En un moment de profunda recomposició geopolítica, la política exterior d’una nació madura no pot continuar essent ostatge de la ideologia partidista ni de la retòrica incendiària. Espanya i Israel travessen avui cruïlles institucionals determinants: mentre que els espanyols ens preparem per anar a les urnes en les eleccions generals d’aquest 29 de novembre, el Estat d’Israel intenta articular una nova majoria després dels comicis legislatius del passat 27 d’octubre, en què el president Isaac Herzog ha encomanat al líder de l’oposició Gadi Eisenkot la complexa tasca de formar govern.
Aquest doble relleu obre una finestra d’oportunitat incomparable per restablir les relacions diplomàtiques al més alt nivell. Reprendre la cooperació bilateral no és només una opció convenient; és un imperatiu estratègic i moral per a dues democràcies unides per valors i interessos compartits davant les amenaces que avui sacsegen l’ordre internacional.
La política exterior d’una nació madura no pot continuar essent ostatge de la ideologia partidista ni de la retòrica incendiària
La relació entre Madrid i Jerusalem transcendeix qualsevol conjuntura electoral. enfonsada en les arrels de la història sefardí, la connexió cultural i afectiva entre ambdós pobles és profunda. Després de dècades de desacords, el restabliment de relacions el 1986 sota el govern de Felipe González va marcar una fita de maduresa democràtica i d’homologació occidental. Des de llavors, aquesta vinculació ha descansat sobre principis essencials: la defensa de la vida, la llibertat individual, l’Estat de dret i el pluralisme. Com a democràcies consolidades en dues regions volàtils —el Mediterrani occidental i l’Orient Pròxim—, tots dos països comprenen el valor de preservar l’ordre liberal. En un món assetjat pel creixement d’autocràcies i de fanatismes, les nacions lliures han de teixir aliances sòlides en lloc de dinamitar ponts amb els seus socis naturals.
Tanmateix, en els darrers temps, l’acció exterior espanyola ha patit un preocupant biaix derivat de les postures dogmàtiques de sectors de l’Executiu. Les declaracions unilaterals i la retòrica de confrontació cap a Jerusalem no només han aïllat diplomàticament Espanya dels seus aliats tradicionals, sinó que han resultat profundament estèrils.
Lluny de posicionar el país com un mediador creïble, aquesta deriva ha alimentat una hostilitat artificial contra una nació amiga. Més greu encara resulta l’alarment repunt de vells prejudicis antisemites que la societat espanyola creia superats. Instrumentalitzar un conflicte complex com a eina de polarització domèstica desenterrra narratives fosques que erosionen la convivència cívica i devaluen el nostre prestigi internacional.
La diplomàcia exigeix prudència, rigor i sentit d’Estat, unes qualitats que es dissolen quan se subordina a l’activisme de trinxera. Aquesta fractura resulta encara més temerària a la llum de l’actual escenari bèl·lic i híbrid.
La escalada oberta desencadenada enguany contra el règim teocràtic de Teheran —juntament amb les operacions desestabilitzadores dels seus satèl·lits terroristes, des de Hezbolá fins als hutis— demostra que la seguretat europea i l’estabilitat d’Orient Pròxim són vasos comunicants.
La República Islàmica de l’Iran no només representa una amenaça existencial per a Israel; el seu programa nuclear i balístic, la seva capacitat per bloquejar artèries energètiques com l’estret d’Ormuz i les seves campanyes de guerra híbrida, ciberatacs i terrorisme transnacional desafien directament tot Occident.
En aquest context d’hostilitat declarada, debilitar els vincles amb el principal baluard democràtic de la regió constitueix una ceguesa estratègica de primer ordre.
Asimismo, el distanciament actual dona l’esquena a una realitat econòmica i tecnològica irrenunciable. Consolidada com la Startup Nation, Israel és un referent mundial en sectors crítics per a la competitivitat europea com la Innovació i la ciberseguretat (lideratge global en intel·ligència artificial, defensa cibernètica i protecció d’infraestructures crítiques davant d’amenaces híbrides), la transició ecològica i la gestió hídrica (desenvolupament pioner de tecnologies de dessalinització, reutilització d’aigües i agricultura de precisió en zones àrides, vitals per a una Espanya colpejada per la sequera i la desertificació), l’Intercanvi comercial i la inversió (un ecosistema d’alt valor afegit, la transferència de coneixement del qual beneficia directament el teixit empresarial i científic espanyol).
Donar l’esquena a aquesta potència tecnològica per prejudicis ideològics priva Espanya d’aliances indispensables en la cursa per la digitalització i la sobirania estratègica. La cooperació en I+D+i i la inversió creuada són motors que ambdues nacions han de reactivar sense demora.
En el pla de la defensa, Espanya i Israel comparteixen una visió geoestratègica respecte de la seguretat del Mediterrani i la contenció del jihadisme global. L’estabilitat al Magrib i al Sahel, així com el control del trànsit il·lícit i els fluxos migratoris irregulars, exigeixen intel·ligència compartida i coordinació tàctica. Israel posseeix un dels sistemes de defensa aèria, antimíssils i intel·ligència més avançats del planeta; alienar un soci de calibre com aquest minva les capacitats de seguretat col·lectiva de l’aliança occidental, de la qual Espanya és frontera sud.
Els propers cicles institucionals a Madrid i Jerusalem ofereixen l’ocasió perfecta per rectificar el rumb. És imperatiu que la diplomàcia espanyola recuperi la centralitat, el pragmatisme i l’amplitud de mires que la van definir durant dècades. Ambdós governs han de restablir de manera immediata la normalitat a les seves ambaixades, reactivar les comissions mixtes econòmiques i coordinar posicions als fòrums multilaterals.
La amistat entre Espanya i Israel és un actiu històric que mai no s’ha de sacrificar a l’altar del populisme conjuntural.
Reconstituir aquest vincle al màxim nivell és, en darrera instància, un acte de responsabilitat envers la seguretat, la prosperitat i el futur democràtic de tots dos pobles.