El forat de la capa d’ozó ha assolit el 2026 una extensió inusualment gran sobre l’Antàrtida. Segons les dades publicades el 4 de novembre per la NASA i l’Administració Nacional Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units (NOAA), ha estat el setè més gran dels últims 48 anys d’observacions, si es té en compte la superfície mitjana durant el període de màxima pèrdua d’ozó.
Entre el 7 de setembre i el 13 d’octubre, el forat va cobrir una mitjana d’uns 25 milions de quilòmetres quadrats, una superfície superior al doble dels Estats Units. La seva extensió màxima en una sola jornada es va registrar el 18 de setembre, quan va assolir els 27,1 milions de quilòmetres quadrats.
A pesar d’aquest creixement, els científics insisteixen que la dada no suposa un retrocés en la recuperació de la capa d’ozó. L’evolució d’un any concret pot estar condicionada per les condicions meteorològiques de l’estratosfera, mentre que la tendència a llarg termini depèn, en bona mesura, de la reducció dels compostos químics que destrueixen l’ozó.
Un vòrtex polar més intens ha afavorit la seva expansió
L’explicació de la mida assolida enguany està relacionada amb el comportament del vòrtex polar antàrtic, un corrent de vents que envolta el continent i contribueix a mantenir les baixes temperatures a l’estratosfera.
El 2026, aquest sistema ha estat especialment intens i persistent. Segons els investigadors de la NASA i la NOAA, els sistemes meteorològics que habitualment pugen des de les capes inferiors de l’atmosfera i contribueixen a debilitar el vòrtex van ser més febles durant l’agost i el setembre.
Com a conseqüència, els vents més forts es van mantenir més allunyats del Pol Sud i durant més temps es van mantenir les condicions de fred que afavoreixen la destrucció de l’ozó. A l’estratosfera antàrtica, les baixes temperatures permeten la formació de núvols estratosfèrics polars, les partícules dels quals faciliten les reaccions químiques que alliberen clor i brom capaços de descompondre les molècules d’ozó.
Aquest fenomen ajuda a entendre per què el forat pot créixer o reduir-se de manera notable d’un any a l’altre sense que necessàriament canviï la tendència de fons.
Per què el creixement no vol dir que la capa d’ozó empitjori
Per interpretar les dades cal distingir entre l’extensió del forat i la quantitat d’ozó que es perd. El 2026, la superfície ha estat una de les majors de les últimes dècades, però la pèrdua no ha assolit els nivells dels episodis més greus registrats en el passat.
Les mesures realitzades per la NOAA a l’estació del Pol Sud van situar la concentració mínima d’ozó directament sobre l’observatori en 105 unitats Dobson el 17 d’octubre. La xifra és per sobre del mínim històric registrat en aquell punt, de 92 unitats Dobson l’octubre de 2006.
Per tant, un forat de major extensió no implica necessàriament una destrucció més intensa de l’ozó a tota la regió. La superfície afectada, la concentració d’ozó i la durada del fenomen són indicadors diferents que els científics analitzen conjuntament.
A més, el forat no és una obertura física a l’atmosfera. Es tracta d’una zona en què la concentració d’ozó descendeix per sota d’un llindar determinat, habitualment 220 unitats Dobson.
El Protocol de Montreal continua impulsant la recuperació
L’evolució del 2026 tampoc invalida els avenços aconseguits des que va entrar en vigor el Protocol de Montreal el 1987. Aquest acord internacional va establir la reducció progressiva de substàncies que danyen la capa d’ozó, com els clorofluorocarburs (CFC), utilitzats durant dècades en refrigerants, aerosols i altres productes.
Segons la NOAA, els nivells de clor a l’estratosfera antàrtica procedents de substàncies destructores de l’ozó han disminuït aproximadament un terç respecte als màxims assolits durant la dècada de 1980.
La reducció d’aquests compostos explica que el forat del 2026 pogués haver estat entre 3,5 i 5,2 milions de quilòmetres quadrats més gran si les substàncies que destrueixen l’ozó continuessin presents a l’atmosfera en les concentracions màximes registrades al voltant de l’any 2000.
La recuperació, però, és lenta. Aquests compostos poden romandre durant dècades a l’atmosfera, per la qual cosa els seus efectes no desapareixen immediatament després de reduir-ne les emissions. Les estimacions dels científics situen la recuperació de la capa d’ozó antàrtica al voltant de la dècada de 2070.
L’evolució d’enguany mostra, així, que la recuperació no és lineal: les condicions meteorològiques poden provocar temporades amb forats més extensos, però la reducció sostinguda de les substàncies perjudicials continua sent el factor decisiu perquè la capa d’ozó torni progressivament als seus nivells anteriors.