L’escalfament global podria haver detingut una nova glaciació que ja havia començat fa aproximadament 2.000 anys. Aquesta és la principal conclusió d’una investigació publicada el 22 d’octubre a la revista científica Science, que ha reconstruït l’evolució d’una antiga massa de gel situada a l’Àrtic canadenc i ha descobert que la seva expansió es va interrompre durant el segle XX, coincidint amb l’augment de les temperatures provocat per l’activitat humana.
El treball, desenvolupat per investigadors de la Universitat de Columbia i altres institucions científiques internacionals, se centra en el casquet glacial de Barnes, situat a l’illa de Baffin, al Canadà. Es tracta de l’últim gran vestigi de l’antiga capa de gel Laurentiana, que durant l’última glaciació va cobrir bona part d’Amèrica del Nord i va assolir gruixos superiors als tres quilòmetres. Segons els científics, aquest casquet va començar a recuperar superfície fa uns dos mil·lennis, en un procés de refredament natural que podria haver suposat els primers passos cap a una nova expansió dels gels continentals.
No obstant això, el creixement es va aturar al voltant de 1960, quan l’escalfament dels estius va començar a provocar una pèrdua de gel superior a la quantitat acumulada durant els hiverns. Des d’aleshores, el casquet ha retrocedit i els models científics apunten que podria desaparèixer completament durant els pròxims segles. El descobriment ha obert una qüestió rellevant per a la climatologia: si l’ésser humà ha estat capaç d’interrompre un dels processos naturals més prolongats i regulars de la història climàtica de la Terra.
Un casquet de gel del Canadà revela el possible començament d’una nova glaciació
La investigació s’ha centrat en el casquet glacial de Barnes, situat a l’illa de Baffin, dins del territori canadenc de Nunavut, una de les regions més septentrionals d’Amèrica. Tot i que actualment ocupa una superfície comparable a la de l’estat nord-americà de Delaware, constitueix el que queda d’una massa de gel que va arribar a estendre’s des del cercle polar àrtic fins a zones de l’actual estat d’Illinois.
Durant l’última gran glaciació, el gel Laurentidi cobria enormes extensions del Canadà i del nord dels Estats Units. La seva retirada es va produir a mesura que les temperatures van augmentar en acabar aquell període fred, fa aproximadament 11.700 anys. No obstant això, una petita part d’aquesta estructura va sobreviure a l’Àrtic canadenc, on les condicions climàtiques van permetre conservar el casquet de Barnes.
Els investigadors han descobert que la massa de gel va assolir les seves dimensions mínimes fa aproximadament 3.600 anys i va començar a expandir-se de nou fa uns 2.000. Aquest creixement va ser lent, però sostingut durant segles, i resulta especialment significatiu perquè va coincidir amb una reducció natural de l’energia solar que rep l’hemisferi nord durant l’estiu.
Segons l’equip dirigit pel geoquímic Nicolás Young, de l’Observatori Terrestre Lamont-Doherty de la Universitat de Columbia, aquest comportament podria representar el començament d’un nou període glacial. L’expansió del gel hauria continuat durant milers d’anys si les condicions climàtiques haguessin mantingut la seva evolució anterior, encara que aquesta interpretació depèn de com es defineixi científicament l’inici d’una glaciació.
Com han descobert els científics que el gel avançava fa 2.000 anys
Una de les particularitats de la investigació és que els científics han aconseguit reconstruir milers d’anys d’evolució del gel mitjançant l’anàlisi de plantes i molses antigues conservades sota els glaciars. El casquet de Barnes està congelat directament sobre la roca, cosa que limita el seu desplaçament i permet preservar restes vegetals que van quedar sepultades quan el gel va avançar sobre elles.
Quan una zona de tundra queda coberta per un glaciar, les plantes que creixien en aquell terreny moren i romanen atrapades sota el gel. Si segles després el glaciar retrocedeix i deixa aquestes restes al descobert, els investigadors en poden analitzar l’antiguitat mitjançant tècniques de datació per carboni 14. Aquest procediment permet aproximar-se al moment en què el gel va cobrir per primera vegada una determinada superfície.
L’equip va combinar aquestes anàlisis amb altres tècniques geològiques, entre elles la mesura de beril·li 10 a les roques, que ajuda a determinar quant de temps han romàs exposades a la superfície. La comparació dels resultats va permetre reconstruir la retirada inicial de l’antiga capa de gel i la seva posterior expansió.
Els investigadors també van utilitzar mostres obtingudes en altres petits casquets glacials de la mateixa regió. Les dades apunten que la nova expansió va començar fa aproximadament 2.000 anys i va continuar fins a mitjan segle XX, quan el procés es va invertir. El retrocés actual està deixant al descobert terrenys i restes vegetals que havien romàs congelats durant segles, oferint noves evidències sobre l’evolució del clima àrtic.
L’escalfament del segle XX va interrompre el creixement del gel
El punt d’inflexió es va produir cap a 1960, quan les temperatures estivals van augmentar prou com per trencar l’equilibri entre la neu acumulada durant l’hivern i el gel que es perdia a l’estiu. Fins aleshores, el casquet havia mantingut un creixement progressiu, però a partir d’aquell moment va començar a registrar pèrdues netes de massa.
Els científics relacionen aquest canvi amb l’ escalfament provocat per l’increment de les concentracions de gasos d’efecte hivernacle, especialment el diòxid de carboni alliberat per la crema de combustibles fòssils. La influència humana va acabar imposant-se a la tendència natural de refredament associada a les variacions orbitals del planeta.
La investigació assenyala que l’expansió del gel havia continuat malgrat que l’escalfament produït pels gasos d’efecte hivernacle ja començava a compensar part del refredament natural. Tanmateix, l’acceleració de les emissions industrials va acabar alterant aquest equilibri i va provocar la retirada dels marges glacials.
"Estava començant, tot era normal, la següent glaciació estava a punt d’ocórrer i, tanmateix, es va aturar", va explicar Nicolás Young en presentar els resultats. Per a l’investigador, el fenomen constitueix una demostració de la capacitat de l’activitat humana per modificar processos climàtics que es desenvolupen durant milers d’anys.
L’estudi sosté que l’evolució del casquet de Barnes ofereix evidències físiques d’aquest canvi. No obstant això, observar el retrocés d’una massa de gel concreta no demostra per si sol que tota la Terra estigués entrant inevitablement en una glaciació continental. Aquesta és la interpretació més àmplia que proposen els autors i un dels principals elements de debat científic que planteja el treball.