L’entrevista amb Alma Ezcurra, vicesecretària de Coordinació Sectorial del Partido Popular i responsable de la coordinació del seu programa electoral, feia temps que la tenia pendent des de la seva etapa com a eurodiputada a Brussel·les. Les agendes han volgut que ens trobem ara, en plena campanya del 29N, una circumstància que DEMÓCRATA ha aprofitat per ampliar aquella conversa que inicialment estava prevista i abordar, sense pressa, el projecte polític amb què Alberto Núñez Feijóo aspira a arribar a La Moncloa.
Ens rep a la sala multiusos de la segona planta de la seu nacional del PP, el mateix espai on els periodistes seguiran l’escrutini electoral el pròxim 29 de novembre. Ezcurra parla sense pèls a la llengua, tant per defensar el programa que ha contribuït a elaborar com per fer autocrítica d’una classe política que, segons el seu parer, ha alimentat la divisió entre els espanyols.
Ezcurra reivindica recuperar els afectes i buscar allò que ens uneix, però tampoc s’estalvia retrets a Pedro Sánchez, la continuïtat del qual en el Govern considera un perill per a Europa.
És una dona jove, fresca, dinàmica i amb el cap ben moblat. Es nota que els seus arguments han estat pensats, discutits i contrastats, i que no esquiva el debat, tampoc quan les preguntes resulten incòmodes. Parla amb seguretat, sense perdre la naturalitat, i demostra que al darrere de les seves respostes hi ha moltes hores de reflexió i de feina.
PREGUNTA. Moltíssimes gràcies per rebre DEMÓCRATA a casa seva. Espero que la pròxima vegada, quan guanyi les eleccions, pugui venir a la nostra redacció. Vostè hi està convidada
RESPOSTA-. Moltíssimes gràcies. Així ho faré.
La campanya
PREGUNTA-. Com va la campanya?
RESPOSTA-. Bé, jo crec que la campanya va bé. És una campanya estranya, per la mateixa convocatòria electoral, perquè va ser una convocatòria construïda al voltant del fracàs més gran del Govern, i això ja es fa una mica estrany.
Després va venir l’accident d’Urda, que va aturar una mica tot, com a mínim per una part de l’arc polític, que va considerar que calia parar i baixar una mica la velocitat i els motors en respecte a les víctimes. I una vegada que això ha passat, doncs s’han anat succeint moltes coses: ha dimitit un ministre, ha dimitit la portaveu del Partido Socialista, que és el partit que ara mateix està al Govern. I sembla que ara ja hem arrencat i hem tornat a posar-nos a punt.
En qualsevol cas, el Partido Popular ha estat l’únic partit que ha arrencat amb el programa electoral.
I sí, estem tractant que sigui una campanya de propostes. I, de moment, crec que ho estem aconseguint. Així que jo crec que és una bona campanya, en tant es parli dels problemes dels ciutadans.
P-. És cert que el PSOE ha presentat el seu programa una vegada iniciada la campanya
R-. És que, quin és el programa del Partit Socialista? El programa del Partit Socialista és aquest document enorme, que ha presentat recentment, i d’una manera una mica rara, el porta a un míting qualsevol? O és el que està fent en cada Consell de Ministres, inclosos els consells extraordinaris que s’estan celebrant ara mateix?
Si abans deia que Pedro Sánchez ha convocat unes eleccions a partir del seu principal fracàs nacional, també podem dir que Sánchez està construint el seu programa electoral al voltant de totes les seves promeses incomplertes.
És a dir, tot el que no ha fet en aquests vuit anys. I això sembla mentida, perquè cal dir que porta vuit anys governant.
Doncs bé, tot això ho està anunciant en consells de ministres ordinaris i extraordinaris. Perquè en els últims tres anys, l’activitat legislativa política d’aquest Govern ha estat nul·la i, a més, d’esquena al Parlament. I ara sembla que, en 15 dies, voldrà fer tot el que no ha fet. Ja veurem.
P-. El Govern de Pedro Sánchez està utilitzant la Diputació Permanent com a projector de campanya?
R-. Així és. Ara utilitza la Diputació Permanent. I nosaltres portem una proposta en el programa contra això. Perquè sabíem que passaria. No és nou. Així que, el que està fent és que, una vegada que un decret ha estat tombat pel Congrés, aquest Govern l’ha tornat a presentar en la mateixa literalitat; en aquest cas, a la Diputació Permanent, on el joc de majories és diferent, per intentar tirar-ho endavant. En fi, a nosaltres aquesta manera de procedir ens sembla que és un frau democràtic.
I ja li avanço que el PP aspira a fer les reformes oportunes perquè això no es pugui tornar a repetir, ni amb el Partit Socialista ni amb cap partit d’Espanya.
P-. Sembla una mica il·lògic que els partits polítics, o bé, el partit al Govern, el que sigui, x en qualsevol moment, avui el Partit Socialista, no pugui inaugurar obres en plena campanya, però sí que pugui aprovar aquest tipus de decrets a la Diputació Permanent
R-. Tot això mereix una reflexió. I, precisament des del moment en què es convoquen les eleccions —és veritat que no és un govern en funcions, perquè un govern en funcions és el de l’endemà de les eleccions—. Però com li deia, tindria tot el sentit que féssim una reflexió i penséssim que l’activitat legislativa durant els 53 dies de campanya ha de ser una mena de serveis mínims. Perquè si no, en aquest cas —no tinc els números al cap—, el que estem veient és que el nombre de Consells de Ministres, respecte al mateix període de l’any passat, és gairebé el doble.
No té cap sentit que no es convoqués una Diputació Permanent, malgrat que ho vam sol·licitar fins a la sacietat, des del 30 de juliol d’enguany, pel que estava passant a Ceuta, amb l’objectiu d’aprovar la reforma de la Llei d’Estrangeria, i la disposició addicional sobre el tema de les entrades a nedar a Ceuta i Melilla.
Tanmateix, i en aquella situació, no es va convocar cap Diputació Permanent. És que tampoc no hi van anar els ministres a les compareixences que vam convocar al Senat. I ara, de sobte, la Diputació Permanent sembla un organisme d’allò més viu en la democràcia espanyola. No s’entén.
P-. Potser no es va convocar pel període vacacional. Tot i que Sánchez ha confessat que ell no va deixar de treballar com a president durant el mes d’agost, tot i que estava a La Mareta
R-. Cal reconèixer-li a Pedro Sánchez una virtut i és que pot dir una cosa i la contrària diverses vegades, i no li passa cap factura.
Jo ho miro de veritat amb autèntica sorpresa. Se’n va anar de vacances. I, és un fet objectiu que es va estar 25 dies a Lanzarote. No només això.
Sindó que va tractar d’anar-hi, no recordo si era a Guadalajara, on es va muntar tot un dispositiu per anar a veure l’eclips. Però després no hi va anar. Saber per què. Perquè no crec que li donés un atac de consciència. Seria que alguna cosa no li vindria bé. No ho sé, potser feia un dia de platja i va decidir veure l’eclips des d’un altre lloc. No en tinc ni idea.
En qualsevol cas, aquest senyor s’ha anat de vacances. El president del Govern de tots els espanyols se’n va anar de vacances mentre una ciutat, com Ceuta, estava envaïda.
Però no només això. Va visitar la ciutat i va deixar el seu ministre de l’Interior. I li va dir al president de la ciutat, Juan Jesús Vivas, Deixo el ministre de l’Interior fins que se solucioni.
Això era un divendres, dissabte al migdia, el ministre de l’Interior, no personalment, va avisar la presidència de la ciutat i la gent de Juan Vivas, i li van dir: el ministre se’n va.
I, Juan Vivas va dir: com que se’n va?, això no està solucionat. Però Marlaska se’n va anar i va dir: bé, però ja se solucionarà.
I, arran d’això, recordem escoltar Oscar Puente: una altra crisi més solucionada per Pedro Sánchez. I tot el Govern va intentar generar la sensació que tot estava resolt. I, mentrestant, vàrem poder veure ministres europeus que van emetre una carta. Es va celebrar una reunió extraordinària de ministres de l’Interior. El Parlament Europeu, que és un organisme que, com ja sabeu, actua amb una planificació, de manera que canviar-los els plans i les agendes al Parlament Europeu és una cosa complicadíssima, va celebrar una reunió especial del Comitè Libe.
I Pedro Sánchez estava de vacances. I encara l’hem de veure, l’altre dia en un podcast, dient que no, que no estava de vacances, per, immediatament, dir que mereix un descans amb la seva família.
La integritat territorial d’Espanya, ho hem dit moltes vegades, no se’n va de vacances a l’agost. I la responsabilitat d’un representant polític, que és un mandat polític, que els han donat als ciutadans, no s’ajusta a la normativa laboral. S’ajusta al seu país i a l’interès general.
La bandera d’Espanya
P-. El president del Govern i candidat socialista ha enarborat a Albacete la bandera d’Espanya. És la bandera que a vosaltres us hauria agradat que hagués portat de Ceuta?
R-. I a Catalunya, i a Navarra, i al País Basc. Pedro Sánchez és un president que porta vuit anys amagant la bandera d’Espanya i pactant amb les persones…
És que tenim un problema a Espanya. És que aquest país l’ha dirigit durant vuit anys una persona que s’ha fet suport només en els que volen destruir Espanya. I per això ha amagat la bandera, en particular a Ceuta o, ara mateix, a El Hierro. I mentrestant, hem de suportar que digui una cosa i la contrària, i que de sobte enarbori una bandera en un míting. A mi em sembla una ofensa a la intel·ligència dels ciutadans.
P-. El PSOE està fent una campanya happy, de riures, abraçades, amor… s’han autocalificat d’alegres, i en contraposició diuen que vosaltres sou tristos. Què heu de dir al respecte?
R-. He de dir que em sembla una falta de respecte a les víctimes de l’accident de tren que ha passat fa només unes setmanes. Encara que només fos per respecte a aquestes víctimes, no hauria de fer bromes, com les que està fent, perquè a més, jo personalment el considero responsable polític. I ja veurem si hi ha un altre tipus de responsabilitat del que ha passat a Espanya.
Entenc la vocació dels estrategs polítics que diuen que cal portar a una campanya la il·lusió, perquè aquest país està apagat, aquest país està trist, està adormit. En el nostre programa electoral, parlem que no té ambició, que no té autoestima.
Ens hem acostumat a esmorzar cada dia amb un escàndol judicial, amb una vergonya nacional, unes polseres contra el maltractament que no funcionen, amb una tragèdia amb morts, amb apagades, amb incendis, o amb, si volen ajuda que la demanin (com va passar amb la dana de València), quan tota la societat espanyola està en un desànim i en una certa depressió per atordiment.
Jo entenc que un estrateg polític digui cal fer una campanya d’il·lusió. El problema és que no els pots donar aquesta campanya als responsables de l’atordiment i de la vergonya i de la manca d’autoestima. Però això, aquest tipus de campanya, en la meva opinió, és absolutament distòpica.
P-. Què té el programa del Partit Popular que pot convèncer un socialdemòcrata?
R-. Bé, a veure, això és com quan un parla d’un fill. Costa molt dir per què, ja que jo sento el programa com a tal. Aquest programa té moltes coses. Crec que és el primer programa, diré del PP, però probablement d’altres partits, no ho sé, que diu una frase, més o menys tal que així, direm la veritat als espanyols. És a dir, què es pot fer? Quant costa? I, en quin termini es podrà fer?
Jo crec que això no s’ha dit mai a Espanya, i forma part d’una idea, molt d’Alberto Núñez Feijóo de, no sabem el que ens trobarem, però hem de marcar unes prioritats clares.
De manera que, primer de tot farem una auditoria, veurem com estan les coses, no només pel que fa a la despesa, sinó als contractes, a la gestió... Eliminarem tot el que s’hagi d’eliminar. Judicialitzarem tot el que s’hagi de judicialitzar. Reforçarem i millorarem tot el que s’hagi de reforçar. I parlarem amb honestedat als espanyols, perquè jo crec que fa molt falta que tornem a parlar sobre la veritat de les coses. És a dir, recuperar una mica la veritat en la vida pública.
Una altra cosa que té aquest programa, que pot fer que necessàriament un votant del Partido Popular no pugui optar per nosaltres, és que és un programa pensat, dissenyat i explicat per a una majoria àmplia. És a dir, una vegada que dius que faràs una auditoria i, en segon lloc, dius que, en aquest ordre, reduiràs la despesa política, el que dius és que garantiràs la seguretat de les infraestructures i la prestació dels serveis públics.
Això no és oferir focs d’artifici, no és oferir pagaetes, no és oferir unions d’amistat. És a dir, tot el que ens unia, tot el que vertebrava Espanya, que d’alguna manera era el nostre estat del benestar, eren les nostres infraestructures. Tots els elements que vertebren i ens uneixen tots els espanyols s’han de posar al seu punt.
Cal recuperar la cultura de la seguretat i cal garantir la prestació dels serveis públics. I crec que això no pot molestar ningú, sinó que fa bé.
I, en tercer lloc, crec que una altra cosa que pugui fer que votin, és el tercer bloc del programa, que és el que m’agrada més. És el que tracta de reunir els espanyols. És un bloc dissenyat només per demostrar-li a la gent que portem massa temps mirant-nos en allò que ens diferencia i no en les coses que ens uneixen.
S’ha fet un esforç des del poder polític amb recursos de tots els espanyols per dir-nos què ens diferencia a tu i a mi. Què ens diferencia de qualsevol de les persones que hi ha en aquesta sala. En lloc de dir-nos, ei, mira, això ho tenim en comú o podem fixar aquesta ambició comuna.
No té cap sentit que un espanyol tingui diferents drets en funció del lloc on es trobi a Espanya. No té sentit que els elements que ens uneixen, els símbols, la nostra història s’hagin utilitzat per enfrontar-nos.
Perquè mentre nosaltres estàvem enfrontats, homes i dones, joves i grans, el camp i la ciutat, l’arrendatari amb el propietari, l’empresari i el treballador, no estàvem mirant el que estaven fent, i ens robaven a mans plenes, des del minut u de la legislatura.
Són uns polítics mediocres, que per supervivència política han destrossat aquest país i l’ànim dels espanyols. I per això el nostre programa diu, qui busqui tot el que pot fer un govern del Partit Popular o de qualsevol altre partit, en aquest document no ho trobarà.
Ara bé, qui busqui tot el que farem, perquè aquest país arregli l’herència que ens ha deixat Pedro Sánchez -sobretot, que un Pedro Sánchez del color polític que sigui, no pugui tornar a succeir-, i en definitiva, s’estableixin les bases per construir l’Espanya dels propers 50 anys, llavors, que sàpiga que és al lloc adequat.
I això no em sembla una qüestió d’ideologies. Em sembla una qüestió de reconstrucció, de reconstruir els afectes i de tot el que ens uneix.
La responsabilitat fiscal
R-. El Govern acaba d’aprovar una nova pujada del Salari Mínim Interprofessional, la pujada del sou dels funcionaris. Ho fa sense Pressupostos, ho fa sense diàleg social, ja no hi ha fons Next Generation. Sembla evident que hi ha moltes infraestructures que cal arreglar i mantenir… Té por el PP que si guanya les eleccions es pugui trobar amb un gerret buit?
R-. Hi ha una cosa que no hem publicat, però que Alberto Núñez Feijóo va exigir des del primer moment, i és la quantificació econòmica del programa electoral. Tot això està fet. Hi ha una memòria econòmica.
Per què? Doncs perquè hem de tenir en compte un escenari absolutament variable, perquè no sabem molt bé què ens trobarem.
Per això deia que el programa electoral, fins i tot es pot llegir en l’ordre en què està escrit. Comença amb l’auditoria, continua amb la reducció de la despesa política, continua amb la priorització d’infraestructures i dels serveis públics. I, després diu una frase que a mi m’agrada molt, que és, no volem deixar una factura més gran sinó un país millor.
Aquest és un document en què parlem dels objectius de reducció de deute, per la qual cosa haurem de parlar amb Europa, del pla que tenim. I, és clar, veurem com fem perquè tot això es faci amb responsabilitat fiscal.
Entenc que existeixen altres ideologies, crec que hi ha moltes idees polítiques. Crec que les meves són bones, perquè me les he pensat, però estic disposada a canviar-les i estoy disposada a debatre-les amb gent que pensi diferent.
El que no respecto, o no em sembla bé, és que es facin sense responsabilitat fiscal, sense responsabilitat social. Em sembla molt lícit que un vulgui guanyar o arrossegar-se uns vots. Bé, ¿lícit? Em sembla una mica immoral fer-ho…
Que un govern, no en període electoral, vulgui apujar-li el salari als empleats públics, fora de període electoral, ho entenc. És una aposta política. Però sempre que aquesta aposta es faci amb responsabilitat fiscal, que es faci amb uns comptes sanejats i amb uns pressupostos.
P-. Ja que menciona els Pressupostos Generals de l’Estat, com ha pogut fer el Govern aquests càlculs sense comptar amb l’aprovació d’uns comptes públics nous, atès que els que té, es van redactar el 2022, pensant en les necessitats i previsions de 2023?
R-. Sánchez sempre dispara amb pólvora del rei, perquè tot li és igual. En aquest moment, Espanya se sosté sola al voltant de l’objectiu de la supervivència política de Pedro Sánchez, perquè d’ell depèn un munt de gent. Tota una esquerra que durant vuit anys ha anat cooptant cada un dels espais que hi havia en l’àmbit públic i, que cobren de l’Administració i de tots els seus organismes associats i les seves entitats que estan al voltant.
Tota aquesta gent treballarà activament per mantenir el statu quo, perquè, la seva vida, perquè el seu aliment, perquè les seves famílies depenen d’això. I, sobretot, en el cas de Pedro Sánchez no només això, sinó que depèn del seu futur judicial.
Ell necessita continuar en el poder perquè ell i els seus el tinguin una mica més fàcil davant l’horitzó judicial que li ve, que no té gaire bona pinta.


P-. El ministre Óscar López ha arribat a mencionar la quantitat exacta que guanyarà cadascun d’aquests funcionaris: els professors, els dic aproximadament, 2.300 euros més a l’any. Els policies guanyaran 1.900. Amb aquestes dades, no els resulta complicat fer una campanya?
R-. Estic segura que els professors, els policies… no són babaus. De veritat crec que Ceuta va marcar un abans i un després, i que la gent mira la política i la vida pública amb altres ulleres. No són babaus.
De què et serveix que a 11 dies d’unes eleccions et diguin que et pujaran el sou, si en el cas del professor no han respectat la teva autoritat, no li han donat el valor que realment té la professió que exerceixen i la influència que tenen sobre les generacions d’espanyols que estaran en aquest país dins de 20 o 30 anys sostenint Espanya?
O, de què et serveix que et diguin com a policia que et pujaran el sou quan els teus companys estan morint a Huelva, a Barbate, que han de combatre el crim amb les mans lligades, que no tenen una protecció, diguem legal, per desenvolupar les accions que han de desenvolupar per combatre el crim, quan són persones que s’hi juguen la vida i veuen que els criminals entren per una porta i en surten per una altra, perquè la llei no els empara, perquè el Govern no aprova lleis i perquè no respecten de veritat la seva autoritat?
Jo crec que la gent no és ximple i, per uns euros, no es deixarà enganyar.
P-. Diries que el Partido Socialista està fent una campanya bruta?
R-. Sempre. El Partido Socialista en aquest moment no existeix. El partit és Pedro Sánchez. Bé i, tota la gent que Pedro Sánchez ha anat col·locant al llarg d’aquests vuit anys perquè, quan arribi el moment, si no va bé, ell es pugui perpetuar, si vol, en el poder del Partido Socialista.
I, com deia. Sí crec que Pedro Sánchez està fent una campanya bruta. És que, com no l’han de fer si tenen les enquestes públiques, el CIS fent-los els trackings? Tenen la televisió pública fent-los la propaganda. Tenen l’Advocacia General de l’Estat i la Fiscalia fent-los la defensa jurídica dels seus negocis personals. Ha posat tot l’aparell de l’Estat al seu servei. Si la pregunta, sobre la campanya social, ha de veure amb trampes del cens, de vot? Aquesta és la pregunta?
La irrupció de forces estranyes en la campanya
P-. Bé, la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha afirmat en un mitjà argentí que té por que en la campanya electoral espanyola irrompin forces estranyes que interfereixin en aquesta. Entenc que es referia a Lula i a un assessor seu
R-. Bé, si es refereix a Lula, Lula està ara mateix a Madrid. I, no oblidem que Lula és un referent per a Pedro Sánchez. Lula és el president del Brasil. I, per tant, intentaré tractar-lo amb cert respecte institucional. Però, és un senyor que ha estat a la presó, per corrupció.
És que hi ha bastantes similituds en tot el dolent que té a veure amb Sánchez.
Podríem estar parlant una bona estona de la política internacional de Pedro Sánchez i de la imatge que ha deixat d’Espanya, perquè ell ha equivocat Espanya amb el Govern i ens ha tractat força malament.
Si ho mirem des del punt de vista dels néts, que és com el gran elefant a l’habitació, i jo que sóc la que portava aquests temes aquí, tothom em pregunta.
Però escolti, al gener d’aquest any, jo acabava de tenir un nadó, el nadó tenia un mes i, Alberto Núñez Feijóo ja ens va dir que Pedro Sánchez està intentant alterar el cens electoral.
És que jo mateixa vaig escriure un article en què vaig dir, com que Pedro Sánchez ja no té el suport de la gent del cens, s’està intentant construir-ne un.
Estem parlant de 2,6 milions de sol·licituds de nacionalitat. És que de les nacionalitats concedides a Buenos Aires, cap acredita l’exili, que és el que diu la llei.
Que per cert, tampoc no estic d’acord amb la Llei de Memòria, pel, per qui es va escriure i, perquè en general, no estic d’acord amb una llei que escrigui memòries.
Creo que hi ha hagut una intenció per part del PSOE, crec que no els ha donat temps.
I crec que, tot i que molta gent cregui que no, i també en tenen raons per pensar-ho, jo crec que l’estat de dret a Espanya ha aguantat l’embat —en la meva opinió, un dels pitjors dels que s’ha produït des de dins del poder—, i no ha arribat a fer el que ell pretenia. Però ja sabem qui està a l’Argentina i a l’Uruguai treballant per al Partit Socialista. ¡¡¡Paco Salazar!!!
Paco Salazar. És que ho reuneix tot perquè hagi intentat alterar el cens electoral. El que passa és que jo crec que personalment no ho aconseguiran.
P-. Parla de la Llei de Niets i, si li sembla, podem transcendir a la Llei de Niets Basca, que ha presentat el Partit Popular. Aquesta iniciativa es pot materialitzar?
R-. Sí, es pot aconseguir. I crec que és bo que s’aconsegueixi. I no sé si és tant una demanda, com l’existència d’unes raons de justícia per pensar-s’hi.
És que no sé si ho hem pensat gaire, però un terrorista en una presó de Cadis pot votar al seu municipi. I una família d’Ermua, que s’ha hagut de venir a viure a Madrid, perquè ja no ho suporta més, no pot votar al seu municipi.
Hem normalitzat que prop de 200.000 persones, del 1977 fins a l’any 2011 —per agafar un període de referència—, hagin hagut d’abandonar la seva terra, pel terror.
I aquestes persones s’han de donar suport i reconèixer d’alguna manera, en els seus drets polítics, però també si volguessin tornar. Per això farem el possible per ajudar-les a fer-ho.
“El mur que volem enderrocar”
P-. Pedro Sánchez arriba a aquesta campanya amb un germà condemnat, una dona pendent de judici, amb José Luis Ábalos, ministre cortesà i segon poder del PSOE, avui a la presó pel cas de les mascaretes, a Cerdán pendent d’això; a un fiscal general fora de l’exercici, amb una Audiència Nacional que té l’ull posat sobre els comptes del Partit Socialista… Dos accidents ferroviaris d’una dimensió tràgica insuportable; un ex president del Govern imputat com el senyor Rodríguez Zapatero, un tall de llum, la invasió de Ceuta… Són massa coses per creure que el dirigent dels socialistes pugui assolir al voltant de 100 escons. A què creu que es deu?
R-. Pedro Sánchez ha treballat molt fort en un objectiu: en el mur perquè hi hagi dues Espanyes. Quan nosaltres abordem la realitat dels fets, i moltes vegades et preguntes, però com poden seguir donant-li suport, la resposta és que hi ha gent de bona fe que es creu el seu president del Govern.
Per començar. Espanya no és Madrid. Hi ha gent que als seus pobles només consumeix, per exemple, la televisió pública. I quan un consumeix la televisió pública en temps de Sánchez, tot el temps i, a més, té una cultura democràtica en què, en un món normal, un confia en la paraula del seu president del Govern, si a això li sumes les xarxes socials, l’algoritme et comença a donar ja només el que tu vols consumir.
Així que et trobes amb dues Espanyes. L’Espanya que ha tractat de construir Pedro Sánchez i, tota la resta.
Hi ha gent que de veritat creu que Pedro Sánchez pateix per la seva dona. Hi ha gent que de veritat creu que ve l’ultradreta i ho arrasarà tot. I aquest és el mur que volem enderrocar.
Jo he estat treballant molt en el programa electoral i, ara ja que l’he presentat, em recorreré Espanya, perquè vull parlar amb la gent. Vull parlar també amb aquesta gent i entendre què pensen i intentar explicar-los coses.
Per explicar-los que no és veritat, que tenen una visió esbiaixada de la realitat. Que votin lliurement, que votin el que vulguin. Però que el judici crític ha de ser fort, ha de beure de diferents fonts i ha d’entendre que, un altre món, en el qual ningú els diu què han de pensar ni els contamina, és possible. A això és al que aspirem.
“Deu milions d’ultradretans perillosos?”
P-. Bé, el Govern els acusa d’involucionistes i per això en els seus mítings repeteix que a Espanya no hi ha alternança. La modernitat, que són ells –això és el que defensen-, davant la involució de la dreta i l’ultradreta
R-. Tant és. Tant és el moment en què digui la frase que diré. Sánchez menteix, és a dir, Sánchez és un aspirant a autòcrata. Tot i que, la veritat, dir això, és que em sembla que és donar-li una categoria que no es mereix.
Tots inventen un enemic. I, el PSOE s’ha buscat un enemic per dividir la gent. Ens han dividit entre nosaltres i ens han enfrontat i ens han dividit amb un enemic que ells inventen. I aquest enemic, en aquest cas, és el feixisme. Han abusat tant de la paraula feixisme!
Estic segura que tanta gent que diu, jo voto a Pedro Sánchez o, jo vaig a votar esquerra perquè ve el feixisme, si jo li pregunto què és el feixisme, no ho sap.
Sí, perquè el terme s’ha convertit en un continent buit. És l’element que el Pedro utilitza per ficar la por a la gent. Ara sí, quina poca honra la de guanyar vots introduint la por i no la il·lusió en la gent!
Però sí, Sánchez s’ha inventat això del feixisme i, que ve el coco, que ve el coco, que ve del coco i, amb això, ha insultat més de 10 milions de persones que entre PP i Vox ens havien votat.
De veritat ens creiem que a Espanya hi ha 10 milions d’ultradretans perillosos? Alguns n’hi haurà, oi?. Jo no en conec cap. Però, jo em pregunto, com pots enganyar d’aquesta manera la gent, com pots mentir, com pots inventar-te un enemic i com pots dir que és involucionar, quan els períodes més grans de progrés d’aquest país, no els més grans, perquè també n’hi ha hagut amb el Partit Socialista…? Quan ha governat el Partit Popular hi ha hagut drets.
Amb el Partit Popular s’han ordenat els comptes públics; s’han garantit les pensions; s’han millorat els serveis. Amb els governs autonòmics la gent viu. No s’ha ensorrat, cap avall, a Extremadura. Jo vaig estar l’altre dia a Cáceres, i hi havia un ànim en l’obertura de la campanya. I governen PP i VOX.
He estat a Castella i Lleó, en la investidura d’Alfonso Fernández Mañueco, i no s’ha ensorrat Castella i Lleó.
Andalusia continua mantenint la seva alegria i la seva vida, i governa el Partit Popular amb VOX. Però és clar, per a Pedro Sánchez som uns feixistes. Però a Andalusia no passa res, tot va bé. I això la gent també ho veu.
P-. Vostè ha passat un temps a Europa com a eurodiputada, pot dir-nos quina visió té Brussel·les del nostre president del Govern?
R-. Doncs jo crec que hi ha hagut una evolució. Quan jo vaig arribar d’eurodiputada em vaig endur una sorpresa. Vaig pensar, bé, els Pirineus són el mur de Sánchez. I això ho dic, perquè un creua aquests Pirineus i veu que hi ha una visió molt institucional de les coses.
De manera que, quan un va a Europa, no parla malament del seu país. I això implica no parlar malament del seu Govern.
Però és clar, nosaltres, el Partit Popular, i comencem a explicar. Comencem a explicar que un fiscal general de l’Estat ha investigat un ciutadà particular per intentar acabar amb una rival política autonòmica del meu partit i, com a conseqüència d’això, el fiscal general ha estat condemnat. I ara el Govern el vol indultar
I llavors, és clar, com que els espanyols som així molt... Doncs a Europa diuen, bé, els espanyols estan exagerant.
Però nosaltres hem continuat explicant. De fet, hem explicat que, quan es produeix la candidatura de Teresa Ribera per a comissària, i mentre té lloc la dana de València, aquesta senyora s’estava preparant el debat, sense que ningú la molestés, a París. I hem explicat que no es va fer càrrec de res ni ella ni el seu número dos ni el seu número tres al ministeri, i que no van donar els avisos de la dana.
Així que, quan vas explicant les coses, va canviant la percepció. I, jo crec que el canvi total es va produir al ple del setembre d’aquest any amb la resolució sobre Ceuta. Allà, la delegació espanyola del Grup Popular ja definitivament ho va acabar d’afinar.
Vam rebre un encàrrec del president Feijóo, que ens va dir, tant se val com ho aconseguiu, però el 29 de juliol van envair el nostre país, es va travessar una frontera que no és només espanyola, que és també europea, i això Europa ho ha de saber.
I la delegació espanyola, del primer fins a l’últim, es va desgavellar a trucar per telèfon, un a un, i a explicar-los el que havia passat.
I d’allà en va sortir una resolució que, a més, va tenir un suport ampli. El va tenir per la dreta, amb l’anomenada majoria Veneçuela. Però també va tenir suports dels liberals. També va tenir molts eurodiputats de l’esquerra, que van treure la seva targeta, i no van votar en contra de la resolució, que era el que demanava la líder del seu grup, que recordem és Iratxe García, que és una espanyola.
Així doncs, jo crec que hi ha hagut un canvi ja a Europa i s’han adonat que el que anunciàvem era veritat. Que Sánchez és l’Orbán del sud i, per tant, és un problema per a Europa.
Des d’Europa ja ho intuïen amb les polítiques migratòries. És que una de les últimes coses que ha fet Pedro Sánchez és votar en contra del Reglament de Retorns. L’únic país que tampoc no va votar que sí, va ser Bèlgica, que va ser una abstenció.
P-. És cert que podríem haver rebut més ajuda d’Europa, i Espanya no la ha demanat?
R-. És que no la n’ha demanada. I, és clar, qualsevol d’aquestes ajudes podria haver ajudat Ceuta des del minut u. Hi ha un reglament de situacions de crisi, que no és el d’emergència -que després va anunciar la Comissió-, que és extraordinari, i que permet ajudes per a crisis, com la que hem tingut claríssimament de seguretat nacional.
Però és que també hi ha fons. Hi ha fons per reconstruir l’Espigó del Tarcajal.
Hi hauria suport de FRONTEX, suport d’Europol. I no els han demanat.
Sánchez que deia que sobre Ceuta van actuar les màfies, tot i que l’altre dia va dir que no, que ell no havia dit que fossin les màfies. Tant se val qui sigui, però, com assenyalava, existeix un reglament que accelera els processos, que té fons associats, que té suport logístic i material de recursos humans, i no ho han activat.
Eren de vacances.
A vegades penso, són tan dolents que no ho volen fer? És que crec que hi ha una part de, com era allò? Insolvència o mala fe? Doncs crec que són totes dues coses.
"La democràcia espanyola s’ho val"
P-. Si li sembla, formulem-li la darrera pregunta per tancar aquesta entrevista. Si tingués al davant algú que ha perdut la confiança en els partits i està pensant quedar-se a casa el 29N. Què li diria per convèncer-lo perquè vagi a les urnes?
R-. Que ho entenc. Que entenc el que li passa. És que a vegades, els polítics hem donat per garantides moltes coses, però no ens hem esforçat per demostrar a la gent que el sistema, amb les seves imperfeccions, és la millor manera que tenim, i la més sana d’organitzar-nos.
I li diria que el Partido Popular ha entès el missatge, i s’està esforçant i s’esforçarà molt més perquè la connexió amb el votant es recuperi, amb veritat, amb confiança i amb autoestima.
Li direm la veritat al votant encara que ens perjudiqui. Ens guanyarem la seva confiança amb mesures, que a vegades ens perjudicaran a nosaltres. El millor exemple és el dels pressupostos i dissoldre les Corts si no som capaços d’aprovar-los.
I amb autoestima, perquè parlarem dels problemes de la gent, no dels problemes dels polítics. Fixarem ambicions.
I ho intentarem aconseguir.
De veritat, el sistema de partits, la democràcia espanyola ho ha resistit tot. Està una mica dempeus de miracle, però mereix un vot de confiança i, a més, un líder com Alberto Núñez Feijóo, amb 65 anys. Es podria jubilar. Podria dedicar-se a cuidar la seva família, el seu fill, i anar-se a viure a Galícia, que no és un mal lloc.
No obstant això, hadecidit fer aquest esforç per Espanya, perquè hi creu i té un equip al darrere. Un equip que ho donaria tot pel projecte que ell ha dibuixat i, que no és cap altre, que tornar a convèncer la gent que la democràcia espanyola val la pena.
P-. Moltíssimes gràcies, senyora Ezcurra, i molta sort
***Tot just som a la primera setmana de campanya, però ja es nota l’adrenalina d’una cursa electoral intensa. Es respira a cada racó de la seu nacional del PP, que DEMÓCRATA ha recorregut durant una jornada en què hem encadenat tres entrevistes. Les agendes van estretes, els telèfons no deixen de sonar i l’activitat anticipa el que seran els pròxims dies.
Malgrat aquest ritme, l’Alma Ezcurra encara es queda una bona estona xerrant amb nosaltres un cop apagats els focus i la gravadora. Parlem del que queda de campanya, del cara a cara entre Feijóo i Sánchez i de qui podria haver fet de sparring del candidat popular durant la seva preparació. També de la vida, dels seus fills i del seu viatge a Lanzarote, la terra del seu segon marit.
Els assumptes més íntims, això sí, creiem que els explicarà a Vanitatis. O, almenys, això és el que ens ha explicat un ocell petit