Què és l’«experimento Connolly» i per què ho va usar Sánchez en el cara a cara amb Feijóo

El president del Govern va apostar per rebaixar la confrontació i evitar les provocacions del líder del PP amb la intenció d’atraure els indecisos. L’estratègia, inspirada en les idees del politòleg William E. Connolly, va generar desconcert al PSOE per la falta de contundència del candidat socialista

fotonoticia 20261120143608 1920

fotonoticia 20261120143608 1920

Afegeix DEMÓCRATA a Google

Pregunta a FREN

Publicat

Última actualització

4 minuts

Més llegides

Elecciones 29N · Encuestas

La media de las encuestas

Media a 21 de noviembre de 2026 · 19 institutos

  • PP30,9 %
  • PSOE27,9 %
  • Vox19,0 %
  • Frente Amplio6,3 %
  • ERC2,6 %
01020304050ene 2024jul 2024ene 2025jul 2025ene 2026jul 2026

Media del último estudio de cada instituto en 30 días y su evolución semanal desde el 23J. Partidos con al menos un 2 %.

Todas las encuestas

Elecciones generales del 29 de noviembre · Demócrata

El president del Govern, Pedro Sánchez, que acostuma a ser un orador implacable i enèrgic va sorprendre amb una estratègia molt diferent en el seu cara a cara amb el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo. Va evitar el cos a cos, va evitar parlar per sobre del contendient popular, va passar per alt les provocacions i va tractar de projectar una imatge serena i moderada. Tot va ser premeditat i, malgrat que se li hagi donat com a perdedor del debat, encara cal veure si el seu objectiu es complirà o no.

El propòsit era ampliar el seu espai electoral i convèncer un perfil de votant que podia resultar decisiu el proper 29 de novembre: el dubitatiu i moderat, menys mobilitzat i allunyat de la confrontació política.

La tàctica va prendre com a referència les teories del politòleg nord-americà William E. Connolly. D’aquí l’etiqueta de 'experiment Connolly', utilitzada per descriure una aposta que pretenia traslladar al debat electoral una concepció de la democràcia basada en el respecte a l’adversari i la convivència entre posicions enfrontades.

L’execució, però, no va sortir com esperava l’equip socialista. Sánchez va evitar entrar en diversos dels assumptes que Feijóo va posar sobre la taula i no sempre va respondre amb contundència a les acusacions del candidat popular. El resultat va ser una sensació de manca d’iniciativa que va obrir un debat intern sobre la conveniència d’haver renunciat a la confrontació directa.

Qui és William E. Connolly i en què consisteix la seva teoria política?

William E. Connolly és un politòleg nord-americà, professor de Ciència Política a la Universitat Johns Hopkins i un dels principals referents de la teoria democràtica pluralista. La seva feina se centra en com poden conviure en una mateixa societat grups amb identitats, valors i conviccions molt diferents, sense que els seus desacords desemboquin necessàriament en l’exclusió de l’altre.

Una de les idees centrals del seu pensament és l’anomenat 'respecte agonista' (agonistic respect). El concepte parteix que el conflicte és una part inevitable de la vida democràtica: les diferències polítiques no han de desaparèixer ni resoldre’s mitjançant un consens permanent. El que és important és que els actors puguin defensar les seves posicions amb fermesa sense convertir l’adversari en un enemic al qual negar legitimitat.

Aquesta perspectiva no exigeix renunciar a la discrepància ni suavitzar les diferències ideològiques. Al contrari, planteja que el desacord s’ha de mantenir, però sense que la confrontació destrueixi les condicions que permeten compartir un espai democràtic. Dit d’una altra manera, es pot combatre una proposta política i qüestionar els arguments de qui la defensa sense desqualificar el seu dret a participar en el debat.

Connolly desenvolupa aquestes idees en obres com The Ethos of Pluralization i Pluralism. El seu pensament s’ha estudiat dins de les corrents de democràcia agonista i pluralisme polític.

Per què Sánchez va recórrer a l’experiment Connolly en el debat amb Feijóo?

L’explicació de l’estratègia socialista apunta a una decisió de campanya: aprofitar la gran audiència del cara a cara per arribar a electors que no segueixen habitualment els mítings, les entrevistes ni l’activitat política diària. L’equip de Sánchez esperava que el debat aplegés més de 25 milions d’espectadors i considerava que entre ells hi hauria un votant moderat i indecís que percep la política com massa esmolada.

La intenció era parlar-li a aquest electorat, no només als votants ja convençuts del PSOE. Per fer-ho, Sánchez portava preparades fórmules destinades a rebaixar la tensió i mostrar disposició a reconèixer part dels arguments de l’adversari. Durant el debat va utilitzar expressions com «estic mitja d’acord amb vostè» o «li estic donant la raó en part», en una estratègia que l’equip socialista vinculava també amb la manera de debatre de Barack Obama en la campanya presidencial estatunidenca del 2008.

El president també va evitar respondre a algunes de les provocacions de Feijóo, entre elles les referències a Carles Puigdemont i a les saunes vinculades al seu sogre. La intenció era no acceptar el marc de discussió que proposava el líder popular ni contribuir a elevar el to del xoc.

El plantejament tenia una lògica electoral: si una part de l’electorat està cansada de l’esmolada, un candidat que projecti calma i capacitat de diàleg pot presentar-se com una alternativa més atractiva. Però aquesta estratègia exigia un equilibri delicat: rebaixar la tensió sense deixar de defensar la gestió del Govern i rebatre les acusacions del rival.

En un primer moment, Ferraz va donar suport sense cap fractura a la posició adoptada, però amb el pas dels dies, el to habitual ha tornat.

El problema per a Sánchez va ser que la moderació no sempre va anar acompanyada de la contundència necessària per defensar el seu equilibri de Govern. L’estratègia de no entrar en les provocacions de Feijóo va acabar projectant una imatge de manca de resposta davant alguns dels atacs del candidat del Partit Popular.

Sánchez recupera el to de campanya per mobilitzar l’esquerra

El dia després del cara a cara, Sánchez va tornar a fer servir un discurs més reconeixible per als seus votants en el seu primer míting després del debat, celebrat a Santiago de Compostela. El canvi de to buscava tancar el parèntesi de moderació que havia marcat la trobada amb Feijóo i recuperar la mobilització de l’electorat progressista a la recta final de la campanya.

La decisió respon a un dels principals riscos de l’estratègia: que l’intent d’atreure el votant moderat acabi desconcertant els electors tradicionals del PSOE, que esperaven una defensa més ferma de la gestió del Govern i una resposta més directa als atacs del PP.

Més punts clau, informació de fons i preguntes amb FREN

CONTINGUT GENERAT PER IA

En quina fase parlamentària es troba la convocatòria de les eleccions generals del 29 de novembre?

La convocatòria de les eleccions generals del 29 de novembre no es troba en una fase de tramitació parlamentària: convocar eleccions no és una iniciativa que el Congrés o el Senat hagin d'aprovar. És un acte formalitzat mitjançant reial decret, diferent d'una llei i dels procediments que requereixen debat i votació a les Corts.

Per tant, no correspon descriure-la com pendent d'esmenes, de dictamen d'una comissió o d'aprovació del Ple. L'important és distingir entre la convocatòria electoral, el desenvolupament de les eleccions i els actes parlamentaris que tindran lloc després.

La convocatòria no es tramita com una llei

En el procediment ordinari, la dissolució de les Càmeres i la convocatòria es formalitzen per reial decret del Rei, a proposta del president del Govern i sota la seva responsabilitat. La seva publicació al Butlletí Oficial de l'Estat activa els efectes i el calendari previstos en la normativa electoral. No hi ha una autorització parlamentària ordinària que s'hagi d'obtenir després perquè la convocatòria segueixi endavant.

A més, un reial decret no és un reial decret-llei. Aquest últim sí que ha de sotmetre's al Congrés perquè decideixi si el manté vigent, mitjançant la cridada convalidació. Aquest tràmit no s'aplica al decret de convocatòria d'eleccions.

Què passa amb el Parlament durant aquesta transició

La dissolució acaba el funcionament ordinari de les Càmeres, però no elimina tota continuïtat parlamentària. Subsisteixen les seves Diputacions Permanents: òrgans que conserven determinades funcions mentre no es constitueixen les noves Càmeres. No substitueixen el Parlament en tota la seva activitat ni tramiten o aproven la convocatòria electoral.

Al Congrés, l'article 57 del Reglament de la Cambra atribueix a la Diputació Permanent, després de la dissolució, les competències corresponents sobre decrets-llei i sobre els estats d'alarma, excepció i setge. L'article 59 disposa que, un cop constituït el nou Congrés, haurà d'informar-lo dels assumptes tractats i de les decisions adoptades.

Per això, parlar d'una transició entre legislatures pot ser adequat com a descripció institucional. Però no equival a afirmar que la convocatòria estigui avançant per diferents fases dins del Congrés o del Senat.

Quan comença l'activitat de les noves Càmeres

El primer esdeveniment pròpiament parlamentari de les noves Càmeres és la seva sessió constitutiva, posterior a les eleccions. L'article 1 del Reglament del Congrés estableix que se celebrarà «el dia i hora assenyalats en el Reial Decret de convocatòria».

Al Congrés, els articles 2 a 4 regulen la presidència inicial de la sessió, la lectura del decret i de la relació d'electes, l'elecció de la Mesa i el jurament o promesa d'acatar la Constitució. La Presidència declara després constituïda la Cambra. Són actuacions parlamentàries noves, no tràmits pendents per aprovar les eleccions.

La investidura és un procediment posterior i diferent

La investidura, mitjançant la qual el Congrés concedeix la seva confiança a un candidat a president del Govern, tampoc forma part de la convocatòria. Els articles 170 a 172 regulen el debat i les votacions: majoria absoluta en la primera i, si no s'aconsegueix, majoria simple en una segona votació quaranta-vuit hores després.

En conclusió: la resposta parlamentària és que la convocatòria del 29 de novembre no té una fase legislativa pendent. Les actuacions que s'han de distingir són l'organització electoral, la continuïtat limitada de les Diputacions Permanents i, després de votar, la constitució de les noves Càmeres i la investidura.

Quines són les funcions i competències del president del Govern segons la Constitució espanyola?

El president del Govern és la màxima autoritat del poder executiu a Espanya i, segons la Constitució de 1978, concentra la direcció de la política interior i exterior, de l'Administració civil i militar i la coordinació dels altres membres del Govern. Les seves funcions i competències es regulen principalment a l'article 97 i en diversos preceptes dispersos, sobretot dels articles 99 a 101, a més d'altres referències puntuals.

1. Cap del poder executiu i direcció del Govern

La funció central del president és dirigir l'acció del Govern. D'acord amb l'article 97, el Govern dirigeix la política interior i exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat, i exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària. Dins d'aquest òrgan col·legiat, el president ocupa una posició de primacia:

  • Fixar les directrius polítiques generals i coordinar l'actuació dels altres ministres, assegurant que les diferents carteres actuïn de manera coherent amb el programa governamental.
  • Impulsar i definir les grans prioritats de l'Executiu (reformes legislatives, orientació econòmica, política exterior, etc.), que després es concreten en iniciatives normatives i decisions del Consell de Ministres.
  • Presidir el Consell de Ministres, dirigir les seves deliberacions i ordenar els assumptes que se sotmeten al mateix, encara que el Govern decideix col·legiadament.
2. Nomenament, confiança parlamentària i responsabilitat política

La Constitució subratlla el vincle del president amb el Congrés dels Diputats:

  • És investit pel Congrés (art. 99). Després de la proposta del rei, el candidat a la Presidència exposa el seu programa i ha d'obtenir la confiança de la Cambra per majoria absoluta en primera votació o, si no, per majoria simple en una segona votació.
  • Respon políticament davant el Congrés. El president, i amb ell el Govern, pot ser sotmès a una moció de censura (art. 113) i pot plantejar una qüestió de confiança (art. 112) per verificar si manté el suport de la Cambra.
  • La cessació del president implica la cessació de tot el Govern (art. 101). Això passa, entre altres supòsits, després de la celebració d'eleccions generals, la pèrdua d'una qüestió de confiança, l'aprovació d'una moció de censura o la dimissió o defunció del propi president.
3. Relacions amb el rei i amb les Corts Generals

El president del Govern és la peça clau en la relació entre el poder executiu, la Corona i les Corts:

  • Proposta de nomenaments al rei: el president proposa al rei el nomenament i cessament dels ministres (art. 100) i, en la pràctica, proposa també altres alts càrrecs la designació formal dels quals correspon al monarca o altres òrgans, conforme a la Constitució i les lleis.
  • Signatura i refrendació d'actes del rei: encara que la Constitució no ho limita al president (altres ministres també poden refrendar), molts actes rellevants del rei (per exemple, el nomenament del propi president o la dissolució de les Corts) es realitzen a proposta o amb refrendació del president del Govern, que assumeix la responsabilitat política d'aquests actes (art. 64).
  • Dissolució de les Corts i convocatòria d'eleccions: el president pot proposar al rei la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals i la conseqüent convocatòria d'eleccions, respectant els límits constitucionals (art. 115).
4. Nomenament i cessament de ministres

Encara que el Govern és un òrgan col·legiat, la Constitució atorga al president un paper predominant en la seva composició:

  • Decideix l'estructura bàsica del Govern (nombre de ministeris, distribució de competències entre ells, existència de vicepresidències, etc.), dins del marc constitucional i legal.
  • Proposa al rei el nomenament i el cessament dels ministres (art. 100). Això converteix el president en el responsable polític últim de l'equip governamental.
  • Pot reorganitzar el Govern durant la legislatura substituint, incorporant o suprimint carteres, sempre a través dels mecanismes formals de nomenament i cessament.
5. Competències en matèria legislativa i de relacions exteriors

Sense perjudici del paper de les Corts, el president té una funció central d'impuls i representació:

  • Impuls d'iniciatives legislatives del Govern: encara que la iniciativa correspon al Govern com a tal (art. 87.1), és el president qui, en la pràctica, orienta quins projectes de llei o reials decrets-llei es presenten i defineix la seva prioritat política.
  • Direcció de la política exterior: presideix i coordina l'acció internacional de l'Estat juntament amb el ministre d'Afers Exteriors, representant Espanya en les relacions amb altres Estats i en organitzacions internacionals, d'acord amb l'art. 97.
  • Defensa i seguretat: dirigeix la política de defensa de l'Estat, coordina l'actuació del Govern en aquesta matèria i, en el marc constitucional, exerceix la capitania civil de l'organització de defensa.
6. Funcions en situacions excepcionals

Finalment, el president exerceix un paper clau en els mecanismes constitucionals de crisi:

  • Estats d'alarma, excepció i setge: el Govern pot declarar o proposar aquests estats segons l'article 116, i el president dirigeix políticament la resposta de l'Executiu en aquests escenaris.
  • Coordinació institucional en moments de crisi política, econòmica o territorial, actuant com a principal interlocutor de l'Estat amb les altres institucions, incloses les comunitats autònomes.

En resum, la Constitució configura el president del Govern com el centre de gravetat del poder executiu i com la figura que articula la relació entre el Govern, el Parlament i la Corona, sempre sotmès al principi de responsabilitat política davant el Congrés dels Diputats.

Quins resultats va obtenir el PSOE en les últimes eleccions generals respecte al PP?

En les últimes eleccions generals celebrades a Espanya, les del 23 de juliol de 2023, el PSOE va quedar segon, per darrere del PP: va obtenir 121 diputats davant dels 137 del PP. La diferència va ser de 16 escons i aproximadament 1,35 punts percentuals de vot a favor dels populars. Per tant, el PSOE no va guanyar aquelles eleccions ni en vots ni en representació, encara que després va aconseguir reunir els suports parlamentaris per mantenir Pedro Sánchez a la presidència del Govern.

Els resultats d'ambdós partits

La comparació dels resultats definitius per al Congrés dels Diputats és la següent. Les xifres del PSOE inclouen el PSC; els percentatges permeten comparar el suport electoral, mentre que els escons indiquen la representació aconseguida a la Cambra:

A quina distància va quedar el PSOE?

El PSOE va rebre 330.870 vots menys que el PP. En percentatge, va quedar 1,35 punts per sota: 31,70 % davant de 33,05 %. Es tracta de punts percentuals, és a dir, de la resta directa entre ambdós percentatges, no d'una caiguda de l'1,35 % del vot socialista. (Comparació de resultats).

En representació parlamentària, la distància va ser de 16 diputats. Així, la diferència entre ambdós va ser relativament petita en percentatge de vot, però va deixar el PP amb un avantatge clar en nombre d'escons. Això no equival a una majoria absoluta: ser el partit amb més diputats i disposar d'una majoria suficient per governar són coses diferents. (Resultats i majoria parlamentària).

Comparació amb les anteriors generals

Respecte a les eleccions generals de novembre de 2019, el PSOE va passar de 120 a 121 diputats: va guanyar un escó, però va perdre la primera posició electoral. El PP va passar de 89 a 137 diputats, un guany de 48 escons que li va permetre superar el PSOE. La segona posició socialista el 2023, per tant, no va significar una pèrdua de diputats respecte a aquella convocatòria anterior. (Evolució respecte a 2019).

Per què el PSOE va acabar governant

El PP va guanyar les eleccions, però els seus 137 diputats van quedar per sota dels 176 necessaris per a la majoria absoluta del Congrés. El PSOE, amb 121, també estava lluny d'aquesta xifra, però va aconseguir els acords parlamentaris necessaris per a la investidura, la votació amb la qual el Congrés tria el president del Govern. (Resultat i formació del Govern).

La conclusió és doble: el PSOE va perdre davant del PP a les urnes, però va aconseguir formar Govern. Aquestes dades descriuen el resultat de juliol de 2023; no s'han de confondre amb les enquestes posteriors, que són estimacions i no resultats electorals. (Resultats i estimacions electorals).

Juga

Posa a prova els teus coneixements amb FREN!

Quant en saps sobre aquest tema? Respon les següents 3 preguntes.

En què consisteix el que s'anomena 'experiment Connolly' que va aplicar Sánchez en el debat amb Feijóo?

Pregunta" 1 de 3

Qui és William E. Connolly i quina és una de les idees centrals del seu pensament?

Pregunta" 2 de 3

Per què va recórrer Sánchez a una actitud més moderada i tranquil·la durant el debat?

Pregunta" 3 de 3