Enquesta eleccions Catalunya: PSC i Aliança Catalana empaten a 30 escons mentre Junts cau de 35 a 16, segons Ipsos

En un escenari d'empat com el que planteges, els tràmits parlamentaris per formar govern a Catalunya seguirien el procediment ordinari previst en el Reglament del Parlament i en l'Estatut, sense regles especials per desempatjar entre blocs. L’“empat” condiciona la política d’acords, però no modifica els passos formals, que són sempre els mateixos.

1. Després de les eleccions: sessió constitutiva del Parlament

Un cop celebrades les eleccions i proclamats oficialment els resultats, el decret de convocatòria fixa dia i hora de la sessió constitutiva:

• El secretari general del Parlament llegeix el decret de convocatòria i la relació de diputats electes i d’eventuals recursos electorals en curs (art. 1 i 2 del Reglament).
• La sessió arrenca presidida per la dita Mesa d’Edat (el diputat de més edat i els dos més joves com a secretaris), que dirigeix aquesta sessió inicial.

2. Elecció de la Mesa del Parlament

A continuació s’escull la Mesa del Parlament (presidència, vicepresidències i secretaries). Aquesta elecció és clau en un context d’empat perquè determina qui controla l’agenda i, en la pràctica, facilita que un o altre bloc impulsi la seva estratègia:

• Es vota primer la presidència del Parlament; cada diputat escriu un sol nom i resulta elegit qui obtingui la majoria absoluta. Si ningú l’aconsegueix, es repeteix entre els dos més votats i s’imposa la majoria simple (guanya qui obtingui més vots, sense necessitat de superar el 50 %).
• Després s’escullen vicepresidències i secretaries també per votació, aplicant regles de repartiment proporcional previstes en el Reglament.

Constituïda la Mesa, el nou president o presidenta del Parlament declara formalment constituït el Parlament i ho comunica al cap de l’Estat, al president de la Generalitat sortint i a les Corts Generals.

3. Ronda de consultes i proposta de candidat

Ja constituït el Parlament, correspon al president del Parlament:

• Realitzar una ronda de consultes amb els representants dels grups parlamentaris per comprovar quin candidat pot reunir més suports.
• A la vista d’aquestes consultes, dictar una resolució proposant un candidat a la presidència de la Generalitat.

Aquesta resolució és la que es llegeix a l’inici de la sessió d’investidura (art. 149), i és especialment delicada si hi ha empat entre blocs: el president del Parlament ha de valorar quina combinació té més possibilitats reals de prosperar.

4. Debat d’investidura

La sessió d’investidura segueix un esquema força similar al del Congrés, amb algunes particularitats:

• S’inicia amb la lectura de la resolució del president del Parlament que proposa el candidat i, a continuació, el candidat presenta sense límit de temps el seu programa de govern i sol·licita la confiança del Ple (art. 149.1).
• Després intervé un representant de cada grup parlamentari, 30 minuts cadascun. El president del Parlament pot acordar una suspensió de fins a 24 hores entre la intervenció del candidat i la dels grups.
• El candidat pot intervenir tantes vegades com sol·liciti i respondre individual o globalment als grups; aquests tenen dret a rèplica i, si escau, a una breu contrarèplica.

5. Votacions i majories necessàries

En acabar el debat, es procedeix a la votació d’investidura (art. 150):

• En la primera votació, el candidat necessita majoria absoluta dels membres del Parlament. Si l’empat entre blocs impedeix assolir aquesta majoria, no resulta investit.
• Si no l’aconsegueix, pot celebrar-se un segon debat i una segona votació dos dies després. En aquesta segona votació n’hi ha prou amb la majoria simple: més vots a favor que en contra.

No hi ha un “nombre màxim d’intents” tancat en el Reglament: poden proposar-se successius candidats, sempre dins del termini que fixa l’Estatut per evitar un bloqueig indefinit.

6. Què passa si ningú és investit? Dissolució i noves eleccions

Aquí entra en joc l’Estatut d’Autonomia (no el Reglament): si transcorregut un determinat termini des de la primera votació d’investidura cap candidat no ha obtingut la confiança del Parlament, la Cambra queda dissolta automàticament i es convoquen noves eleccions. Aquest mecanisme de “dissolució automàtica per bloqueig” és similar al previst per al Congrés, encara que el dies a quo i alguns detalls tècnics no són idèntics.

7. Diferències principals amb el Congrés dels Diputats

• Al Parlament de Catalunya, el Reglament detalla el debat (temps, torns, rèpliques) mentre que l’Estatut fixa els terminis de dissolució i repetició electoral; al Congrés, aquests elements es concentren en la Constitució i en el seu Reglament.
• En ambdós casos, l’esquema de primera votació amb majoria absoluta i segona amb majoria simple és equivalent, però la pràctica política i el paper del cap de l’Estat (a Espanya) i del president del Parlament (a Catalunya) en les consultes prèvies presenten matisos diferents.

En suma, en un empat com el de l’enquesta, el procediment formal no canvia: la clau està en si algun dels blocs, o una combinació transversal, és capaç de construir una majoria simple en alguna de les votacions d’investidura abans que vença el termini legal que abocaria a noves eleccions.

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 regula la figura del president o presidenta de la Generalitat al Títol II, dins del capítol dedicat a la Presidència i al Govern. D’aquests preceptes se’n desprèn que la Presidència és la màxima autoritat de la Generalitat, dirigeix l’acció del Govern i actua també com a representant ordinari de l’Estat a Catalunya, amb un conjunt molt definit de funcions i competències.

1. Posició institucional i elecció

El precepte estatutari sobre la Presidència estableix, en el seu apartat 1, que el president o presidenta:

• Ostenta la més alta representació de la Generalitat, és a dir, és la primera autoritat política i institucional del sistema d’autogovern català.
• Dirigeix l’acció del Govern de la Generalitat, marcant les línies polítiques generals, coordinant l’activitat dels consellers i assegurant la coherència de l’acció executiva.
• Assumeix també la representació ordinària de l’Estat a Catalunya, la qual cosa el situa com a punt de connexió institucional entre els poders de l’Estat i la comunitat autònoma.

Pel que fa a la seva designació, l’Estatut disposa (apartat 2 del mateix precepte) que el president o presidenta de la Generalitat:

• És elegit pel Parlament de Catalunya d’entre els seus membres, mitjançant un procediment d’investidura parlamentària.
• Després de ser elegit, és nomenat pel Rei, segons estableix l’apartat 4.

El text estatutari afegeix que una llei del Parlament ha de regular l’estatut personal del president o presidenta, incloent qüestions com les seves prerrogatives, situació retributiva o règim d’incompatibilitats.

2. Funcions com a representant ordinari de l’Estat

Els apartats específics dedicats a la representació ordinària de l’Estat a Catalunya detallen diverses competències concretes del president o presidenta:

• Promulgar, en nom del Rei, les lleis, els decrets-llei i els decrets legislatius de Catalunya, i ordenar-ne la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya i al Butlletí Oficial de l’Estat.
• Ordenar la publicació dels nomenaments dels càrrecs institucionals de l’Estat a Catalunya.
• Sol·licitar la col·laboració de les autoritats de l’Estat que exerceixen funcions públiques a Catalunya, actuant com a canal institucional de relació.
• Exercir qualsevol altra funció que les lleis li atribueixin en aquesta condició.

3. Direcció del Govern i relacions amb el Parlament

Com a cap del Govern, el president o presidenta:

• Té la capacitat de nomenar i cessar els consellers, organitzant l’estructura del Govern i configurant el seu propi equip polític.
• Pot nomenar i separar un Conseller Primer o Consellera Primera, a qui pot atribuir funcions específiques i delegar temporalment determinades funcions executives.
• És el responsable últim de la direcció política i administrativa de la Generalitat, en coherència amb el que estableix l’Estatut i les lleis.

La relació amb el Parlament s’articula a través de diversos preceptes:

• El president o presidenta és objecte d’investidura parlamentària. Si transcorreguts dos mesos des de la primera votació cap candidat resulta elegit, l’Estatut preveu la dissolució automàtica del Parlament i la convocatòria immediata d’eleccions per part del president en funcions.
• L’Estatut reconeix expressament que el president o presidenta, prèvia deliberació del Govern i sota la seva exclusiva responsabilitat, pot dissoldre anticipadament el Parlament i convocar eleccions, amb determinats límits temporals i d’oportunitat (per exemple, no pot fer-ho mentre es tramita una moció de censura).
• El president o presidenta, juntament amb els consellers, respon políticament davant el Parlament, cosa que es tradueix en mecanismes com la moció de censura o la qüestió de confiança, regulats estatutàriament.

4. Cessament, suplència i responsabilitat

L’Estatut enumera taxativament les causes de cessament del president o presidenta de la Generalitat:

• Renovació del Parlament després d’unes eleccions autonòmiques.
• Aprovació d’una moció de censura o denegació d’una qüestió de confiança.
• Defunció o dimissió.
• Incapacitat permanent, física o mental, reconeguda pel Parlament, que li impedeixi exercir el càrrec.
• Condena penal ferma que comporti la inhabilitació per exercir càrrecs públics.

Així mateix, l’Estatut regula la suplència i substitució: en cas d’absència, malaltia, incapacitat o mort, el president o presidenta és suplert o substituït pel Conseller Primer, si existeix, o pel conseller o consellera que determini la llei. Aquesta suplència, però, no permet exercir determinades atribucions especialment sensibles, com plantejar una qüestió de confiança, designar o cessar consellers o dissoldre el Parlament.

Finalment, l’Estatut estableix un règim específic de responsabilitat penal: pels actes presumptament delictius comesos a Catalunya durant el seu mandat, la decisió sobre la seva inculpació, processament i enjudiciament correspon al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya; fora del territori català, aquesta responsabilitat s’exigeix davant la Sala Penal del Tribunal Suprem. Aquest furó reforça el caràcter institucional de la Presidència de la Generalitat i la seva posició en el sistema d’autogovern.

Al Parlament de Catalunya, la majoria absoluta està jurídicament definida pel nombre d’escons, no per la naturalesa (partit únic o coalició) dels qui els ocupen. Els requisits legals perquè una coalició assoleixi majoria absoluta són, bàsicament, que els seus membres sumin almenys 68 dels 135 diputats i que aquests diputats votin en el mateix sentit quan la norma exigeixi majoria absoluta.

1. Què és la “majoria absoluta” al Parlament

L’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el Reglament del Parlament es basen en un principi senzill:

• El Parlament està compost per 135 diputats.
• La majoria absoluta equival a més de la meitat del nombre legal de membres, és a dir, 68 diputats o més.
• Aquesta xifra és fixa, independentment de les baixes, escons vacants o abstencions. Es computa sobre els 135, no sobre els presents a la votació.

Aquesta majoria absoluta és la que s’exigeix, per exemple, en:

• La primera votació de la investidura del president de la Generalitat.
• Determinades reformes estatutàries o orgàniques.
• Alguns acords d’especial rellevància que el mateix Reglament qualifica així.

2. Coalició de partits i majoria absoluta: què exigeix el Dret

El Dret parlamentari no distingeix entre un partit que per si sol té 68 escons i una coalició de diversos partits que, en conjunt, suma aquesta xifra. Les normes es centren en:

• Qui ocupa els escons: els diputats proclamats oficialment després de les eleccions per l’administració electoral.
• Com voten: cada diputat emet el seu vot individualment al Ple o a la comissió corresponent.

Des del punt de vista estrictament legal, perquè una coalició “tingui majoria absoluta” n’hi ha prou que:

• Els partits que la integren hagin obtingut, entre tots, 68 o més escons.
• Aquests diputats votin en el mateix sentit a la votació concreta en què s’exigeix majoria absoluta (investidura, reforma, etc.).

Cap norma obliga que aquesta coalició estigui formalitzada d’una manera específica perquè la seva suma compti com a majoria absoluta: jurídicament es mira el resultat numèric dels vots, sigui que els emeti un sol grup parlamentari o diversos grups que actuen coordinadament.

3. Acords polítics vs. requisits jurídics

A la pràctica, els partits que sumen 68 o més escons solen:

• Signar un acord de coalició o de legislatura (un pacte polític, no estrictament jurídic-parlamentari).
• Decidir si formen un o diversos grups parlamentaris, segons ho permeti el Reglament i les decisions de la Mesa del Parlament.

Tanmateix, aquests pactes són instruments de garantia política, no un requisit legal addicional perquè existeixi majoria absoluta. A ulls del Dret parlamentari:

• L’única condició necessària és que 68 o més diputats votin afirmativament (o com s’exigeixi) a la votació de què es tracti.
• Que aquests diputats pertanyin a un o a diversos partits és irrellevant jurídicament; només importa a efectes de configuració política del sistema de partits.

4. Diferència amb la “coalició electoral”

Una altra qüestió diferent són les coalicions electorals que es registren abans de les eleccions per concórrer conjuntament als comicis autonòmics. Allà sí que existeixen requisits formals (registre de la coalició davant l’administració electoral, terminis, denominació, repartiment d’espais en mitjans, etc.).

No obstant això, un cop celebrades les eleccions i distribuïts els escons, el Parlament:

• Només té en compte el nombre de diputats per candidatura.
• I, per a les majories, suma vots individuals dels parlamentaris a cada votació.

De nou, l’element jurídicament determinant per a la majoria absoluta és la suma de 68 vots afirmatius, no l’etiqueta política (coalició electoral prèvia, aliances posteriors, pactes d’investidura o de govern).

En síntesi: legalment, una coalició de partits assoleix la majoria absoluta al Parlament de Catalunya quan els diputats que la integren controlen almenys 68 escons i actuen de forma coordinada a les votacions en què s’exigeix majoria absoluta. No s’imposa cap requisit addicional de forma o de registre de la coalició des de la perspectiva del Dret parlamentari; el requisit és purament numèric i de comportament de vot.