Mapa del pacte PP-Vox per al Senat en les eleccions del 29N: consulteu què passa a cada província

Els acords electorals entre partits no necessiten, com a regla general, una aprovació parlamentària per formalitzar-se. El decisiu és distingir entre una coalició per concórrer conjuntament a les eleccions i un pacte per donar suport a una investidura o sostenir un govern. La primera exigeix actuacions davant l'Administració electoral; els segons es tradueixen en actes i votacions parlamentàries, però el pacte no es ratifica com un document amb força de llei.

1. Coalicions per concórrer a les eleccions

Si diversos partits acorden presentar candidatures conjuntes mitjançant una coalició electoral, la formalització es realitza davant la Junta Electoral competent, no davant el Congrés o el Senat.

L'article 44.2 de la legislació electoral, reproduït pel Tribunal Constitucional en la seva Sentència 193/2007, exigeix comunicar el pacte dins dels deu dies següents a la convocatòria. La comunicació ha d'identificar:

• La denominació de la coalició.
• Les normes per les quals es regeix.
• Les persones titulars dels seus òrgans de direcció i coordinació.

Aquesta comunicació no substitueix la presentació de les candidatures corresponents. A més, els partits coaligats no poden presentar candidatures pròpies en una circumscripció on concorri la seva coalició per a la mateixa elecció. Es tracta, per tant, d'una formalització electoral, no d'un tràmit parlamentari.

2. Pactes d'investidura

Un acord per donar suport a una candidatura a la Presidència del Govern no exigeix registrar el text del pacte ni sotmetre'l a una votació específica. El procediment regulat en els articles 170 a 172 del Reglament del Congrés se centra en la candidatura i en la confiança de la Cambra.

Rebuda la proposta de candidatura, es convoca el Ple. La persona candidata exposa el seu programa, sol·licita la confiança i debatre amb els grups. Per resultar investida necessita majoria absoluta en primera votació; si no l'aconsegueix, se celebra una altra quaranta-vuit hores després, en la qual n'hi ha prou amb la majoria simple: més vots favorables que contraris.

La votació és pública per crida. Jurídicament, el Congrés atorga confiança a la persona candidata, no aprova cada clàusula de l'acord entre partits. Aquesta distinció apareix també en la Sentència 19/2019.

3. Acords de govern o de legislatura

Aquests pactes tampoc tenen un procediment parlamentari autònom d'homologació. La seva signatura no converteix els compromisos en lleis ni substitueix les decisions dels òrgans competents. Per executar el que s'ha acordat cal tramitar separadament les mesures corresponents:

• Canvis legislatius: mitjançant la iniciativa i el procediment legislatiu aplicables.
• Compromisos pressupostaris: mitjançant la tramitació i votació del projecte de Pressupostos.
• Càrrecs parlamentaris: mitjançant les eleccions o designacions previstes per a cada lloc; per exemple, l'elecció de la Mesa.

Una eventual moció de censura tampoc ratifica un pacte: exigeix una proposta signada per, almenys, una desena part del Congrés, una candidatura que l'hagi acceptat i l'aprovació per majoria absoluta.

4. Constitució d'un grup parlamentari

Compartir candidatura o pactar suports no constitueix automàticament un grup. Al Congrés, els diputats han de presentar un escrit signat a la Mesa dins dels cinc dies hàbils següents a la sessió constitutiva, indicant denominació, integrants i portaveu.

Es requereixen quinze diputats, o almenys cinc i els percentatges electorals previstos a l'article 23: el 15 % a les circumscripcions on es va presentar candidatura o el 5 % nacional. Existeixen també límits a la formació de grups separats. En definitiva, es formalitzen els efectes institucionals del pacte, no el pacte polític en bloc; aquestes regles del Congrés no s'han de traslladar automàticament a altres cambres.

El Senat és la Cambra de representació territorial, segons l'article 69 de la Constitució Espanyola. Juntament amb el Congrés, integra les Corts Generals, que representen el poble espanyol, exerceixen la potestat legislativa, aproven els pressupostos i controlen el Govern (article 66). Les seves atribucions no són idèntiques: el Congrés té l'última paraula en el procediment legislatiu ordinari i en la confiança al Govern.

1. Elaboració de lleis i pressupostos

El Senat té iniciativa legislativa: pot prendre en consideració proposicions de llei i remetre-les al Congrés per a la seva tramitació (articles 87 i 89). També revisa els textos prèviament aprovats pel Congrés, tant de lleis ordinàries com orgàniques.

• Pot introduir esmenes, és a dir, modificacions, l'acceptació o rebuig de les quals correspon al Congrés per majoria simple.
• Pot aprovar un veto per majoria absoluta. No bloqueja definitivament la llei: el Congrés pot superar-lo per majoria absoluta o, transcorreguts dos mesos des de la seva interposició, per majoria simple.
• Disposa de dos mesos per vetar o esmenar; el termini es redueix a vint dies naturals quan el Govern o el Congrés declara urgent el projecte (article 90).

Participa així mateix en l'examen, esmena i aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat (article 134) i en les lleis que deleguen potestat legislativa en el Govern (article 82).

2. Control del Govern i investigació

El Senat i les seves comissions poden sol·licitar informació i ajuda al Govern i a autoritats estatals i autonòmiques, reclamar la presència de membres del Govern i formular preguntes i interpel·lacions. Aquestes últimes poden desembocar en mocions que expressin la posició de la Cambra (articles 109 a 111).

Pot crear comissions d'investigació sobre assumptes d'interès públic, per si sol o conjuntament amb el Congrés. Les seves conclusions no vinculen els tribunals ni afecten les resolucions judicials (article 76). També rep peticions escrites, individuals o col·lectives, i pot exigir explicacions al Govern sobre elles (article 77).

Tanmateix, no atorga la investidura ni decideix qüestions de confiança o mocions de censura: aquestes competències corresponen al Congrés. Tampoc convalida els decrets llei (articles 86, 99 i 112 a 114).

3. Participació territorial i internacional

Intervé en l'autorització d'acords de cooperació entre comunitats autònomes i en la distribució del Fons de Compensació destinat a corregir desequilibris econòmics interterritorials. En ambdós casos, el procediment comença al Senat; si les Càmeres discrepen, s'intenta un acord mitjançant una comissió mixta i, en darrer terme, decideix el Congrés per majoria absoluta (article 74.2).

Participa en l'autorització dels tractats internacionals previstos a l'article 94.1 i rep informació sobre els restants. Pot demanar al Tribunal Constitucional que determini si un tractat contradiu la Constitució (article 95.2). Com a part de les Corts, intervé també en l'autorització per declarar la guerra i fer la pau (article 63.3).

4. Altres atribucions institucionals

La Constitució li atribueix la proposta de quatre membres del Consell General del Poder Judicial entre juristes de reconeguda competència, elegits per tres cinquenes parts dels seus membres (article 122.3). Participa a més en les funcions de les Corts relatives a la Corona, com els juraments i determinats supòsits de regència o successió.

Finalment, aprova el seu reglament i pressupost, tria la seva Presidència i Mesa i disposa d'una Diputació Permanent que vetlla pels seus poders quan no està reunit (articles 72 i 78).

Font: Constitució Espanyola al BOE.

Els líders actuals del Partit Popular i de Vox són Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal, respectivament. Tots dos van desenvolupar part de la seva carrera al PP, però van seguir recorreguts diferents: Feijóo va passar de la gestió administrativa a presidir Galícia i després el partit nacional; Abascal va començar a les institucions basques, va abandonar el PP i va participar en la fundació de Vox.

Alberto Núñez Feijóo: de l'Administració al lideratge del PP

Nascut a Orense el 1961 i llicenciat en Dret, Feijóo va iniciar el seu ascens institucional a l'Administració gallec. Des de 1991 va ocupar responsabilitats a les àrees d'Agricultura i Sanitat de la Xunta, en una etapa vinculada a José Manuel Romay Beccaría. Posteriorment va passar a l'Administració estatal: va presidir l'Insalud entre 1996 i 2000 i Correus entre 2000 i 2003. Aquestes responsabilitats van precedir la seva primera etapa com a dirigent electoral. (Perfil a Demócrata)

El 2003 va tornar a Galícia com a conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Transports al Govern de Manuel Fraga. Entre 2004 i 2005 va ser vicepresident primer de la Xunta. Després de la pèrdua del Govern autonòmic pel PP, va succeir Fraga a la presidència del partit gallec el gener de 2006 i va encapçalar l'oposició autonòmica. (Trajectòria de Feijóo)

La seva principal etapa executiva va ser la presidència de la Xunta, entre 2009 i 2022. Va arribar al càrrec després de les eleccions de 2009 i va revalidar la seva posició amb majories absolutes el 2012, 2016 i 2020: quatre victòries consecutives que van consolidar el seu lideratge territorial abans del salt a Madrid. (Biografia política)

A l'abril de 2022 va assumir la presidència nacional del PP després de la crisi interna que va acabar amb el lideratge de Pablo Casado. Va deixar la Xunta, va ser senador per designació autonòmica entre 2022 i 2023 i va passar al Congrés com a diputat per Madrid a l'agost de 2023. Va ser reelegit president del partit al juliol de 2025. El seu recorregut combina, per tant, direcció d'organismes estatals, govern autonòmic i lideratge nacional. (Perfil de Feijóo)

Santiago Abascal: del PP basc a la presidència de Vox

Nascut a Bilbao el 1976 i llicenciat en Sociologia, Abascal va començar la seva carrera institucional com a regidor del PP a Llodio entre 1999 i 2007. També va presidir Noves Generacions del PP del País Basc entre 2000 i 2005, va ser procurador a les Juntes Generals d'Àlaba entre 2003 i 2004 i va exercir com a diputat del Parlament Basc en diferents períodes entre 2004 i 2009. (Perfil a Demócrata)

Després va ocupar càrrecs a l'Administració madrilenya: va dirigir l'Agència de Protecció de Dades entre 2010 i 2012 i va ser gerent de la Fundació per al Mecenatge i el Patrocini Social entre 2012 i 2013. Paral·lelament, va presidir la Fundació DENAES, que va constituir una plataforma de la seva activitat pública abans de Vox. (Trajectòria d'Abascal)

El 2013 va abandonar el PP per discrepàncies amb la seva direcció i va participar en la creació de Vox. Des del 20 de setembre de 2014 presideix la formació. La seva arribada al Congrés es va produir a les eleccions d'abril de 2019, com a diputat per Madrid; va renovar l'escó al novembre d'aquell any i el 2023. Des del 2024 també presideix Patriotas.eu, una responsabilitat partidària europea diferent d'un càrrec d'eurodiputat. (Biografia d'Abascal)

La diferència central és institucional: Feijóo compta amb una prolongada experiència al capdavant d'un Govern autonòmic; Abascal ha concentrat la seva trajectòria en càrrecs representatius, organismes públics i la construcció i direcció d'una nova formació.