Hi ha una cosa curiosa en el debat sobre Felipe González: quan un expresident socialista anuncia que votarà en blanc perquè ja no es reconeix en el partit que va dirigir, el primer que s’examina és el seu expedient. Que si l’OTAN, que si els GAL, que si la corrupció dels noranta. Una inspecció retrospectiva de la coherència, com si per criticar el secretari general calgués presentar un certificat d’impecabilitat política.
Felipe no necessita ser canonitzat, encara que sí reconegut: la seva trajectòria té llums, ombres i contradiccions. Però examinar el seu llegat no hauria de servir d’al·legat per evitar preguntes incòmodes sobre el present. Si per denunciar calgués acreditar una biografia impecable, la política espanyola es quedaria sense denunciants i, probablement, sense polítics.
La qüestió no és si Felipe ha estat sempre coherent, sinó què ha passat perquè alguns dels qui van construir el socialisme democràtic espanyol contemplin avui el PSOE com qui assisteix a una representació l’argument de la qual ja no reconeix. El problema no és Felipe, sinó una cultura política en què els principis i el respecte a les regles democràtiques corren el risc de quedar subordinats a una prioritat cada vegada més evident: conservar el poder.
Convé dir-ho sense hipocresia: voler conservar el poder no és un vici exclusiu de Sánchez. És l’aspiració de qualsevol govern, d’esquerra o de dreta, i retreure-li-ho només a un no tindria sentit. La pregunta és una altra: què s’està disposat a acceptar per aconseguir-ho? Un partit que invoca la justícia i la igualtat com a fins no pot tractar els mitjans com un detall. Per això el seu llistó ha de ser més alt, i per això importa més quan baixa. El mateix es podria exigir als qui alternen amb ell en el poder; parlo del PSOE perquè els seus votants continuen demanant-li coherència.
Les línies vermelles es pinten amb guix
Sánchez ha demostrat una capacitat notable per reunir els vots necessaris per governar. El problema és que aquesta habilitat amenaça de convertir-se en una doctrina segons la qual tot és admissible si permet allargar l’estada a la Moncloa.
L’hemeroteca, institució bastant menys flexible que la política, conserva algunes de les moltes declaracions memorables. L’abril de 2015, Sánchez proclamava que no pactaria amb Bildu. El setembre de 2019, assegurava que no dormiria tranquil amb ministres de l’entorn de Pablo Iglesias. El novembre de 2022, afirmava que l’amnistia no entrava ni en la legislació ni en la Constitució. Després van arribar el Govern de coalició, els acords amb EH Bildu i la defensa de l’amnistia com a instrument de convivència. Que el Constitucional avalés després la llei no canvia el punt: es qüestiona el canvi de posició, no la constitucionalitat.
Les circumstàncies havien canviat, naturalment. Tenen una capacitat extraordinària per canviar just quan els vots escassegen. No són rectificacions, és clar, sinó profundes reflexions sobrevingudes sobre l’interès general. Vaja, "fer de la necessitat virtut".
Canviar d’opinió no és pecat. El problema apareix quan les conviccions es presenten com inamovibles fins que deixen de ser convenients. Aleshores la flexibilitat s’assembla massa a l’oportunisme. L’aritmètica parlamentària és una ciència exacta. L’ètica política, pel que sembla, és una variable que es resol després de la investidura.
Tot val per ser progressista?
El bloc de la investidura es presenta com a progressista, encara que els seus integrants discrepin sobre el model territorial, l’economia i la pròpia idea d’Espanya. N’hi ha prou amb votar contra el PP per formar part d’un projecte comú? Si és així, el progressisme deixa de ser un conjunt de valors per convertir-se en una categoria que s’adquireix votant en la mateixa direcció que el president.
Els socis defensen legítimament els seus interessos. El problema és presentar com a aliança ideològica el que en bona mesura és coincidència de conveniència. Una cosa és sumar vots i una altra sumar principis.
Amb EH Bildu hi ha, a més, una dimensió moral que no s’hauria de despatxar com a antiqualla sentimental. Ningú no discuteix el dret dels seus representants a participar en la vida democràtica. Però això no obliga a considerar irrellevant el passat d’una organització vinculada al món d’ETA, que va assassinar, segrestar i extorsionar, també socialistes. La qüestió és quina exigència de memòria i reconeixement del dany ha d’acompanyar la normalització política.
El rebuig de la violència i el reconeixement de les víctimes no són detalls ornamentals. Pactar forma part de la democràcia; relegar l’exigència moral per necessitat de vots, no. La memòria democràtica no hauria de retallar-se quan arriben les negociacions pressupostàries.
Els murs i el negoci de la confrontació
Sánchez ha reivindicat el mur davant la dreta i l’extrema dreta com a defensa de la democràcia i dels drets socials. Combatre propostes que es consideren regressives és legítim. El que és discutible és convertir la discrepància en una frontera permanent entre els qui representen el progrés i els qui en queden fora. Els murs estalvien l’esforç de convèncer l’adversari, però dificulten l’entesa i exacerben l’enfrontament entre ciutadans que continuaran compartint país quan acabi la legislatura.
Una democràcia necessita adversaris, no enemics permanents. Resoldre problemes requereix acords; crear enemics produeix titulars i alimenta el hooliganisme partidista. I, pel que sembla, els titulars cotitzen millor que els acords. Perquè, pel que sembla, la confrontació i els titulars donen més rèdits que l’entesa.
El Parlament no és una gestoria d’investidures
Hi ha una altra qüestió preocupant: la relació del Govern amb el Parlament. El setembre de 2024, Sánchez va afirmar que continuaria governant "amb o sense concurs del Poder Legislatiu". Després va matisar les seves paraules i va defensar el seu respecte pels grups parlamentaris. Però la frase ja havia quedat allà, com a expressió subconscient d’una manera d’entendre el poder en què la voluntat de l’Executiu sembla disposada a continuar endavant fins i tot quan li falten els suports parlamentaris. El Parlament no "fa l’esquena a la ciutadania", la representa amb els seus vots. No és un obstacle que el Govern hagi d’esquivar, sinó la institució que representa el pluralisme polític aprova les normes de convivència i controla l’Executiu. La deliberació democràtica no pot convertir-se en un tràmit entre dues rodes de premsa.
L’absència prolongada de nous pressupostos il·lustra les dificultats per traduir els acords d’investidura en una majoria capaç de sostenir una agenda legislativa. I hi ha, a més, la creixent afició a governar a cop de reial decret-llei, un instrument constitucional per a situacions d’extraordinària i urgent necessitat. Altres governs també hi han recorregut, però governar per decret pot estalviar temps, però no hauria de servir per estalviar deliberació.
El Parlament no és per facilitar-li la vida al president, sinó per controlar el Govern, legislar i representar els ciutadans. La democràcia no es va inventar perquè governar resultés més fàcil, sinó per evitar que qui governa ho faci sense respondre davant de ningú.
La responsabilitat no es prorroga
La mateixa confusió entre fins i mitjans apareix amb la corrupció. Una investigació no és una condemna ni una sospita ni una prova. Però la responsabilitat política exigeix explicar què se sabia, quins controls hi havia i com es va reaccionar quan van saltar les alarmes.
El cas Ábalos planteja preguntes que van més enllà de les responsabilitats penals individuals: quins controls van funcionar al PSOE i quins criteris es van aplicar per mantenir-lo a les llistes electorals de 2023? No es tracta de presumir que Sánchez coneixia els presumptes delictes, cosa que no s’ha de donar per descomptada, sinó de preguntar quins controls i quins criteris es van aplicar. Ser implacable amb la corrupció exigeix explicar les decisions pròpies que van precedir l’escàndol, no només reaccionar quan es fa públic.
La responsabilitat política sembla haver-se convertit en una figura del passat: s’invoca amb entusiasme quan afecta l’adversari i s’interpreta amb flexibilitat quan truca a la porta pròpia. Ni la por de perdre una votació ni la possibilitat que governin altres no haurien de convertir-la en negociable.
Respirar també és votar
Felipe González no és infal·lible, però tampoc està obligat a callar-se. Els desencantats no tenen per què compartir les seves posicions ni enyorar els vuitanta. N’hi ha prou amb voler un partit on discrepar no sigui deslleialtat i on la responsabilitat política no depengui de qui sigui el responsable. Si demanar-ho es considera deslleialtat, potser el problema no és que alguns hagin deixat de reconèixer-se en el PSOE, sinó que el PSOE hagi començat a deixar de reconèixer-se a si mateix.
El socialisme democràtic va néixer per demostrar que els fins de justícia i igualtat no autoritzen qualsevol mitjà. Si per conservar el poder cal sacrificar recurrentment la coherència, la responsabilitat i el respecte a les regles, convindria preguntar-se què queda del projecte. El problema no és pactar ni canviar d’opinió, sinó que el curtterminisme substitueixi l’estratègia i els principis s’invoquin en els discursos per aparcar-los en les negociacions.
Resta, a més, la decepció de qui fa anys que vota amb el nas tapat, convençut que sempre hi ha alguna cosa pitjor a l’altra banda. Una vegada és responsabilitat. Dues, disciplina. A la tercera ja és costum, i el vot deixa d’expressar una convicció per convertir-se en un acte de resignació. A aquests votants se’ls recorda que l’alternativa pot ser pitjor. Pot ser-ho. Però des de quan la por a l’adversari és un xec en blanc? Quantes contradiccions hi caben en nom del mal menor abans que el mal menor s’assembli massa a allò que es volia evitar?
Per això votar en blanc no té per què ser una traïció. Pot ser la manera de dir que hom continua defensant uns valors i no troba qui els representi. El vot és un dret, no un deute amb unes sigles per a tota la vida. Potser la veritable deslleialtat no és que un socialista deixi de votar el PSOE, sinó exigir-li que continuï fent-ho, encara que ja no s’hi reconegui. I si la lleialtat als principis i la lleialtat a les sigles xoquen, potser el responsable no és continuar votant amb el nas tapat, sinó atrevir-se a respirar.