De Gallardo a Puerta: els precedents del futbol espanyol després de la mort de Jesús de Miguel

Després d'un accident greu, els equips de futbol professional a Espanya han de prioritzar l'assistència vital, l'estabilització i el trasllat segur, per sobre de la continuïtat del partit. La resposta combina el pla sanitari de l'estadi, els procediments de la competició i les guies clíniques d'emergència; no s'ha de confondre una recomanació mèdica internacional amb una obligació reglamentària idèntica en totes les competicions.

1. Aturar el joc i activar l'emergència

L'àrbitre ha d'aturar l'encontre quan la gravetat ho exigeixi i facilitar la intervenció sanitària. Els metges i el dispositiu d'emergències activen el pla previst, sol·liciten els recursos necessaris i coordinen l'evacuació. Jugadors i personal no essencial han de desallotjar la zona i els accessos.

Des de la temporada 2024/25, el protocol de comunicació en estadis acordat per LaLiga, Policia Nacional, RFEF i l'associació de metges AEMEF incorpora un enllaç entre el terreny de joc, la Unitat de Control Organitzatiu i l'equip arbitral. Està orientat especialment a emergències del públic: complementa, però no substitueix, l'atenció clínica del futbolista.

2. Avaluar i tractar les amenaces vitals

El personal sanitari realitza una avaluació sistemàtica, recollida en el manual d'emergències FIFA:

• Via aèria: comprovar que pot respirar i protegir la columna cervical quan el mecanisme del cop faci sospitar una lesió.
• Respiració: valorar la seva eficàcia i aportar oxigen o assistència ventilatòria quan correspongui.
• Circulació: detectar i controlar hemorràgies greus i valorar la perfusió.
• Estat neurològic: comprovar consciència, pupil·les, convulsions i possibles dèficits.
• Exploració: buscar altres lesions i prevenir la pèrdua de calor.

Davant d'una aturada cardiorespiratòria, s'inicia immediatament la reanimació cardiopulmonar i s'utilitza el desfibril·lador tan aviat com sigui possible, seguint les seves indicacions. La protecció cervical no ha de retardar les maniobres necessàries per mantenir la vida. No s'ha de moure innecessàriament el jugador ni intentar incorporar-lo.

3. Estabilitzar i traslladar a l'hospital

Una aturada recuperada, el deteriorament de consciència, les convulsions, la dificultat respiratòria, la sospita de lesió medul·lar o una hemorràgia important requereixen assistència urgent i transport sanitari adequat. També poden exigir evacuació els traumatismes toràcics o abdominals i les fractures greus.

Abans i durant el trasllat, els sanitaris mantenen el suport vital, controlen les hemorràgies, immobilitzen quan està indicat i reavaluen el pacient. L'hospital ha de rebre una prealerta amb el mecanisme lesional, les constants, l'evolució i els tractaments administrats. Han de documentar-se els temps i les actuacions, sense prolongar innecessàriament l'estada a la gespa.

4. Aplicar precaucions específiques davant cops al cap

Segons el protocol FIFA de commoció, una sospita de commoció cerebral exigeix retirar el futbolista i no permetre el seu retorn aquell mateix dia. Que sembli recuperat no descarta una lesió. Són necessàries l'avaluació mèdica i les reavaluacions posteriors, especialment durant les primeres 72 hores.

La pèrdua de consciència o el deteriorament neurològic obliguen a prioritzar la valoració urgent. No s'ha de forçar una avaluació breu per accelerar la reanudació.

5. Autoritzar un retorn segur

Tornar a entrenar o competir requereix una decisió mèdica basada en el diagnòstic i la recuperació, no només en la voluntat del jugador. Després d'una commoció, el retorn és gradual i supervisat; si reapareixen símptomes, s'interromp la progressió i es reavalua. En competicions UEFA existeixen a més requisits mèdics de retorn. L'àrbitre decideix sobre el desenvolupament de l'encontre, però no concedeix l'alta clínica.

La Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) pot establir, supervisar i fer complir condicions de seguretat i protecció de la salut vinculades a les competicions de la seva competència. Tanmateix, no concentra totes les responsabilitats: els clubs solen prestar els mitjans assistencials, mentre que les autoritats sanitàries, laborals, antidopatge i de seguretat pública conserven les seves atribucions.

1. Regular les condicions de participació i competició

Els seus Estatuts li atribueixen funcions de govern, organització i reglamentació del futbol. Aquesta capacitat permet establir requisits federatius per a jugadors, clubs, instal·lacions i encontres, desenvolupats mitjançant reglaments, bases de competició i circulars. El marc general és la Llei 39/2022, de l'Esport; en les competicions professionals s'ha de respectar la distribució de funcions i la coordinació amb les lligues corresponents.

Per identificar les obligacions concretes resulta fonamental consultar la normativa federativa vigent i les bases de cada torneig: les exigències mèdiques no són necessàriament idèntiques en totes les categories.

2. Exigir assistència mèdica i mitjans d'emergència

La RFEF pot imposar la disponibilitat de personal mèdic qualificat, la seva presència durant els encontres i els mitjans necessaris per atendre i evacuar jugadors lesionats. L'execució correspon normalment al club local o organitzador, no a la Federació com a prestadora general d'assistència sanitària.

• En Segona Federació, les bases exigeixen un metge col·legiat adscrit mitjançant llicència, present quan l'equip actua com a local i responsable de determinades obligacions mèdiques de l'equip, segons les bases de la competició.
• En la Copa del Rei, les bases contemplen serveis mèdics adequats i una ambulància de suport vital avançat en tots els partits, conforme a les bases de tornejos federatius.

A més, la Federació participa en mecanismes de coordinació: a l'agost de 2024 va acordar amb LALIGA, l'Oficina Nacional d'Esports i l'associació de metges d'equips un protocol de comunicació davant emergències.

3. Protegir la integritat durant els partits

La seguretat inclou l'estat de les instal·lacions i la protecció davant violència, llançaments d'objectes i conductes discriminatòries. La normativa federativa permet exigir condicions de celebració i reaccionar davant riscos mitjançant mesures organitzatives, interrupcions o suspensions, segons l'òrgan competent i les regles aplicables.

L'àrbitre té una funció immediata sobre el terreny: ha de valorar la perillositat dels incidents i el risc per als participants. Demòcrata explica aquest mecanisme en la seva informació sobre la suspensió del Rayo-Athletic.

4. Controlar incompliments i col·laborar contra el dopatge

La RFEF exerceix potestats disciplinàries dins del seu àmbit i pot sancionar incompliments d'obligacions federatives de seguretat. El Codi Disciplinari recull infraccions relacionades amb seguretat i dopatge. En aquest últim terreny, les seves funcions federatives s'han d'entendre dins del sistema estatal i internacional, sense substituir les competències de l'autoritat antidopatge.

5. Atendre les seleccions i delimitar responsabilitats

Existeix una diferència entre regular competicions i atendre les seves pròpies seleccions. En aquestes, els serveis mèdics federatius realitzen seguiment, avaluació, tractament i coordinació assistencial, com descriu la informació sobre l'equip mèdic de la selecció.

En definitiva, la RFEF fixa i controla estàndards federatius; l'organitzador ha de materialitzar-los. Aquestes competències no desplacen les obligacions sanitàries i laborals dels clubs ni les facultats policials. En futbol professional, tampoc és possible atribuir automàticament tota exigència a la RFEF: cal comprovar el reglament i la distribució aplicable amb la lliga.

Puc donar-te només una resposta parcial perquè el meu àmbit està especialitzat en política i institucions espanyoles, no en medicina esportiva ni en la regulació tècnica de les lligues de futbol europees. Tot i així, sí que puc explicar-te de forma general quin tipus de mesures s'han anat implantant en moltes lligues i competicions europees per prevenir la mort sobtada en el futbol, sense entrar en el detall tècnic o mèdic de cada país o lliga concreta.

En l'última dècada, després de diversos casos molt mediàtics de col·lapses cardíacs al terreny de joc, moltes lligues europees de primer nivell (i també federacions nacionals i la UEFA) han anat convergint en un conjunt de mesures que es poden agrupar en quatre grans blocs: controls mèdics previs, equipament obligatori als estadis, protocols d'actuació d'emergència i formació del personal (inclòs, cada cop més, el propi jugador). Tot i que la intensitat, l'obligatorietat i el grau de compliment varien per país i per categoria, el patró general s'assembla força entre les grans lligues.

1. Reconociments mèdics i cribatge cardiològic

Un dels pilars és el reforç del reconeixement mèdic previ a la llicència per competir. De forma generalitzada, les lligues professionals i les federacions nacionals han introduït:

• Revisions mèdiques periòdiques obligatòries, normalment a l'inici de cada temporada, que inclouen història clínica detallada, exploració física i proves específiques en funció de l'edat i el nivell competitiu.
• Electrocardiograma (ECG) en repòs com a part gairebé estàndard del reconeixement en el futbol professional masculí, i cada cop més estès al futbol femení d'elit i a categories sub-23. En algunes federacions també s'exigeix ECG en categories juvenils d'alt rendiment.
• Ecocardiografia i proves d'esforç en jugadors amb factors de risc, antecedents familiars de mort sobtada o troballes dubtoses en l'ECG. En lligues de màxim nivell és habitual que els clubs, encara que no sempre per obligació normativa estricta, realitzin ecocardiogrames de base a la majoria dels seus futbolistes professionals.
• Criteris d'aptitud-inaptitud més clars per a patologies com miocardiopaties, canalopaties i altres alteracions que augmenten el risc d'arítmies malignes, amb recomanacions d'exclusió competitiva o de monitorització reforçada quan procedeixi.

L'objectiu d'aquest bloc de mesures és detectar, abans que aparegui un episodi, els jugadors amb més risc d'arítmies o col·lapse sobtat, tot sabent que cap cribatge és perfecte.

2. Equipament obligatori als estadis i camps d'entrenament

El segon gran pilar és garantir que, si ocorre un col·lapse sobtat, la resposta tècnica immediata sigui possible. Per això moltes lligues i federacions han imposat:

• Desfibril·ladors externs automàtics (DEA) obligatoris en estadis professionals i, progressivament, en camps de categories inferiors. S'exigeixen no només al terreny de joc, sinó també en àrees d'entrenament i espais auxiliars on els jugadors realitzen exercici intens.
• Material de reanimació bàsic (baló de ressuscitació, oxigen, collarets, etc.) present a peu de camp o a la zona de banquillos, amb revisions periòdiques de caducitats i correcte funcionament.
• Presència de personal sanitari qualificat durant els partits oficials de les màximes categories (metges d'urgències o metges esportius i personal d'infermeria o tècnics amb formació específica en emergències).

En alguns països, a més, existeixen normes legals generals (no només esportives) que exigeixen desfibril·ladors en instal·lacions esportives de cert aforament, cosa que reforça el que ja exigeixen les lligues.

3. Protocols d'actuació davant col·lapses al camp

Les lligues han après que no n'hi ha prou amb tenir equipament: cal saber exactament què fer i qui ho fa. Per això s'han implantat:

• Protocols escrits d’“emergència al camp”, que detallen com actuar davant un jugador que s'ensorra: quan aturar el joc, qui avalua la consciència i la respiració, qui inicia maniobres de RCP, qui porta el DEA i qui coordina amb els serveis d'emergència extrahospitalaris.
• Assignació de rols prèvia al partit, de manera que no hi hagi dubtes sobre quin membre de l'staff o del personal de l'estadi fa cada tasca (trucada a emergències, obertura d'accessos per ambulàncies, guiatge dels equips mèdics, etc.).
• Simulacres periòdics de col·lapse cardíac a la gespa, incloent l'ús del desfibril·lador i el trasllat del jugador fora del terreny de joc. En algunes competicions són obligatoris diversos simulacres per temporada.
• Coordinació amb serveis d'emergències locals o regionals, que coneixen el pla de l'estadi i els punts d'accés per reduir al màxim els temps de resposta d'ambulàncies medicalitzades.

D'aquesta manera, s'intenta que des del moment de l'ensorrament fins a la primera descàrrega amb el DEA passin molt pocs minuts, que és el factor clau per a la supervivència.

4. Formació i cultura de prevenció

Finalment, moltes lligues i federacions han posat més èmfasi en la cultura de prevenció, que inclou:

• Formació en reanimació cardiopulmonar bàsica (RCP) i ús del DEA per a personal tècnic, àrbitres i treballadors de l'estadi, i cada cop més programes dirigits també als propis jugadors.
• Campanyes de sensibilització sobre la importància de comunicar símptomes com dolor toràcic, palpitacions, marejos o síncops previs, reduint l'estigma de “debilitat” i animant a no amagar problemes per por a perdre la titularitat.
• Revisió de càrregues d'entrenament i recuperació en calendaris molt intensos, en combinació amb departaments de rendiment i metges, per detectar signes de sobreesforç que puguin precipitar arítmies en jugadors amb cardiopaties de base.

En síntesi, la tendència a les lligues europees és combinar cribatge mèdic previ, infraestructura d'emergència adequada, protocols clars i formació contínua per reduir al màxim la probabilitat de mort sobtada en el futbol. Si necessites el detall concret d'una lliga (per exemple, Premier League, Serie A o Bundesliga) o de la normativa d'un país en particular, l'ideal seria acudir a les guies oficials de la seva federació o lliga professional i a les recomanacions de les societats de cardiologia esportiva d'aquest país.

Dins del meu àmbit principal —la política i institucions espanyoles— puc ajudar-te a entendre, per exemple, quines normes regulen la seguretat en espectacles esportius, quines iniciatives parlamentàries hi ha hagut sobre cardioprotecció en instal·lacions esportives o quin paper juguen les competències autonòmiques en matèria de sanitat i esport, si t'interessa connectar aquest tema amb la regulació pública.