En aquest diumenge 4 d'octubre, últim dia del cap de setmana que s'ha donat per reflexionar, la possibilitat de tornar a intentar treure endavant mesures d'habitatge i apurar encara més aquesta derivada encaixa amb les últimes valoracions recollides per DEMÒCRATA i amb els missatges públics de diversos dels partits implicats més que un avançament. La hipòtesi és aprofitar la mobilització per augmentar la pressió parlamentària i reservar la convocatòria electoral per després, si aquest nou intent també fracassa.
Això sí, no hi ha una decisió anunciada i només Pedro Sánchez pot desvetllar la incògnita. Entre les fonts consultades conviuen avisos d'un avançament imminent amb la interpretació que Sánchez pot obtenir més d'aquesta crisi allargant la negociació i utilitzar les protestes del carrer per elevar la pressió sobre PP i Vox abans d'acudir a les urnes.
El lògic en aquest escenari seria recuperar les mesures que van caure divendres, explorar una sortida pressupostària i acostar-se a qui han impulsat les mobilitzacions.
El primer test era el d'aquest dissabte i ha deixat una combinació que afavoreix aquesta lectura.
El carrer manté la pressió
Quatre columnes van confluir dissabte a Cibeles en la principal manifestació de la jornada. La Delegació del Govern va xifrar l'assistència a Madrid en 70.000 persones; el Sindicat d'Inquilines la va elevar a 500.000. Les convocatòries del cap de setmana assolien unes 50 localitats.
Hi va haver marxes en ciutats com València, Sevilla, Bilbao i Cádiz. A València es van produir càrregues policials junt al Palau de les Arts. La mobilització prevista a L'Hospitalet va quedar suspesa pel temporal. La reclamació d'una vaga general per l'habitatge va estar present a les mobilitzacions.
Aquesta continuïtat, que era una incògnita dissabte al matí, importa per la decisió de Sánchez. El carrer continua mobilitzat i li dona marge per apurar la possessió. Esperar permetria a Sánchez comprovar alguna cosa més que la mida de les marxes: si aquesta pressió acaba desgastant el PP i, sobretot, a Junts, el suport del qual seria el decisiu per recuperar les mesures. Sense canvis entre els de Puigdemont, augmentaria la pressió per acudir a les urnes però les últimes hores li donen un balón d'oxigen per retenir la pilota i posar les urnes, encara que no sigui exactament al novembre.
Esperar i no fer un avançament electoral es justificaria amb que convocar ja tancaria aquesta possibilitat de negociació i, a més, traslladaria a la campanya una demanda que continua sense resposta i que pot acabar tornant-se contra el Govern.
La negociació continua oberta
Hi ha tres posicions públiques conegudes al llarg del dissabte que permeten sostenir la hipòtesi d'un altre intent de negociació abans d'un avançament. D'una banda, Aina Vidal, portaveu adjunta de Sumar al Congrés, va defensar dissabte al programa Parlament, de RNE, tornar a portar les mesures a la Cambra. També va reconèixer que el Govern havia arribat tard i va assenyalar les dificultats d'actuar sense una majoria suficient.
La portaveu del PSOE, Montse Mínguez, va assegurar a RAC1 que el seu partit continuava disposat a negociar. Va introduir, tanmateix, una precisió rellevant: va dir desconèixer si hi havia converses en marxa amb Junts. Finalment, des de Junts, Jordi Turull va oferir negociar solucions i va desafiar a Sánchez a convocar si optava pel electoralisme. Míriam Nogueras, a Catalunya Ràdio, va acusar el president d'actuar "més en clau electoral" i va defensar la proposta del seu partit.
És a dir, les posicions continuen allunyades, però continua havent-hi partit. Sánchez encara pot moure la pilota abans de llançar: presentar una altra iniciativa i exigir a cada grup que es pronunciï sobre un text concret.
El benefici potencial seria doble. Si aconseguís suports, podria mostrar un resultat després de la derrota. Si tornés a perdre, tindria un argument addicional per defensar que ha intentat respondre a la protesta abans de demanar una nova majoria.
L'opció dels Pressupostos
Alguns experts consultats per DEMÒCRATA arriben més lluny i plantegen que el que podríem veure dilluns és un filat fi del relat de Sánchez fins al moment.
Per exemple, que anunciï un projecte de Pressupostos amb mesures d'habitatge i ho porti al Congrés. Si ho fes dimarts, podria prolongar la negociació i desplaçar les eleccions cap al 2027, encara que presentar els comptes no retardi per si sol les urnes. Si després no aconseguís aprovar-los, tindria un altre argument per convocar.
Així mantindria l'advertència que va dirigir als partits a l'hemicicle: "La història els jutjarà abans del que creuen i amb més contundència de la que imaginen", sense immolar-se de manera immediata al novembre i mantindria la seva posició original: les eleccions generals serien el 2027.
Un avançament que pot donar-se, però que no li ve bé
L'argument per avançar existeix. L'habitatge permet al PSOE disputar la conversa política en unes condicions diferents a les de les setmanes dominades per Ceuta. La indignació després del rebuig dels decrets pot mobilitzar electors que s'havien distanciat del Govern. El dubte és quant duraria aquest efecte i a qui beneficiaria.
I és que per molt que pugui beneficiar al PSOE o traspassar vot del PP cap a Vox, el cert és que millorar les perspectives del PSOE no garanteix conservar l'Executiu. Tant que algunes veus són partidàries de negociar una protecció més limitada davant dels desnonaments abans d'acudir a eleccions: és a dir, intentar apropar-se a Junts abans d'anar a les urnes.
Per a qui recela de l'avanç, convocar les eleccions s'acosta a la immolació política: la recopilació d'enquestes publicada per DEMÓCRATA aquest dissabte situa el PP per davant i la suma de PP i Vox al voltant del 51% del vot. Catalunya apareix com el bastió socialista més clar. El conjunt dibuixa un escenari molt advers perquè el PSOE torni a governar.
Un avanç que tampoc garanteix salvar els alcaldes
El calendari de Sánchez també afecta els alcaldes i candidats socialistes que s'examinaran al maig de 2027. Entre els arguments favorables a unes generals al novembre apareix la possibilitat de separar ambdues cites: resoldre primer la batalla nacional i disposar després d'uns mesos per recompondre el partit i preparar les municipals. Algunes de les veus territorials favorables a l'avanç ho consideren una oportunitat difícil de repetir.
Aquest càlcul té una debilitat. Una derrota al novembre podria deixar als candidats municipals amb només sis mesos per recuperar-se, un partit pendent de la seva direcció nacional i enfront un possible Govern recent estrenat de PP i Vox, més en fase de lluna de mel que d'enfrontament. La reconstrucció que promet l'avanç dependria de la magnitud del resultat i de com ho administrés el PSOE. Separar les dates no assegura separar les seves conseqüències.
El record de 2011 introdueix una altra advertència als alcaldes. Aquell any, el PSOE va patir el desplom municipal i autonòmic del 22 de maig abans que Rajoy obtingués 186 diputats en les generals del 20 de novembre. Ara, unes generals al novembre invertirien la seqüència. El precedent sí acredita que el desgast nacional pot arribar als ajuntaments; no demostra que anticipar les generals vagi a protegir-los, sobretot perquè dependrà de l'actitud del PP i Vox a l'hora de negociar govern si guanyessin a les urnes.
També convé examinar quins incentius tindrien Feijóo i Abascal si assolissin una majoria suficient. Amb les municipals i autonòmiques a pocs mesos, ambdós podrien beneficiar-se d'una negociació ràpida que presentés el canvi de Govern com una operació estable. Una disputa prolongada pels ministeris donaria al PSOE arguments per mobilitzar-se abans de maig. Un acord àgil permetria als seus candidats territorials concórrer amb l'impuls de la victòria nacional.
Vox podria exigir un preu elevat pels seus escons i la competència municipal també podria alimentar els xocs. Però Sánchez tampoc pot donar per descomptat que les diferències entre ambdós partits vagin a esclatar immediatament després de les generals. Tindrien raons per contenir-les fins a superar la següent cita electoral.
"Res" a l'esquerra
Sánchez té sobre la taula aquesta dificultat. Se la va advertir a més Rufián el divendres al reclamar "cap freda" a Moncloa: "no tenen res a la seva esquerra per poder sumar".
Li queda apurar la possessió i buscar un tir menys forçat. El trasvassament de votants del PP cap a Vox ofereix un alleugeriment limitat: si continués mentre retarda la convocatòria, podria contenir el creixement de Feijóo i fins i tot deixar-lo per sota del 23J, com apunten algunes enquestes. Això permetria al PSOE competir per la primera posició sense que es reduís necessàriament la força conjunta de les dretes: és a dir, una amarga victòria, similar a la de Feijóo el 2023.
Amb tot, els senyals que l'adelantament electoral és possible estan allà. Els partits integrats a Sumar tenen prevista per aquest diumenge una reunió sobre la seva preparació electoral. La candidatura i la relació amb Podemos segueixen sent qüestions pendents. Accelerar la convocatòria reduiria el temps disponible per resoldre-les.
També hi ha anàlisis demoscòpiques que refreden la hipòtesi d'unes eleccions immediates. Narciso Michavila, president de GAD3, considera improbable un avançament aquest any i apunta a després de les municipals de 2027, segons la seva valoració a ABC.
"Capitalitzar la solució o convocar"
De tornada a l'habitatge, encara queda marge per a un altre intent. Si Sánchez optés per prolongar la negociació, les eleccions podrien desplaçar-se a principis de 2027, amb gener o febrer entre els escenaris possibles. Abans tindria marge per recuperar part de les mesures i apropar-se a qui han impulsat les protestes.
Entre unes eleccions al novembre i altres al gener o febrer hi ha temps per a moltes més jugades: apropar-se als acampats, escoltar les organitzacions i tornar a presentar mesures que obliguin els grups a pronunciar-se. Cada pas li donaria una ocasió per parlar d'habitatge amb l'argument que continua intentant treure endavant solucions.
Hi ha molt recorregut de comunicació política aquí com per consumir-lo en els 54 dies fins a les urnes, que pot abarcar des de rebre a Moncloa al Sindicat de Llogaters i a Maricarmen, la dona el desnonament de la qual va desencadenar aquesta nova fase de mobilitzacions, permetria al president escenificar aquest apropament.
Aquest pot ser l'incentiu final per no avançar a novembre: aprofitar durant uns mesos una mobilització que no controla, però que podria ajudar-lo a recuperar la iniciativa.
El risc que l'espera es torni contra Sánchez
Guanyar temps té un cost si no produeix avenços. Nogueras ja ha situat l'acusació d'electoralisme al centre de la seva resposta. Una nova ronda sense canvis podria reforçar aquest retret i alimentar la frustració de qui s'han manifestat. Prolongar la reflexió pot alimentar la sospita que el càlcul electoral pesa més que la recerca de solucions. Una derrota obriria, a més, el debat sobre la continuïtat de Sánchez al capdavant del PSOE.
El PP també ha aprofitat l'espera. Durant el dissabte, dirigents territorials i alcaldes populars han difós vídeos informals reclamant eleccions. Si Sánchez convoca, podran apuntar-se el tant d'haver-lo pressionat; si continua, insistiran que tot era un amago. Els populars no concedeixen credibilitat a aquesta reflexió i han tingut el cap de setmana per preparar la seva resposta. Part de l'efecte sorpresa ja s'ha perdut.
Les senyals apunten a un nou intent abans de les urnes. Però la decisió continua al cap de Pedro Sánchez. Té la pilota, està mirant a la cistella i caldrà veure quin tir escull.