicament el seu president.

L'article 98.2 explica el paper específic del president: dirigeix l'acció del Govern i coordina les funcions dels seus membres, sense perjudici de la competència i responsabilitat directa dels ministres en la seva gestió. Aplicat a les relacions internacionals, això significa que li correspon orientar l'actuació governamental i assegurar que els diferents departaments actuïn de manera coherent.

En conseqüència, pot impulsar prioritats internacionals i coordinar les decisions que afecten diversos ministeris. Tanmateix, aquesta posició de direcció no elimina les competències de cada ministre ni converteix tota decisió exterior en una facultat personal del president. La Constitució tampoc conté un catàleg detallat de les seves actuacions diplomàtiques quotidianes.

Diferència respecte de les funcions del rei

La direcció política s'ha de distingir de la representació institucional. L'article 56.1 atribueix al rei la més alta representació de l'Estat espanyol en les relacions internacionals, especialment amb les nacions de la seva comunitat històrica.

L'article 63 concreta determinades funcions del monarca: acreditar els ambaixadors i altres representants diplomàtics, rebre l'acreditació dels representants estrangers i manifestar el consentiment de l'Estat per obligar-se internacionalment mitjançant tractats, conforme a la Constitució i les lleis. També li correspon declarar la guerra i fer la pau, prèvia autorització de les Corts Generals.

Aquestes funcions no equivalen a una direcció política autònoma del rei. L'article 64 estableix el refrend dels seus actes pel president del Govern i, si escau, pels ministres competents. Els qui refrenden assumeixen la responsabilitat d'aquests actes. Per això, tampoc s'ha d'afirmar que tot acte internacional del rei hagi de ser refrendat necessàriament pel president.

Tractats i límits constitucionals

La direcció governamental de la política exterior està subjecta a la participació de les Corts. L'article 94.1 exigeix la seva autorització prèvia per a determinats tractats, entre ells els de caràcter polític o militar, els que afectin la integritat territorial o drets i deures fonamentals, els que impliquin obligacions financeres per a l'Hisenda Pública i els que exigeixin mesures legislatives.

Per als restants tractats, l'article 94.2 exigeix informar immediatament el Congrés i el Senat de la seva conclusió. A més, l'article 93 requereix una llei orgànica per autoritzar tractats que atribueixin a una organització o institució internacional l'exercici de competències derivades de la Constitució.

L'article 95 afegeix un altre límit: un tractat contrari a la Constitució exigeix una revisió constitucional prèvia. El Govern, el Congrés o el Senat poden sol·licitar al Tribunal Constitucional que determini si existeix aquesta contradicció.

En síntesi: el president lidera i coordina la política exterior del Govern; el rei exerceix les funcions representatives i formals que li assigna la Constitució; i les Corts intervenen en els supòsits constitucionalment previstos. La presidència no disposa, per tant, d'un poder exterior il·limitat ni pot substituir les autoritzacions parlamentàries exigibles.

Les últimes eleccions generals celebrades a Espanya van ser les del 23 de juliol de 2023. El PP va ser la candidatura amb més vots i escons, amb 137 diputats, mentre que el PSOE va quedar segon, amb 121. Aquestes són les xifres del Congrés sorgit d'aquelles eleccions: no s'han de confondre amb les estimacions de les enquestes publicades per a la següent convocatòria.

Resultats de les últimes eleccions generals

La distribució definitiva dels 350 escons del Congrés va ser la següent. La relació inclou totes les candidatures que van aconseguir representació, no només els dos partits principals:

• PP: 137 diputats.
• PSOE: 121 diputats.
• Vox: 33 diputats.
• Sumar: 31 diputats.
• ERC: 7 diputats.
• Junts: 7 diputats.
• EH Bildu: 6 diputats.
• PNV: 5 diputats.
• BNG: 1 diputat.
• Coalició Canària: 1 diputat.
• UPN: 1 diputat.

Aquesta distribució suma exactament els 350 seients de la Cambra. Pots consultar la informació electoral a la pàgina de resultats de les generals. Demócrata també recull els resultats definitius de les quatre candidatures amb més escons en la seva comparació amb el 23J.

Quina representació van obtenir PP i PSOE?

El PP va obtenir 137 dels 350 escons, equivalents al 39,14 % del Congrés. El PSOE va aconseguir 121, equivalents al 34,57 %. Per tant, la diferència entre ambdós va ser de 16 diputats a favor del PP. Junts van reunir 258 escons, el 73,71 % de la Cambra; les altres candidatures van sumar els 92 restants.

En vots, les fonts consultades situen el PP al voltant del 33,1 % i el PSOE al voltant del 31,7 %. Per al PSOE, Demócrata detalla un resultat definitiu de 7.821.718 vots i el 31,68 %, incloent el PSC i les candidatures associades dins del total socialista (resultats electorals del PSOE).

Convé distingir el percentatge de vots del percentatge d'escons. No són magnituds idèntiques: els diputats es distribueixen per circumscripcions i no mitjançant una conversió proporcional directa del resultat nacional. Per això, el pes de cada candidatura al Congrés pot ser diferent del seu percentatge de sufragis.

Com interpretar aquestes xifres actualment

La resposta numèrica de referència és, per tant, 137 escons per al PP i 121 per al PSOE en el resultat electoral de 2023. Tanmateix, aquests resultats històrics no són suficients per si sols per certificar la composició institucional exacta a 4 de novembre de 2026, ni s'han de presentar automàticament com un recompte actualitzat de parlamentaris en exercici.

També cal separar els resultats de les urnes dels sondejos. Les xifres diferents que apareixen en enquestes recents descriuen una possible distribució futura d'escons; no substitueixen els resultats definitius del 23J ni acrediten canvis efectius en la representació.

Finalment, cap dels dos partits va assolir per si sol els 176 diputats de la majoria absoluta: al PP li van faltar 39 i al PSOE, 55. El PP va guanyar les eleccions en vots i escons, però aquesta primera posició no equivalia a disposar de majoria absoluta. Les xifres anteriors corresponen exclusivament al Congrés; no inclouen senadors ni constitueixen un balanç conjunt d'ambdues cambres.