Yolanda Díaz planteja una pujada del SMI d'un mínim del 4,9%

La pujada anual del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a Espanya no s’aprova, en termes ordinaris, mitjançant un procediment parlamentari, sinó pel Govern a través d’un reial decret. El paper de les Corts Generals se centra sobretot en el marc legal habilitant i en el control polític d’aquestes decisions, i només en escenaris concrets hi participa de forma decisòria (per exemple, si s’utilitza un reial decret-llei o si es vol reformar el règim legal del SMI per llei).

1. Marc jurídic: qui fixa el SMI i com

L’article 27 de l’Estatut dels Treballadors (text refós aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2015) estableix que:

• El Govern fixarà anualment el salari mínim interprofessional.
• Ha de fer-ho prèvia consulta a les organitzacions sindicals i associacions empresarials més representatives.
• Ha de tenir en compte quatre criteris: índex de preus de consum, productivitat mitjana nacional, participació del treball en la renda nacional i conjuntura econòmica general.
• Poden preveure’s revisions durant l’any si la inflació es desvia del previst.

En desenvolupament d’aquest precepte, cada any s’aprova un reial decret que fixa les quanties. Per exemple, el Reial Decret 145/2024, de 6 de febrer, pel qual es fixa el salari mínim interprofessional per a 2024, assenyala expressament que es dicta “en compliment del mandat al Govern […] contingut a l’article 27.1 de l’Estatut dels Treballadors”.

2. Procediment ordinari: reial decret del Govern

El procediment típic per pujar el SMI és, per tant, governamental i reglamentari, no legislatiu:

• El Ministeri de Treball i Economia Social negocia en el marc del diàleg social amb sindicats i patronals.
• S’elabora un projecte de reial decret que concreta les noves quanties i regles d’aplicació.
• El text es sotmet als tràmits generals d’elaboració normativa (informes, consulta i audiència quan correspongui, memòria d’impacte).
• El Consell de Ministres l’aprova com a reial decret.
• Es publica al BOE i entra en vigor en la data que indiqui, normalment amb efectes des de l’1 de gener de l’any corresponent.

En aquest esquema ordinari, el Congrés i el Senat no voten la pujada concreta del SMI. La seva funció és haver aprovat prèviament la norma que atorga al Govern aquesta competència (l’Estatut dels Treballadors) i controlar políticament com l’exerceix.

3. Quin paper té el Parlament en la pràctica?

Tot i que no aprova el reial decret anual, el Parlament incideix en el SMI per diverses vies:

• Llei marc: tota modificació substancial de les regles del joc (per exemple, canviar els criteris de l’article 27 o alterar el disseny general del SMI) requereix una llei, tramitada com a projecte de llei del Govern o proposició de llei dels grups, amb el procediment complet al Congrés i al Senat (presa en consideració, esmenes, ponència, comissió, ple, pas al Senat, eventuals vetos o esmenes, sanció i publicació).
• Control polític: els grups parlamentaris poden:
  • Presentar preguntes orals o escrites al Govern sobre la pujada del SMI.
  • Impulsar interpel·lacions i mocions que orientin o reprenguin la política de SMI.
  • Aprovar proposicions no de llei (PNL) en Ple o en comissió instaurant el Govern a pujar-lo fins a una determinada quantia o a seguir uns criteris concrets. Aquestes PNL tenen valor polític però no efecte jurídic vinculant.
• Pressupostos i veto governamental: en ser el SMI una variable amb impacte clar en la despesa pública i en ingressos lligats a bases de cotització, si un grup intentés fixar per llei una pujada concreta del SMI que suposés un augment de despesa o una pèrdua d’ingressos, el Govern podria invocar l’article 134.6 de la Constitució per vetar la tramitació d’aquesta iniciativa o de determinades esmenes.

4. Escenari excepcional: reial decret-llei sobre el SMI

En situacions de extraordinària i urgent necessitat, el Govern podria optar per regular una pujada del SMI mitjançant reial decret-llei. En aquest cas sí apareix un procediment parlamentari específic:

• El reial decret-llei entra en vigor després de la seva publicació.
• Ha de ser sotmès al Congrés dels Diputats en un termini màxim de 30 dies per a un debat i votació de convalidació o derogació.
• El Congrés pot:
  • Convalidar-lo (manté la seva vigència).
  • Derogar-lo (queda sense efecte, tot i que caldrà gestionar els efectes ja produïts).
  • Convalidar-lo i acordar la seva tramitació com a projecte de llei, obrint així la porta a esmenes i modificacions.

Durant períodes en què el Congrés estigui dissolt, aquest control l’exerceix la Diputació Permanent, que pot convalidar o derogar el decret-llei i decidir també sobre la seva eventual tramitació com a projecte de llei.

En síntesi, la pujada del SMI s’articula jurídicament com a decisió del Govern mitjançant reial decret, recolzada en l’article 27 de l’Estatut dels Treballadors, mentre que el procediment parlamentari entra en joc sobretot per definir el marc legal general i per controlar i orientar políticament aquesta decisió, o de forma més intensa quan s’utilitza la via extraordinària del reial decret-llei.

Les competències de la ministra de Treball i Economia Social vénen definides, de forma principal, pels reials decrets que regulen l’estructura dels departaments ministerials i l’organització específica d’aquest ministeri. A partir de la normativa vigent, les seves funcions es poden agrupar en diversos blocs materials i organitzatius.

1. Marc normatiu bàsic

Les dues peces clau són:

• Reial Decret 1009/2023, de 5 de desembre, pel qual s’estableix l’estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials. En el seu article 8 defineix l’estructura superior del Ministeri de Treball i Economia Social (òrgans dels quals és responsable polític la ministra) i en l’article 23 regula la configuració dels gabinets ministerials (inclòs el de les vicepresidències que són, alhora, titulars d’un departament).
• Reial Decret 502/2024, de 21 de maig, pel qual es desenvolupa l’estructura orgànica bàsica del Ministeri de Treball i Economia Social. El seu article 1 concreta l’àmbit material del departament i estableix que totes aquestes funcions s’exerceixen “sota la superior direcció de la persona titular del Departament”, i les seves disposicions addicionals regulen aspectes com suplències i delegacions en aquest àmbit.

A més, el propi Reial Decret 502/2024 remet a la Llei 21/1991, de 17 de juny (Consell Econòmic i Social), la qual organització queda adscrita al Ministeri de Treball i Economia Social, reforçant el paper de la ministra respecte d’aquest òrgan consultiu en matèria socioeconòmica i laboral.

2. Competències materials centrals

L’article 1.1 del Reial Decret 502/2024 estableix el nucli d’atribucions materials del departament, que s’exerceixen sota la direcció de la ministra. El Ministeri és l’encarregat de la proposta i execució de la política del Govern en:

• Treball i relacions laborals: disseny i desenvolupament de la política laboral, que abasta l’ordenació de les relacions de treball, la normativa laboral substanti i la interlocució amb els agents socials.
• Ocupació: planificació i execució de les polítiques actives d’ocupació, en coordinació amb altres administracions i amb els fons europeus relacionats.
• Treball autònom: definició i seguiment de les polítiques específiques dirigides a les persones treballadores autònomes.
• Economia social: impuls de les polítiques relatives a cooperatives, societats laborals, mutualitats i altres entitats d’economia social, que el propi reial decret identifica com un dels eixos vertebradors del mercat de treball.
• Responsabilitat social de les empreses: proposta i coordinació de les polítiques públiques en matèria de responsabilitat social corporativa, juntament amb la integració d’aquests criteris en el mercat laboral.

En la pràctica, això significa que correspon a la ministra orientar, dirigir i sotmetre al Govern els projectes normatius i les decisions estratègiques de política pública en aquests cinc àmbits, així com supervisar la seva execució.

3. Direcció i organització interna del departament

L’article 1.3 del Reial Decret 502/2024 estableix que el Ministeri “sota la superior direcció de la persona titular del Departament” desenvolupa les seves funcions a través dels òrgans superiors i directius següents:

• Secretaria d’Estat de Treball.
• Secretaria d’Estat d’Economia Social.
• Subsecretaria de Treball i Economia Social.

I l’article 8 del Reial Decret 1009/2023 concreta aquesta estructura, incloent la dependència de la Secretaria General Tècnica de la Subsecretaria. La ministra exerceix, per tant, la direcció política i la coordinació general d’aquestes unitats, de les quals depenen al seu torn les direccions generals i subdireccions encarregades de la gestió diària.

A més, l’article 1.4 del Reial Decret 502/2024 preveu un Gabinet “com a òrgan d’assistència immediata a la persona titular de la Vicepresidència Segona del Govern i titular del Departament, amb rang de Subsecretaria”, i una persona assessora amb rang de Direcció General que assumeix funcions de coordinació jurídica, d’acord amb l’article 23.1 del Reial Decret 1009/2023. La ministra dirigeix aquest Gabinet, que canalitza el seu suport polític, tècnic i de comunicació.

4. Adscripció del Consell Econòmic i Social

Conforme a l’article 1.5 del Reial Decret 502/2024, i en aplicació de la Llei 21/1991, el Consell Econòmic i Social (CES) queda adscrit al Ministeri de Treball i Economia Social. Això situa la ministra com a principal interlocutora governamental amb aquest òrgan consultiu en matèria socioeconòmica i laboral, i reforça el seu paper de coordinació de les polítiques que requereixen diàleg amb els agents socials.

5. Suplències i delegació de competències

Les disposicions addicionals tercera i quarta del Reial Decret 502/2024 regulen, en l’àmbit del Ministeri:

• Els règims de suplència de les persones titulars dels òrgans superiors i directius (Secretaries d’Estat, Comissionat especial per a l’Economia Social, Subsecretaria i direccions generals), establint qui actua en cas de vacant, absència o malaltia, llevat de designació expressa diferent per la persona titular superior.
• La subsistència de les delegacions de competències atorgades pels òrgans superiors i directius del departament, fins i tot quan s’han suprimit o modificat òrgans, reassignant aquestes delegacions als nous òrgans competents.

En conseqüència, la ministra conserva la facultat d’organitzar internament la distribució funcional de les competències del Ministeri mitjançant delegacions i d’ordenar el funcionament ordinari a través dels mecanismes de suplència previstos en la norma.

6. Síntesi

En síntesi, segons la legislació vigent, la ministra de Treball i Economia Social és la responsable de dirigir la política del Govern en matèria de treball, ocupació, treball autònom, economia social i responsabilitat social empresarial; de coordinar i orientar les Secretaries d’Estat i la Subsecretaria del departament; de valer-se d’un gabinet propi d’alt nivell per a la seva assistència immediata; d’exercir la interlocució principal amb el Consell Econòmic i Social; i d’ordenar, mitjançant delegacions i suplències, l’exercici quotidià d’aquestes competències dins de l’estructura ministerial definida pels reials decrets citats.

Les recomanacions de la Comissió Assessora per a l’anàlisi del SMI, per si mateixes, no tenen eficàcia normativa: el nou salari mínim només s’aplica quan el Govern el fixa mitjançant reial decret anual, emparat en l’article 27 de l’Estatut dels Treballadors (ET). No obstant això, perquè aquestes recomanacions puguin servir de base sòlida i jurídicament defensable a un nou SMI, han de respectar una sèrie de requisits materials i procedimentals que condicionen la decisió governamental.

1. Ancoratge en l’article 27 de l’Estatut dels Treballadors

Segons l’article 27.1 ET, el Govern fixa cada any el SMI:

• Prèvia consulta amb les organitzacions sindicals i empresarials més representatives.
• Tenint en compte, almenys, quatre factors: IPC, productivitat mitjana nacional, participació del treball en la renda nacional i conjuntura econòmica general.

Per tant, les recomanacions de la Comissió Assessora han de:

• Estar explícitament construïdes sobre aquests criteris legals, aportant dades i metodologia sobre inflació, productivitat, distribució de rendes i context econòmic.
• Permetre que el Govern motivi en el preàmbul del reial decret com ha ponderat aquests elements. El Reial Decret 87/2025, per exemple, justifica la pujada del 4,41 % indicant que “pren en consideració de forma conjunta tots els factors contemplats en l’article 27.1 ET” i cita de forma expressa l’Informe de la Comissió Assessora de 15 de gener de 2025.

2. Naturalesa assessora i respecte a la competència del Govern

La competència per fixar el SMI és exclusiva del Govern en virtut de l’article 27 ET i de l’article 149.1.7.ª de la Constitució (legislació laboral). D’aquí se’n deriven dues exigències:

• La Comissió Assessora només pot emetre recomanacions no vinculants; no pot “fixar” el SMI ni autoatribuir-se efectes normatius.
• Les seves propostes han de formular-se com a escenaris, rangs o opcions, deixant un marge de decisió política al Consell de Ministres, que és qui finalment aprova el reial decret de SMI.

Si les recomanacions pretenien imposar-se com a obligatòries o limitar de facto el marge de decisió del Govern, podrien considerar-se una invasió competencial i debilitarien la defensa jurídica del decret davant d’un eventual recurs.

3. Motivació suficient, transparència i bona regulació

El preàmbul del Reial Decret 87/2025 subratlla que la norma compleix amb els principis de bona regulació de l’article 129 de la Llei 39/2015: necessitat, eficàcia, proporcionalitat, seguretat jurídica, transparència i eficiència. Perquè el Govern pugui sostenir això recolzant-se en la Comissió, les seves recomanacions han de:

• Explicar amb claredat la metodologia emprada (fonts estadístiques, períodes de referència, forma de calcular el 60 % del salari mitjà, etc.).
• Justificar l’equilibri entre suficiencia salarial i efectes econòmics (ocupació, costos empresarials, despesa pública derivada de les referències al SMI en prestacions).
• Ser coherents amb els compromisos internacionals citats pel propi Govern (per exemple, l’objectiu de situar el SMI en el 60 % del salari mitjà segons la Carta Social Europea i els ODS).

Només així el Govern pot incorporar l’informe al preàmbul com a element de motivació reforçada, la qual cosa redueix el risc d’impugnació per manca de justificació racional.

4. Relació amb la negociació col·lectiva i altres ordenaments

El SMI és un terra legal que coexisteix amb els salaris fixats per conveni. Les recomanacions de la Comissió han de respectar aquesta arquitectura:

• No poden dissenyar-se com un instrument per substituir o buidar de contingut la negociació col·lectiva, ni per fixar estructures salarials detallades que corresponen a convenis.
• Han de considerar que els reials decrets de SMI inclouen regles de compensació i absorció (com l’art. 3 del RD 87/2025), per evitar desajustos bruscos on els salaris professionals ja són superiors en còmput anual.
• Han de tenir en compte l’ampli ús del SMI com a indicador en altres normes (accés a beques, ajuts, justícia gratuïta, prestacions, etc.), proposant si escau mecanismes de “no afectació” o regles transitòries com les que es recullen en la disposició transitòria única del RD 87/2025.

5. Procediment i garanties de participació

Finalment, tot i que la Comissió Assessora no substitueix la consulta obligatòria a sindicats i patronal, les seves recomanacions han de:

• Inserir-se en un procediment transparent, amb informes datats, publicables i traçables.
• Ser compatibles amb la consulta prèvia als interlocutors socials que exigeix l’article 27.1 ET i amb els tràmits d’audiència i informació pública que el Govern destaca en el RD 87/2025.

En suma, perquè les seves recomanacions serveixin de base vàlida a un nou SMI, la Comissió Assessora ha de respectar el marc de l’article 27 ET, actuar com a òrgan estrictament consultiu, motivar tècnicament les seves propostes i no desbordar ni la competència del Govern ni l’espai de la negociació col·lectiva.