Madrid es mobilitza per Maricarmen: arrenca la marxa de Sol al Congrés que exigeix frenar els desnonaments

Perquè alguna cosa com un suposat “decret Maricarmen” que congeli els lloguers i renovi automàticament els contractes arribés a aprovar-se i entrar en vigor a nivell estatal, podria seguir bàsicament dos camins: (a) un reial decret-llei del Govern, convalidat pel Congrés; o (b) una llei ordinària, tramitada com a projecte de llei (impulsat pel Govern) o proposició de llei (impulsada per grups parlamentaris o altres iniciatives). Ambdós tenen fases i límits diferents.

1. Via ràpida: reial decret-llei (“decret Maricarmen”)

Un reial decret-llei és una norma amb rang de llei que pot dictar el Govern en casos de extraordinària i urgent necessitat (art. 86 CE). És excepcional i té límits materials.

a) Qui l’inicia i com neix

• Només el pot aprovar el Govern, en Consell de Ministres.
• Ha de justificar en el seu preàmbul l’existència d’una situació urgent que faci necessària la congelació de lloguers i la renovació automàtica de contractes sense esperar la tramitació ordinària d’una llei.
• El text s’aprova com a reial decret-llei i es publica al BOE. Des d’aquest moment entra en vigor (normalment l’endemà de la seva publicació o en la data que fixi la pròpia norma).

b) Control parlamentari: convalidació o derogació

• En un termini màxim de 30 dies des de la seva aprovació, el reial decret-llei ha de ser sotmès a debat i votació al Congrés dels Diputats.
• En aquest Ple es discuteix si concurren les circumstàncies d’extraordinària i urgent necessitat i es valora el contingut (en aquest cas, la congelació de rendes i la renovació forçosa de contractes).
• El Congrés pot:
  • Convalidar-lo (majoria simple). El text segueix vigent tal qual.
  • Derogar-lo. El decret-llei deixa de produir efectes cap al futur (amb matisos respecte al que ja s’ha aplicat).
  • Convalidar-lo i, a més, acordar la seva tramitació com a projecte de llei, cosa que permet introduir canvis posteriors.

c) Límits i encaix material

• Un decret-llei no pot afectar matèries reservades a llei orgànica, al règim electoral general, ni al règim de les comunitats autònomes.
• La política d’habitatge i arrendaments és un àmbit sensible, amb competències compartides Estat–CCAA. Caldria encaixar la congelació de lloguers i la renovació obligatòria en el marc competencial estatal (per exemple, legislació civil bàsica d’obligacions i contractes) i justificar que la mesura no invadeix el nucli autonòmic.

d) De decret-llei a projecte de llei

• Si el Congrés decideix que el reial decret-llei es tramiti com a projecte de llei, s’obre a esmenes:
  • Es fixa termini d’esmenes a la totalitat i esmenes parcials.
  • Passa a ponència i comissió, que elaboren un dictamen.
  • Aquest dictamen es debat i vota en Ple del Congrés, s’envia després al Senat, i el text final torna al Congrés per a la decisió definitiva davant esmenes o veto del Senat.
• Mentre tant, la regulació inicial del “decret Maricarmen” ja s’estaria aplicant des de la seva entrada en vigor.

2. Via ordinària: projecte o proposició de llei

a) Iniciativa

• Pot ser un projecte de llei del Govern (aprobat en Consell de Ministres i remès al Congrés).
• O una proposició de llei presentada per grups parlamentaris, el Senat, parlaments autonòmics o iniciativa popular, amb el mateix objectiu: regular la congelació de lloguers i la renovació automàtica.

b) Tramitació al Congrés

• Qualificació i presa en consideració per la Mesa i, si és proposició de llei, pel Ple.
• Debat de totalitat (si hi ha esmenes a la totalitat), on es pot rebutjar el text o enviar a comissió.
• A la comissió:
  • Ponència que debateix i vota esmenes parcials sobre congelació de rendes, durada de contractes, excepcions, etc.
  • Dictamen de comissió.
• Al Ple del Congrés, debat final i votació del conjunt del text.

c) Tràmit al Senat i tornada al Congrés

• El text aprovat passa al Senat, que pot:
  • Aprovar-lo sense canvis.
  • Aprovar esmenes.
  • Aprovar un veto.
• El Congrés decideix en última instància:
  • Pot aixecar el veto per majoria absoluta (o majoria simple transcorreguts dos mesos).
  • Pot acceptar o rebutjar les esmenes del Senat.

d) Sanció i publicació

• El text definitiu es remet al Rei per a sanció i promulgació.
• Es publica al BOE i entra en vigor en la data que fixi (o, per defecte, als 20 dies).

3. Comparació sintètica

• El decret-llei permet aplicar de manera immediata la congelació i la renovació automàtica, però exigeix justificar urgència i superar l’examen del Congrés en 30 dies, amb risc de derogació i de control de constitucionalitat.
• La llei ordinària ofereix un debat més ampli, amb participació d’ambdues cambres i més marge per ajustar l’equilibri entre protecció de l’inquilí, drets del propietari i repartiment competencial, però triga més i no produeix efectes immediats fins a la seva aprovació i publicació.

A la Constitució espanyola no existeix un precepte que digui expressament “les competències del Congrés dels Diputats en matèria d’habitatge”, perquè l’habitatge no és una matèria atribuïda a una sola institució, sinó un àmbit d’actuació compartit entre l’Estat i les comunitats autònomes. Tanmateix, a partir del repartiment competencial Estat–CCAA i del paper del Congrés com a cambra legislativa principal de l’Estat, es pot concretar quines funcions exerceix el Congrés en aquest terreny.

En primer lloc, la Constitució reconeix l’habitatge com a dret constitucional. L’article 47 estableix que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat i ordena els poders públics promoure les condicions necessàries, establir les normes pertinents, regular la utilització del sòl d’acord amb l’interès general i evitar l’especulació. Aquest mandat no es dirigeix només al Govern, sinó a tots els poders públics de l’Estat, inclòs el legislador estatal, la cambra central del qual és el Congrés dels Diputats.

El Congrés exerceix la seva competència en matèria d’habitatge fonamentalment a través de la funció legislativa, dins l’àmbit de competències estatals fixat per l’article 149 CE. L’Estat, i per tant les Corts Generals, tenen competència exclusiva en matèries com:

• Condicions bàsiques d’igualtat en l’exercici de drets constitucionals (art. 149.1.1ª), entre ells el dret a l’habitatge, cosa que permet al Congrés aprovar lleis que fixin mínims comuns aplicables a tot el territori.
• Legislació civil, inclosa la regulació de contractes d’arrendament urbà, amb els matisos dels drets civils forals (art. 149.1.8ª).
• Hisenda general i deute de l’Estat (art. 149.1.14ª), que es connecta amb el finançament de polítiques d’habitatge mitjançant el Pressupost General de l’Estat.
• Bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica (art. 149.1.13ª), que permet orientar polítiques econòmiques amb impacte en el mercat de l’habitatge i del sòl.
• Altres títols conexos, com la legislació sobre expropiació forçosa, ordenació de crèdit i banca, o bases del règim jurídic de les Administracions públiques, que incideixen en la intervenció pública en l’habitatge.

A partir d’aquests títols, el Congrés participa en l’aprovació de lleis estatals bàsiques que condicionen i emmarquen les polítiques autonòmiques i locals d’habitatge. Són exemples típics la legislació sobre arrendaments urbans, sobre sòl i rehabilitació, o normes que fixen obligacions i estàndards mínims de protecció a inquilins i consumidors en l’àmbit immobiliari.

En segon lloc, el Congrés intervé de forma decisiva en la configuració pressupostària de la política d’habitatge. La Constitució atribueix a les Corts Generals l’aprovació anual dels Pressupostos Generals de l’Estat, que inclouen partides per a plans estatals d’habitatge, ajudes al lloguer, rehabilitació, regeneració urbana o finançament de convenis amb comunitats autònomes i entitats locals. Així, encara que l’execució directa de moltes polítiques recaigui en les CCAA, el Congrés condiciona el seu abast real mitjançant la quantia i el disseny de les dotacions pressupostàries.

En tercer lloc, el Congrés exerceix les seves competències a través de la funció de control al Govern. Això inclou:

• Preguntes orals i escrites a l’Executiu sobre preus del lloguer, execució de plans d’habitatge, desnonaments, ajudes públiques o eficàcia de les mesures adoptades.
• Interpel·lacions i mocions que poden instar el Govern a modificar la seva política d’habitatge, presentar nous projectes de llei o reforçar programes ja existents.
• Compareixences de ministres i alts càrrecs competents en matèria d’habitatge i urbanisme, així com d’experts i representants de la societat civil davant les comissions parlamentàries.

En quart lloc, el Congrés també participa en la definició del marc general de la política territorial que repercuteix en l’habitatge. Encara que les comunitats autònomes tenen atribuïda, en la majoria dels Estatus d’Autonomia, la competència principal en urbanisme i habitatge, el Congrés intervé en l’aprovació i reforma d’aquests Estatus, així com en la legislació bàsica que articula el finançament autonòmic i local. Tot això condiciona la capacitat de les CCAA i municipis per desplegar les seves pròpies polítiques d’habitatge social, ajudes al lloguer o regulació urbanística.

Finalment, el Congrés té capacitat d’impuls polític mitjançant proposicions no de llei, comissions d’estudi o ponències relacionades amb l’accés a l’habitatge, l’emergència habitacional, la rehabilitació del parc edificat o la lluita contra l’especulació. Encara que aquestes iniciatives no sempre tenen força normativa directa, orienten l’agenda legislativa i serveixen de referència per a actuacions futures de l’Executiu i del propi Parlament.

En síntesi, la Constitució situa l’habitatge com a dret a protegir per tots els poders públics i reserva a l’Estat, a través del Congrés, la fixació de les bases normatives, de les condicions d’igualtat i del finançament general. Sobre aquest marc estatal, les comunitats autònomes i entitats locals despleguen la seva competència executiva i normativa pròpia, de manera que la política d’habitatge és el resultat d’una interacció constant entre les decisions del Congrés i les dels altres nivells de govern.

La presidenta de la Comunitat de Madrid és Isabel Díaz Ayuso, dirigent del Partit Popular, que ocupa la Presidència autonòmica des de 2019 i manté un lideratge consolidat al PP madrileny i en la política regional. El seu perfil combina formació en comunicació i una trajectòria política desenvolupada essencialment a l’Assemblea de Madrid i al Govern autonòmic.

Formació acadèmica

Segons la seva biografia parlamentària i les dades recollides a la fitxa de persones de l’àmbit autonòmic, Isabel Díaz Ayuso és llicenciada en Periodisme i compta amb un màster en comunicació política. Aquestes titulacions s’emmarquen en l’àmbit de les ciències de la informació i la comunicació, cosa que encaixa amb el tall comunicatiu que ha tingut bona part de la seva carrera política.

La pròpia presidenta ha fet públics aquests estudis universitaris, i així es recull també en la cobertura mediàtica. Un reportatge de Demócrata sobre la controvèrsia entorn del seu expedient acadèmic explica que la Universitat Complutense de Madrid (UCM) va rebre una sol·licitud d’accés a les assignatures i qualificacions de la seva Llicenciatura en Periodisme i del Màster en Comunicació Política i Protocol cursats en aquesta universitat. La UCM va reconèixer l’interès general en verificar la informació acadèmica que la presidenta ha difós, però va decidir no facilitar les notes per motius de protecció de dades personals, mantenint reservades les seves qualificacions tot i no qüestionar l’existència de les titulacions declarades (article de Demócrata sobre la UCM i les notes d’Ayuso).

Més enllà d’aquests elements —llicenciatura en Periodisme i màster en comunicació política—, les bases consultades no afegeixen detalls sistemàtics sobre centres concrets, anys d’inici i fi dels estudis o possibles formacions addicionals, per la qual cosa, per mantenir el rigor, la descripció de la seva formació es limita al que està explícitament documentat.

Inici i consolidació de la seva trajectòria política

D’acord amb la seva biografia resumida a la base de dades parlamentària, Isabel Díaz Ayuso va néixer a Madrid el 1978 i va iniciar la seva carrera política institucional a l’Assemblea de Madrid el 2011. Des de llavors, la seva trajectòria s’ha desenvolupat de forma continuada a l’àmbit autonòmic madrileny, vinculada al Grup Parlamentari Popular a la cambra regional.

Dins de l’Assemblea i de l’Executiu autonòmic ha anat assumint progressivament responsabilitats de més pes. La fitxa biogràfica subratlla que, abans de ser presidenta, va ser portaveu adjunta i posteriorment viceconsellera al Govern regional, passos que van consolidar el seu perfil com una de les dirigents de referència del PP madrileny. Tot i que les bases internes no desglossen cronològicament cada nomenament previ, sí deixen clar que el seu salt a la primera línia arriba després d’aquesta experiència acumulada en tasques de govern i de direcció política.

Presidència de la Comunitat de Madrid i càrrecs actuals

Díaz Ayuso va ser elegida presidenta de la Comunitat de Madrid després de les eleccions autonòmiques de 2019. Des de llavors ha revalidat el seu lideratge en dues ocasions: el 2021, després d’avançar les eleccions autonòmiques, i de nou el 2023, quan va aconseguir una majoria suficient per governar en solitari. La biografia institucional resumeix aquest període assenyalant que presideix la Comunitat des de 2019 i que en les successives cites electorals ha anat reforçant la seva posició al capdavant de l’Executiu madrileny.

En el pla orgànic, la fitxa de càrrecs administratius recull que ostenta la Presidència del PP de la Comunitat de Madrid, cosa que la situa també al capdavant de l’organització territorial del partit a la regió. Des del punt de vista institucional, apareix com a Presidenta de la Comunitat de Madrid a l’organigrama autonòmic, al capdavant de la Presidència del Govern de la Comunitat de Madrid.

A l’Assemblea, figura a més com a membre titular de la Diputació Permanent des de juliol de 2023, òrgan que assumeix determinades funcions de la cambra fora dels períodes ordinaris de sessions i durant les dissolucions.

Rasgos del seu perfil polític

Les bases consultades descriuen Isabel Díaz Ayuso com una dirigent de marcat perfil de dreta, la gestió de la qual al capdavant de la Comunitat de Madrid ha estat associada a controversies, especialment durant la pandèmia de COVID‑19. També s’hi subratlla que manté un estil confrontatiu i que algunes de les seves propostes i posicionaments han estat qualificats de polèmics pels seus adversaris polítics.

En conjunt, la seva formació en periodisme i comunicació política, unida a una trajectòria construïda íntegrament a l’àmbit madrileny —primer com a diputada i responsable de diferents càrrecs al Govern autonòmic i, des de 2019, com a presidenta— expliquen el seu pes actual tant en la política regional com en el conjunt del Partit Popular.