Res de tot això no ha passat per casualitat, sinó que és el resultat d’un marc regulador estable, previsible i orientat a fomentar simultàniament la inversió i la competència, amb consensos amplis i sostinguts en el temps entre partits polítics.
Per això sorprèn que ara es plantegi alterar un dels pilars sobre els quals s’ha construït aquest model: la regulació de l’accés a les infraestructures físiques essencials per desplegar les xarxes de telecomunicacions.
La proposta suposaria substituir la regulació vigent per compromisos assumits unilateralment per Telefónica, entre ells una revisió important dels preus que paguen els seus competidors per accedir a tubs i canalitzacions. Segons les dades recollides en la documentació presentada al regulador, l’increment podria arribar al 116% en cinc anys.
Però el debat, previ al fet que el regulador aprovi -o no- esa proposta no hauria de centrar-se únicament en quant poden apujar aquests preus. La pregunta és més substancial: què ha canviat en el mercat per justificar ara la modificació d’un model que ha funcionat?
Una infraestructura irreplicable
La infraestructura física que suporta una gran part de les xarxes de fibra a Espanya no és un mercat ordinari. Es tracta d’un actiu difícilment replicable, amb característiques pròpies de monopoli natural. La realitat dels desplegaments demostra que, en la majoria dels casos, replicar aquestes infraestructures resulta econòmicament inviable o, en el millor dels casos, alentiria considerablement la capacitat competitiva dels operadors alternatius.
Tot això ha fet que, durant els últims 15 anys, més del 80% dels desplegaments de fibra alternatius s’hagin realitzat sobre les infraestructures de Telefónica.
Precisament per això, durant anys la regulació europea i espanyola han exigit condicions d’accés orientades a costos que permetin a diferents operadors competir en igualtat de condicions als mercats minoristes. L’existència del servei MARCo, que estableix els preus del servei majorista d’accés a registres, conductes i pals, respon precisament a aquesta realitat.
No és una regulació dissenyada en abstracte, sinó el resultat d’anys d’experiència en el desplegament de xarxes a Espanya. Els intents de construir infraestructures passives alternatives van demostrar les enormes dificultats econòmiques i operatives de replicar una xarxa de canalitzacions mitjançant l’obertura de noves rases, adem'as d’una despesa innecessària.
La negativa experiència acumulada per operadors de cable i ADSL, va dur el regulador i els diferents governs a assumir que garantir l’accés a una infraestructura difícilment replicable era necessari perquè altres operadors poguessin desplegar les seves pròpies xarxes i competir.
Qui defensa ara el canvi considera que aquesta regulació ja no és necessària, però hi ha importants raons per qüestionar aquesta afirmació. Telefónica manté una posició monopolística dominant en aquestes infraestructures i una part molt significativa de les xarxes alternatives depèn dels seus conductes, canalitzacions i pals. Un cop desplegades aquestes xarxes, traslladar-les a infraestructures diferents implicaria afrontar costos extraordinaris que superarien els incorreguts per als desplegaments inicials de fibra. A més, el futur marc europeu que hem conegut amb la proposta del Digital Networks Act segueix protegint amb la mateixa intensitat l’accés a les infraestructures físiques.
A això s’hi suma una pregunta estrictament econòmica. Segons la documentació tramesa al regulador, el servei MARCo presenta marges propers o superiors al 50% en els comptes financers de Telefónica, alhora que els seus preus ja han experimentat increments recents justificats per la CNMC sobre la base del seu model de costos.
En aquest context, un increment de la magnitud plantejada exigeix una justificació especialment sòlida. França ofereix una referència interessant, tot i que no és l’única. Tot i que les estructures tarifàries d’ambdós països no són comparables, les dades del regulador francès permeten fer un paral·lelisme amb una mètrica normalitzada que valora el conjunt de costos utilitzats per construir les tarifes: el cost anual per quilòmetre d’infraestructura.
Amb aquest criteri, el cost unitari equivalent d’accés a Espanya és un 110% superior al del mercat francès. Portugal també té preus inferiors i ha notificat recentment una mesura de reducció de preus a la Comissió Europea.
Competència, inversió i preus
Perquè el que està en joc no afecta només els comptes dels operadors. Si s’incrementa substancialment el cost d’accés a una infraestructura essencial, els operadors alternatius hauran de dedicar més recursos a pagar per aquesta infraestructura. Això pot reduir la seva capacitat per invertir i acabar debilitant la pressió competitiva que ha caracteritzat el mercat espanyol.
I aleshores apareix el veritable risc per al consumidor. Menys pressió competitiva es pot traduir en una pressió més gran sobre els preus que paguen les llars i les empreses. S’estima que la desregulació dels conductes representaria un cost suplementari mensual d’1,5 € per client per als operadors alternatius, que amb molta probabilitat el repercutirien en els preus del servei de banda ampla als clients.
Hi ha, a més, un altre element que mereix atenció. Espanya competeix internacionalment per atraure inversió. Els inversors valoren la qualitat de les infraestructures, però també l’estabilitat de les regles del joc. Modificar de manera substancial un marc regulador que ha impulsat un dels majors èxits digitals del continent envia un senyal difícil d’interpretar per a qui ha de decidir on destinar capital a llarg termini. Sobretot quan no sembla acreditar-se un canvi en les condicions econòmiques o de mercat que justifiqui una transformació d’aquesta magnitud.
El mateix es pot afirmar respecte al senyal que aquest canvi regulador transmet als inversors en altres estats membres. Espanya constitueix un dels principals casos d’èxit europeus en el desplegament de xarxes FTTH i un referent per a altres països. En aquest context, un canvi ara en el marc regulador podria traslladar al mercat el missatge que les regles es poden modificar després d’haver realitzat les inversions i d’haver assolit els objectius de desplegament. Això incrementaria la percepció de risc regulador i podria desincentivar futures inversions en desplegament a la Unió Europea.
Una amenaça per a la marca Espanya
Però no només hi ha en joc les inversions futures: també hi ha en joc el valor d’inversions ja realitzades. En els últims anys, importants inversors han destinat capital a operadors i infraestructures de telecomunicacions espanyoles prenent les seves decisions sota unes determinades regles d’accés a una infraestructura essencial. És important recordar aquí que s’han gestionat quantitats econòmiques considerables per suportar la magnitud dels desplegaments de fibra que cal dur a terme.
Una alteració injustificada de les regles sota les quals es va invertir pot acabar afectant alguna cosa que va més enllà del mercat de telecomunicacions: la percepció d’Espanya com un mercat estable i previsible per invertir.
És revelador, a més, que Europa no estigui avançant en aquesta direcció. La regulació de l’accés a infraestructures físiques continua considerant-se una eina fonamental per garantir una competència efectiva quan hi ha un poder significatiu de mercat. Les pròpies referències regulatòries europees continuen insistint en la necessitat de preservar mecanismes d’accés orientats als costos en aquest tipus d’actius essencials.
Espanya no necessita canviar un model que ha funcionat sense raons de pes per fer-ho. Durant anys, aquest marc ha afavorit la inversió, la competència i el desplegament d’unes xarxes que avui situen el nostre país entre els referents europeus en fibra.
Per descomptat, la regulació ha d’evolucionar quan canvien les condicions del mercat i desapareixen els fallos que està dissenyada per corregir. Precisament per això, un canvi com el que ara es planteja necessita arguments econòmics, reguladors i competitius sòlids. I aquests arguments, de moment, no apareixen. Sense ells, resulta difícil justificar una decisió que pot acabar debilitant salvaguardes competitives fonamentals que han contribuït a l’èxit del model espanyol de desplegament de fibra.