Durant dècades, parlar de defensa a Espanya ha estat com parlar de l’assegurança del cotxe. Tots sabem que cal tenir-la, i ningú no vol treure-la a la sobretaula. Això s’ha acabat. La guerra d’Ucraïna, els vaivens de Washington i una crisi rere una altra han posat Europa davant d’una veritat incòmoda, la d’un continent ric que, a l’hora de defensar-se, depèn en bona mesura del que fabriquen altres.
La Unió ha respost obrint la cartera. El ReArm Europe / Readiness 2030 habilita fins a 800.000 milions d’euros per a defensa, dels quals 150.000 milions arriben en forma de préstecs a través de SAFE (Security Action for Europe). Però el quant és només la meitat de la història. Gastar en defensa comprant fora equival a blindar la porta de casa amb un pany la clau del qual la guarda un altre.
Per això Brussel·les ha condicionat els préstecs de SAFE que els diners es quedin, en la seva major part, a la indústria europea. La futura Industrial Accelerator Act apunta en la mateixa direcció. No és una norma de defensa i, de moment, se centra en sectors com l’acer, l’alumini, el formigó, les bateries o els vehicles, però introdueix un canvi de lògica en apostar per la preferència europea en la contractació pública.
Un escut veritablement europeu
Hi ha qui hi veu proteccionisme. Però si Europa s’ha d’endeutar per garantir la seva seguretat, el lògic és que aquest esforç creï ocupació, tecnologia i indústria aquí. Això tampoc no implica tancar-se. L’autonomia serà gradual i Europa continuarà necessitant els seus aliats, començant pels Estats Units. O el Canadà, que celebra aquests dies una cimera amb la UE a Montreal, ja participa en SAFE.
Comprar a Europa, però, no n’hi ha prou si cadascú compra pel seu costat. Avui cada Estat adquireix pel seu compte i, dins de cada país, la despesa es reparteix entre les poques empreses del sector. El resultat és una indústria fragmentada, sense escala per a les tecnologies crítiques en què Europa continua sent dependent, i en què gastar més no sempre significa tenir més, perquè els colls d’ampolla i la manca de talent encariran cada compra. ado. Els consorcis i els contractes europeus són, sobre el paper, la manera més eficient de gastar, però fins i tot els grans projectes conjunts s’encallen quan cada país tira pel seu costat.
I, Madrid?
I Espanya? En aquest repartiment té més cartes de les que sol creure. La primera és la seva posició. Mira alhora a l’Atlàntic, al Mediterrani i a l’Àfrica, amb l’Estret com a frontissa, les Canàries endinsant-se a l’oceà i bases com Rota o Morón. En signar aquest mes el préstec SAFE amb Espanya, el comissari de Defensa i Espai, Andrius Kubilius, va parlar d’un sud i un Mediterrani europeus més forts. Brussel·les sap on és el flanc sud. Falta que Espanya ho faci valer.
La segona carta és la seva indústria. Espanya construeix fragates, fabrica avions a Getafe i Sevilla i té empreses tecnològiques de defensa amb pes europeu, a més d’unes Forces Armades endureïdes en missions internacionals. No parteix de zero.
Però les cartes s’han de jugar. Espanya ha rebut de SAFE 1.000 milions d’euros, davant dels més de 16.000 assignats provisionalment a Romania. Les xifres responen a necessitats i decisions diferents, però apunten que qui no arribi a la taula amb projectes concrets es quedarà mirant. I per això cal un marc, justament on Espanya va amb retard. La seva llei d’indústria és del 1992, i el Projecte de Llei d’Indústria i Autonomia Estratègica ha decaigut amb la dissolució de les Corts.
Notícia destacada
Andrius Kubilius: "Si Europa perd la confiança en Starlink, l'empresa patirà les conseqüències"
10 minuts
Hi ha marge en diversos fronts. Recuperar com més aviat millor una política industrial pròpia, que lluny de contradir l’aposta europea serveix per ordenar el sector nacional i preparar-lo per a una estratègia comuna que encara és lluny. Integrar-se en projectes conjunts amb altres socis, perquè és aquí on es guanya escala, i procurar que les pimes no quedin fora d’uns contractes que avui acaparen uns pocs grans grups. I apostar per les tecnologies de doble ús, com els drons, l’espai o la ciberseguretat, terrenys en què la guerra està canviant més de pressa i on Espanya té talent.
Per als joves, tot això té nom i cognoms. Els préstecs de SAFE es tornaran al llarg de dècades, i les fàbriques, els llocs de treball i les aliances que es decideixin ara seran els que hereti la nostra generació. Lluny de ser un debat de despatxos, d’això depèn que Europa fabriqui la seva pròpia seguretat o llogui la de fora. I el que es lloga, es pot deixar de tenir.
De tot això se’n parlarà al Fòrum pel Futur de la Unió Europea, que Equipo Europa celebra del 20 al 22 de novembre a IE University, a Madrid, i la V edició del qual està dedicada a la seguretat europea en un món canviant. Una seguretat que no s’improvisa. Es fabrica.