Enquestes eleccions generals: Així és l’enquesta de La Séptima que dona guanyador al PSOE, però amb el PP i Vox amb majoria absoluta

Després d'unes eleccions generals a Espanya, els resultats passen per diverses fases: recompte a les meses, escrutini general, proclamació dels electes i possibles recursos. Les dades de la nit electoral són provisionals: permeten conèixer el resultat ràpidament, però no substitueixen la declaració oficial de qui obté cada escó.

1. Recompte a les meses i difusió provisional

En acabar la votació, cada mesa electoral compta públicament les paperetes, examina les incidències i documenta el resultat en les actes corresponents. Les candidatures poden formular reclamacions, que han de quedar reflectides en la documentació electoral.

Durant la nit, l'Administració transmet i agrega aquests resultats per difondre vots i una distribució provisional d'escons. Aquesta informació no proclama diputats ni senadors i pot corregir-se després en comprovar les actes.

2. Escrutini general i comprovació oficial

La següent fase correspon a les Juntes Electorals Provincials, encarregades de l'escrutini general de les eleccions al Congrés i al Senat. Examinen la documentació de les meses, comproven i agreguen els seus resultats i tracten les incidències conforme a la legislació electoral.

No es tracta de repetir automàticament el recompte de totes les paperetes, sinó de verificar i consolidar els resultats documentats. Les Juntes Electorals de Zona compleixen funcions territorials d'administració electoral; la Junta Electoral Central supervisa el procés i resol els recursos i consultes que li corresponen.

3. Reclamacions i proclamació dels electes

Les reclamacions i protestes s'examinen mitjançant els canals previstos a la Llei Orgànica del Règim Electoral General, coneguda com a LOREG. Una irregularitat no anul·la automàticament la votació: importa la seva rellevància i la seva incidència efectiva sobre el resultat.

Concloses les operacions corresponents, la Junta Electoral atribueix els escons aplicant les regles de cada Cambra, aixeca l'acta de proclamació i expedeix les credencials. Al Congrés s'apliquen les regles de representació proporcional; al Senat, les seves regles específiques d'elecció.

La proclamació és oficial, però recorreguda. No s'ha de confondre un resultat administratiu oficial amb un altre que ja no pugui modificar-se judicialment.

4. Control judicial dels resultats

Les persones i candidatures legitimades poden presentar un recurs contenciós-electoral contra la proclamació. Aquest permet discutir qüestions com la validesa de determinats vots, el còmput, l'assignació d'escons o irregularitats rellevants.

En les eleccions generals, aquests recursos corresponen a la Sala del Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem. La resolució pot confirmar la proclamació, modificar-la o anul·lar-la en els termes legalment previstos. Posteriorment pot existir un recurs d'empara davant del Tribunal Constitucional per vulneració de drets fonamentals: no és un nou recompte ordinari.

5. Publicitat oficial i constitució parlamentària

La publicació oficial dels resultats compleix una funció de publicitat. El BOE no compta vots ni proclama electes: aquestes funcions corresponen a l'Administració electoral, sota control judicial.

Després arriba la fase parlamentària. Segons el Reglament del Congrés, la Cambra es reuneix en la data i hora fixades en el reial decret de convocatòria. En la sessió constitutiva es llegeix la relació d'electes i els recursos pendents, s'escull la Mesa i es presta jurament o promesa d'acatar la Constitució.

Per adquirir plenament la condició de diputat també han de presentar-se la credencial electoral i la declaració d'activitats. La Cambra pot constituir-se amb recursos pendents: una sentència posterior pot modificar la seva composició.

En resum: el recompte provisional informa; l'escrutini general verifica; la proclamació declara qui ha estat elegit; i els tribunals poden revisar aquesta declaració. La constitució parlamentària posa en funcionament la nova Cambra, sense tornar a validar cada vot.

El president del Govern és una autoritat constitucional amb competències de direcció de l'Executiu i responsabilitat davant del Congrés. El líder de l'oposició, en l'àmbit estatal, és una denominació política: no constitueix un càrrec equivalent amb competències pròpies. Les seves facultats jurídiques depenen dels llocs que ocupi, per exemple, com a diputat o portaveu parlamentari.

1. President del Govern: posició i nomenament

La regulació fonamental es troba als articles 97 a 102 de la Constitució, a la Llei 50/1997, del Govern, i al Reglament del Congrés. Cal distingir entre les competències del president i les del Govern com a òrgan col·legiat.

El president és nomenat pel rei després d'obtenir la confiança del Congrés mitjançant la investidura. El candidat exposa el seu programa i necessita majoria absoluta en primera votació o majoria simple en una segona, celebrada quaranta-vuit hores després. Si transcorren dos mesos des de la primera votació sense que cap candidat obtingui la confiança, es dissolen ambdues cambres i es convoquen eleccions. El procediment figura als articles 170 a 172 del Reglament del Congrés.

2. Les seves principals competències

• Dirigir i coordinar: dirigeix l'acció del Govern, coordina les funcions dels seus integrants i representa l'Executiu. Aquesta posició no elimina les competències pròpies de cada ministre.
• Formar el Govern: tria els seus integrants i proposa el seu nomenament al rei, conforme a l'article 100 de la Constitució.
• Orientar la política: dirigeix l'Executiu que, segons l'article 97, condueix la política interior i exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat.
• Encaminar l'actuació normativa: dirigeix un Govern que exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària. Això no significa que el president pugui aprovar personalment qualsevol norma: s'han de respectar les competències del Consell de Ministres i dels ministres.
• Plantejar una qüestió de confiança: prèvia deliberació del Consell de Ministres, pot demanar al Congrés que confirmi el seu suport al seu programa o a una declaració de política general.
• Promoure un referèndum consultiu: eleva al rei la proposta de convocatòria, amb autorització prèvia del Congrés.
• Recórrer davant del Tribunal Constitucional: està legitimat per interposar recursos d'inconstitucionalitat.

La jurisprudència constitucional explica aquesta preeminència presidencial i distingeix les seves facultats de les del Govern en el seu conjunt: Auto 24/2017 i Sentència 110/2021.

3. Responsabilitat i continuïtat

El Govern està sotmès al control parlamentari. El Congrés pot retirar-li la confiança mitjançant una moció de censura constructiva: ha d'incloure un candidat alternatiu. Quan el Govern cessa, roman en funcions per assegurar la continuïtat institucional, amb les limitacions previstes a l'article 21 de la Llei del Govern. Estar en funcions no l'eximeix del control parlamentari, com assenyala la Sentència 124/2018.

4. Líder de l'oposició: funcions polítiques, no poders propis

Habitualment s'identifica així el dirigent del principal partit o grup opositor. El Reglament del Congrés no estableix per a aquesta denominació un procediment de nomenament o cessament, ni competències, immunitats o retribucions específiques.

La seva funció política consisteix a fiscalitzar l'Executiu, oferir una alternativa i negociar acords. Jurídicament, les preguntes, interpel·lacions, proposicions de llei i altres iniciatives corresponen a diputats i grups, conforme als seus requisits. Tampoc pot presentar per si sol una moció de censura: requereix la signatura d'almenys una desena part del Congrés.

En definitiva, presidir el Govern atribueix potestats públiques; liderar l'oposició no les crea per si mateix. Aquesta conclusió es refereix a l'àmbit estatal, no als possibles reconeixements autonòmics.

L'investidura no s'atorga a un partit o coalició, sinó a una persona candidata a la Presidència del Govern, que ha d'obtenir la confiança del Congrés. La regla essencial és assolir majoria absoluta en la primera votació o majoria simple en una segona, celebrada quaranta-vuit hores després. Ser la candidatura amb més vots electorals o més escons no substitueix aquest suport parlamentari.

1. Proposta de candidatura i debat

El procediment general s'articula a l'article 99 de la Constitució i als articles 170 a 172 del Reglament del Congrés. El Rei, després de consultar amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, proposa una candidatura a través de la Presidència del Congrés. Correspon al Congrés atorgar o denegar la confiança: la proposta reial no equival al nomenament.

Rebuda la proposta, la Presidència del Congrés convoca el Ple. La sessió comença amb la seva lectura i, després, la persona candidata exposa, sense límit de temps, el programa polític del Govern que pretén formar i sol·licita la confiança de la Cambra.

Els grups parlamentaris que ho sol·licitin intervenen durant trenta minuts cadascun. La candidatura pot respondre tantes vegades com demani, amb els torns de rèplica previstos reglamentàriament. Per tant, els acords entre partits poden facilitar els suports, però no substitueixen el debat ni la votació.

2. Majories necessàries

• Primera votació: majoria absoluta. S'exigeix el vot favorable de més de la meitat dels membres del Congrés. No n'hi ha prou amb obtenir més vots favorables que contraris: s'ha d'assolir aquest llindar sobre el conjunt de la Cambra.
• Segona votació: majoria simple. Si no s'obté la majoria absoluta, se celebra una altra votació quaranta-vuit hores després. Llavors n'hi ha prou que els vots favorables superin els contraris. Les abstencions no es sumen a cap d'aquests dos blocs; poden facilitar que els vots afirmatius siguin més nombrosos, però no equivalen a suports.

Abans de la segona votació, la persona candidata pot intervenir durant deu minuts i cada grup parlamentari durant cinc per fixar la seva posició. Aquestes regles figuren a l'article 171 del Reglament.

3. Garanties de la votació

La votació d'investidura és sempre pública per crida: es nomena els diputats, que responen «sí», «no» o «abstenció». El vot és personal i indelegable. A més, per adoptar vàlidament acords, la Cambra ha d'estar reunida reglamentàriament i comptar amb l'assistència de la majoria dels seus membres, conforme als articles 78, 79, 85 i 86.

4. Si la candidatura no obté la confiança

Fracassar en ambdues votacions no provoca immediatament noves eleccions. L'article 172 permet tramitar successives propostes pel mateix procediment, dins del límit temporal aplicable.

Aquest límit és de dos mesos des de la primera votació d'investidura, no des de les eleccions ni des de l'inici de les negociacions. Presentar noves candidatures no reinicia el còmput. Si cap obté la confiança en aquest termini, procedeix la dissolució de les Corts Generals i la convocatòria d'eleccions: la Presidència del Congrés sotmet el decret a la signatura del Rei i el comunica a la Presidència del Senat.

5. Si la investidura prospera

Atorgada la confiança en qualsevol de les dues votacions, la Presidència del Congrés ho comunica al Rei a efectes del nomenament com a president del Govern. En definitiva, el que és decisiu jurídicament no és guanyar les eleccions ni formalitzar una coalició, sinó completar el procediment i reunir la majoria parlamentària exigida.