Una dona hereta dels seus pares l’habitatge familiar. Al cap d’uns anys, mor sense haver tingut fills i sense haver deixat testament. El seu marit es converteix en hereu dels seus béns perquè no viuen els seus pares ni altres ascendents. Quan ell mor, tampoc no té descendents i el seu patrimoni passa als seus propis familiars. El resultat és que la casa que pertanyia a la família d’ella acaba en mans de la família d’ell.
Aquest supòsit mostra per què les herències dels matrimonis sense fills requereixen una planificació específica. L’absència de descendents no significa que els béns vagin automàticament al cònjuge o als germans: el destí del patrimoni depèn de qui sobrevisqui al difunt, de si existeix testament i de la legislació civil que resulti aplicable.
A Espanya, a més, no totes les comunitats autònomes segueixen les mateixes regles successòries. Per això, una decisió que pot semblar senzilla —deixar tots els béns a la parella— pot estar condicionada pels drets d’altres familiars.
Què passa si una persona mor sense fills i sense testament
En el dret comú, quan una persona mor sense descendents i no ha atorgat testament, la llei estableix un ordre per determinar qui hereta. Si viuen els seus pares, aquests tenen preferència sobre altres familiars, tot i que el cònjuge vidu conserva determinats drets sobre l’herència.
Si no viuen els pares, però sí altres ascendents, com els avis, aquests també poden tenir drets successoris. En aquest supòsit, el cònjuge vidu té reconegut l’usdefruit de la meitat de l’herència.
La situació canvia quan no existeixen descendents ni ascendents. En aquest cas, el cònjuge supervivent hereta tots els béns abans que els germans, nebots o altres parents col·laterals. Això explica com un patrimoni procedent d’una família pot acabar passant, després de diversos decessos, als familiars de la parella.
Si tampoc no existeix cònjuge ni familiars amb dret a heretar, la successió pot correspondre a l’Estat o a la comunitat autònoma competent.