Brussel·les és aquella ciutat on no et trobes amb el teu ex, però sí amb la representant d’Europatat. "L’Associació Europea del Comerç de la Patata", es defineix al seu portal web. És més fàcil topar-te amb un lobista de l’aviació privada que amb un ciutadà belga de naixement. Carrers, places, restaurants i supermercats dissenyats per convertir barris sencers en autèntics Monopolys del networking. Tot perquè no oblidis mai que un contracte es pot tancar mentre esperes a la cua del Delhaize i que aquella última esmena que fa tres setmanes que està encallada es pot desbloquejar mentre aparques una bicicleta.
La capital comunitària té una segona faceta. Tots la defineixen com l’epicentre de la burocràcia, la regulació i les discussions polítiques. Tanmateix, darrere dels trílogs, els actes delegats i els interminables documents de treball, s’amaga la seu mundial del seu esport per excel·lència: el networking.
Hi ha qui no hi sobreviu. Bandera blanca. Em rendeixo. El simple fet d’haver-se de posar una enganxina amb el seu nom en arribar a un esdeveniment els supera. Renuncien a participar i opten per viure al marge del circuit. Probablement són les úniques persones de la ciutat que encara conserven una vida privada. Però aquesta competició no és per a fluixos.
Primera regla: aprendre l’idioma abans de saltar al camp
Com en qualsevol entrenament, el primer pas per sortir-ne il·lès és conèixer les regles. Per a això, resulta fonamental estudiar el diccionari propi de la EU Bubble. Un conjunt d’expressions aparentment innocents que amaguen una infinitat de significats.
Si la conversa comença amb un "Quant de temps fa que ets a Brussel·les?", t’estan intentant treure tema de conversa. És el comodí fàcil. A partir d’aquí, et preguntaran on eres abans, com vas acabar aquí i acabaran intentant convèncer-te que el clima a l’hivern no és "tan dolent com tothom el pinta". Amb sort, algú pronunciarà la frase definitiva: "Com a mínim tenim Bois de la Cambre". No importa que porti quatre mesos plovent.
Existeix la possibilitat que et plantegin l’altra gran pregunta: "Què tal vas? Com està anant la setmana?". Compte. És de manual. No es recorden de què et coneixen. Potser ni tan sols de qui ets. Aquí és important saber jugar les cartes. La missió consisteix a posar-se de perfil, esbossar un somriure nerviós i contestar: "A tope, com sempre!". Objectiu complert. És el moment de mirar discretament cap al fons de la sala i pronunciar les paraules màgiques: "Aniré a veure si saludo un company. Ens veiem després!". Pots respirar. Tot s’ha acabat.
Encara que no sempre. Hi haurà un moment en què la coreografia passarà per introduir la mà a la butxaca, el bolso o la cartera. De sobte, el teu interlocutor traurà una targeta de contacte. Sí, en ple 2026, a la capital de "l’Europa del futur", encara s’utilitzen trossos de cartró per jugar al Tinder institucional.
Si passa, considera’t afortunat. No t’han demanat directament el correu electrònic i la teva safata d’entrada estarà, almenys de moment, fora de perill d’un bombardeig de position papers sobre la importància estratègica del sector de la patata comunitari. La darrera derivada és: "Tens LinkedIn?". Evidentment, la pregunta no és innocent. Qualsevol que es mudi a aquesta ciutat obre un perfil en aquesta aplicació abans fins i tot de buscar un lloguer. A Brussel·les, l’habitatge és un dret discutible, però el LinkedIn és una necessitat bàsica. I, si ets llest, dóna diners.
Segon nivell: identificar els jugadors (i les seves acreditacions)
Un cop dominats els termes necessaris per sobreviure a una conversa amb un Head of Public Affairs a la cua del supermercat, el següent repte consisteix a identificar els jugadors sobre el tauler. No és especialment difícil. Hi ha qui viu amb un badge penjat al coll en què figuren el seu nom i la institució que representa. Fins i tot existeix la teoria que els assistents parlamentaris novells dormen amb l’acreditació posada.
És com si el precís instant en què et penges una d’aquelles targetes et convertís en famós en un radi de tres carrers. Les "noies cocodril" de la capital comunitària es moren per una d’elles. Això sí, hi ha classes. No és el mateix un Head of Unit que un periodista amb l’acreditació groga. El networking també entén de jerarquies institucionals. L’assistent parlamentari, mestre d’una paciència forjada després d’innombrables hores compartides amb el seu eurodiputat, està vivint el seu segon Erasmus. El seu pla preferit és un dijous a la nit a Place Luxembourg. Després en parlarem.
Si el que vols és guanyar aquest torneig, aquests jugadors són el camí cap al trofeu. L’important és ampliar els teus fitxatges. Molts acabaran treballant després en algun dels despatxos que envolten la rotonda Schuman. El seu destí? El Justus Lipsius o, potser, el Berlaymont. Les desenes de direccions generals de la Comissió Europea donen per omplir molts despatxos. També els d’aquells que s’ocupen que les patates europees continuïn sent competitives.
Abans d’arribar-hi, hi ha els primerencs. Trainees que es junten amb Blue Books, tots pensant en el temut CAST. No són una religió a part, encara que comparteixin llenguatge, rituals i una fe inquebrantable a superar el procés de selecció. Simplement, estan romantitzant una vida mileurista pels passadissos de les institucions europees. Això sí, mai et diran que no a una cervesa i, després de preguntar-te quin és el teu paquet Òmnibus favorit, poden acabar convertint-se en un bon aliat per als diumenges a la tarda.
No obstant això, com en qualsevol gran competició, l’or pertany als veterans. Diplomàtics ja retirats de la primera línia del front de batalla. Coneixen millor que ningú la ciutat, els seus passadissos, els seus silencis i els seus ritmes. Alguns acumulen més de tres dècades de feina al voltant d’una mateixa rotonda. Han vist passar tantes presidències del Consell que podrien identificar cada semestre pel càtering. Quan et notin anguniat per una negociació, et diran: "A Brussel·les tot acaba sortint. La cosa és com acaba sortint".
De primeres, no els donaràs massa crèdit. Et creuràs més llest que ningú i asseguraràs que la discussió sobre el préstec de reparacions de 90.000 milions per a Ucraïna "està a punt de fracassar". N’hi haurà prou amb un parell de setmanes per descobrir que més sap el dimoni per vell que per dimoni. I que, efectivament, els grans tenien raó. A Brussel·les ningú fracassa negociant. Simplement, es posposa la discussió fins al pròxim Consell Europeu.
Tercer nivell: de Plux al Metropolitano del networking
Un punt crucial de qualsevol estratègia és l’elecció dels estadis en què es disputarà el campionat. L’Olímpic per excel·lència és Place Luxembourg, coneguda entre els seus feligresos com Plux. Entre Jupilers de mig litre a la cantonada de Ginette viuràs les primeres fases del torneig. Potser fins i tot els quarts de final. Els dijous a la nit, la plaça es converteix en una mena de sessió plenària sense interpretació simultània, on els assistents parlamentaris, lobistes, periodistes i becaris debaten sobre el futur d’Europa amb una cervesa a la mà.
Aquí les majories es construeixen més ràpid que a Estrasburg i els acords poden tancar-se sense necessitat de passar pel Coreper. Això sí, ningú aixeca acta.
Si sobrevius, estaràs més a prop del Metropolitano. El següent nivell és Place Jourdan, amb el seu lloc de patates fregides al centre i l’hotel que sol acollir els mandataris dels Vint-i-set com a guardià nocturn. A les seves terrasses podràs trobar-te amb la mateixa cap de la diplomàcia europea degustant una croquette. O, qui sap, amb un canceller alemany, com en els temps de Merkel. És la màgia de Brussel·les: pots sortir a comprar unes patates fregides i tornar a casa amb informació sobre el pròxim paquet de sancions a Rússia. El difícil és saber quina de les dues coses explicar primer.
Les lligues regionals: canapès, marbre i un Òmnibus sobre patates
Lluny dels grans derbis també hi ha les lligues regionals: els esdeveniments organitzats per companyies, associacions empresarials i delegacions nacionals a la ciutat.
Els estadis escassegen i molts organitzadors tendeixen a recórrer als mateixos espais impersonals. Sales blanques, terres de marbre, il·luminació corporativa i un faristol estratègicament col·locat davant d’una pantalla. Exactament el mateix lloc on vas estar la setmana anterior escoltant una taula rodona titulada: "Què s’hi juga la patata en la negociació de l’Òmnibus número 35.475?". ¿L’avantatge? Ja coneixeràs la ubicació del bany, la sortida d’emergència i el millor racó per amagar-te quan les converses derivin cap al temut "Tens previst quedar-te gaire temps a Brussel·les?".
Hi ha organitzadors més originals, decidits que la seva vetllada romangui en la memòria dels assistents. Alguns celebren els seus convits entre cotxes d’exposició. D’altres, directament, entre óssos dissecats. No és broma. Hi ha proves gràfiques.
En qualsevol cas, el funcionament és pràcticament idèntic. Una recepció, tres discursos sobre la importància de reforçar la competitivitat europea, un panell en què tots els participants coincideixen que "cal fer més" i, finalment, el moment que justifica el desplaçament de bona part dels assistents: el còctel. Perquè Brussel·les podrà discrepar sobre el futur del mercat únic, l’autonomia estratègica o el finançament del pròxim Marc Financer Pluriennal, però existeix un consens transversal que no necessita avaluació d’impacte: si l’esdeveniment comença a les 18.30 hores, a les 19.15 hi hauria d’haver vi.
I si no hi ha canapès, que almenys entreguin un bon goodie bag.
La gran final: Brussel·les no enamora, crea hàbit
Arribats a aquest punt, ja tindràs dominat el tauler de joc. Sabràs identificar un assistent parlamentari per la seva acreditació, distingir un acostament professional d’una conversa genuïna i escapar d’un esdeveniment abans que algú t’expliqui per quarta vegada la necessitat de simplificar la càrrega regulatòria de les empreses europees.
També hauràs après que el networking no s’acaba quan abandones l’oficina. Continua al supermercat, a les terrasses, a les festes d’aniversari i, si no vigiles, fins i tot en una primera cita. Una ciutat que, com diu Carlos M. Ortiz Bru, "no enamora, crea hàbit".
I aquest és, probablement, el major perill de la EU Bubble. Un dia et descobreixes criticant els qui parlen de feina fora de l’horari laboral i, l’endemà, estàs preguntant-li a un desconegut a quin grup polític pertany mentre esperes la teva tercera cervesa. Últim consell: procura no trobar-te amb la teva ex a Plux. I, ja que hi som, com a mínim que al seu badge no hi hagi una patata.