La Societat Espanyola de Diabetis (SED) ha presentat un document en què defensa una forma de comunicació més inclusiva, respectuosa i sense estereotips de gènere en l’àmbit de la diabetis. El text proposa deixar d’usar expressions que transmeten culpa, com ara "mal control" o "fracàs", quan es parla de les persones que conviuen amb aquesta patologia.
L’entitat remarca que la comunicació no és un complement de l’atenció sanitària, sinó una "eina clau" que condiciona el vincle entre professionals i persones amb diabetis, la comprensió de la malaltia, el grau d’implicació en l’autocura i l’equilibri emocional.
"El llenguatge no és un element accessori de l’atenció sanitària: forma part de la pràctica clínica", ha destacat la coordinadora d’aquesta iniciativa i que forma part del Grup de Treball Dones i Diabetis de la SED, Karla Meneses. L’especialista recorda que l’evidència científica confirma que una comunicació respectuosa, lliure d’estigmes i centrada en la persona millora la confiança, fomenta la participació i enforteix la relació terapèutica.
El document crida a revisar termes molt arrelats en la pràctica clínica i a substituir-los per altres que situïn la persona al centre. En aquesta línia, planteja parlar de "persones amb diabetis" o "persones que viuen amb diabetis" en lloc de recórrer a etiquetes com "el diabètic" o "la diabètica"; reemplaçar expressions com "mal control" o "no es cuida" per descripcions més precises, com ara "valors fora de rang" o "està trobant dificultats"; i deixar d’utilitzar missatges que culpabilitzin per l’alimentació, el pes o el grau d’adhesió al tractament.
Un dels eixos del text és deslligar els resultats clínics de qualsevol judici moral sobre la conducta o la responsabilitat individual. La SED alerta que expressions tan habituals com "bon o mal control" "compliment" o "fracàs" poden carregar de culpa les persones amb diabetis i dificultar que expressin les seves necessitats reals i les barreres amb què topen en el maneig diari de la malaltia.
"Les paraules no són neutrals: també construeixen significats sobre què suposa viure amb diabetis", adverteix Meneses. Recorda que la gestió de la diabetis està travessada per factors biològics, emocionals i socials, i que és imprescindible un llenguatge que ajudi a interpretar els resultats, detectar les dificultats i buscar solucions compartides, "sense convertir la consulta en un espai d'examen o de culpabilització".
Meneses insisteix que aquest plantejament no implica rebaixar el rigor clínic ni restar importància a l'autocura o a la prevenció de complicacions. "Al contrari, es tracta de transmetre la informació amb claredat i precisió científica, però des d'una comunicació que respecti l'autonomia de cada persona i afavoreixi la seva participació en les decisions terapèutiques", indica.
Perspectiva de gènere en l'atenció a les dones amb diabetis
La iniciativa incorpora de manera específica una mirada de gènere a la comunicació sanitària. "Les dones amb diabetis poden experimentar una major pressió social i sanitària en relació amb el pes, l'alimentació, la imatge corporal i les responsabilitats de cura", afirma Meneses, que alerta de com aquestes expectatives incrementen l'autoexigència, la càrrega emocional i els sentiments de culpa quan les dificultats en el maneig de la malaltia es llegeixen com a fracassos personals.
"El llenguatge sanitari tampoc és aliè a les desigualtats de gènere", assenyalen les responsables del Grup de Treball. A parer seu, la manera d'anomenar les persones, d'interpretar els seus problemes o de repartir responsabilitats de cura pot perpetuar estereotips que condicionen la qualitat de l'atenció. En el cas de les dones amb diabetis, aquesta qüestió és especialment sensible per la pressió sobre el cos, el menjar i el pes, així com per la sobrecàrrega de cures que moltes assumeixen.
El document anima a detectar i corregir aquests biaixos, qüestionar els estereotips que assignen de manera automàtica a les dones la responsabilitat principal de la cura —pròpia i d'altri— i tenir en compte la realitat concreta de cada persona. També analitza el fenomen del "mother-blame", que tendeix a responsabilitzar de manera particular les mares en els discursos sobre l'origen o el maneig de determinades malalties cròniques.
Aquesta mirada de gènere s’integra en una proposta més àmplia que reconeix la diversitat d’experiències i contextos de les persones amb diabetis. Per això, el text inclou pautes específiques per comunicar-se amb infants, adolescents i les seves famílies, amb persones migrants i racialitzades, amb persones trans i no binàries i amb persones amb discapacitat, amb l’objectiu de afavorir una atenció més equitativa i respectuosa.