Els Estats Units afronta les eleccions de mitjan mandat del proper 3 de novembre amb una disputa que va més enllà dels candidats, les enquestes i la participació: el traçat dels districtes electorals. Republicans i demòcrates han impulsat durant els últims mesos una sèrie de modificacions territorials que poden afavorir els seus resultats a la Cambra de Representants, fins i tot encara que el repartiment global de vots entre tots dos partits amb prou feines canviï. Aquesta pràctica, coneguda com a gerrymandering, s’ha convertit en un dels grans assumptes de les midterms de 2026 i en un element fonamental per comprendre com es distribueix el poder polític a Washington.
La controvèrsia va començar a intensificar-se el 2025, quan Donald Trump va instar els republicans de Texas a redissenyar el seu mapa electoral amb l’objectiu de millorar les opcions del partit en les eleccions legislatives. La resposta va arribar des de Califòrnia, on els demòcrates van promoure una reforma dels districtes per contrarestar aquella iniciativa. Des d’aleshores, altres estats han aprovat noves delimitacions, mentre diferents resolucions judicials han bloquejat o modificat alguns d’aquests plans.
La qüestió resulta especialment rellevant perquè una diferència d’uns pocs escons pot determinar quin partit controla la Cambra de Representants. Una majoria parlamentària permetria impulsar investigacions sobre el Govern, dirigir les comissions legislatives i condicionar l’aprovació de noves lleis. Per això, el traçat dels districtes pot resultar tan important com la mateixa campanya electoral, encara que els canvis de mapa no garanteixin que un partit guanyi els escons que pretén aconseguir.
Què és el gerrymandering i com funciona
El gerrymandering consisteix a manipular els límits dels districtes electorals per afavorir un partit polític o un determinat grup de votants. La pràctica aprofita una característica essencial del sistema estatunidenc: la major part de les eleccions a la Cambra de Representants se celebren en circumscripcions individuals, on obté l’escó el candidat més votat.
Els Estats Units compten amb 435 districtes electorals per elegir els membres de la Cambra de Representants. Cada districte elegeix un congressista i ha de tenir una població aproximadament equivalent a la dels altres districtes del seu estat. Tanmateix, la manera com es distribueixen geogràficament els electors pot influir considerablement en qui guanya cada escó.
La clau és que el partit que aconsegueix més vots en un estat no té garantit obtenir la majoria dels seus representants. Si els seus simpatitzants estan concentrats en determinades zones, poden guanyar uns quants districtes per amplis marges i perdre'n d'altres per diferències petites. En modificar les fronteres, és possible canviar aquesta distribució i millorar les possibilitats d'una formació sense necessitat de convèncer nous votants.
El terme té el seu origen el 1812, quan el governador de Massachusetts, Elbridge Gerry, va aprovar un mapa electoral que afavoria el seu partit. Un dels districtes tenia una forma que recordava una salamandra, la qual cosa va donar lloc a la combinació del seu cognom amb la paraula anglesa salamander.
Les dues tècniques del gerrymandering: concentrar i dividir votants
Els especialistes identifiquen dos mecanismes principals per manipular la distribució electoral: packing i cracking, que es poden traduir com concentració i fragmentació del vot. Tots dos busquen reduir el nombre de districtes en què els seguidors d'un determinat partit poden aconseguir una majoria.
El packing consisteix a concentrar molts votants del partit rival en un nombre reduït de districtes. D'aquesta manera, aquesta formació obté victòries molt àmplies en algunes circumscripcions, però perd capacitat per competir en les restants. Per exemple, un partit podria guanyar un districte amb el 80% dels vots i perdre'n quatre més amb percentatges inferiors al 50%, mentre el seu adversari aconsegueix més representants amb una distribució electoral més eficient.
El cracking, per la seva banda, utilitza l'estratègia contrària: reparteix els votants d'un partit entre diversos districtes per impedir que assoleixin la majoria en cap d'ells. Una ciutat on predomina una determinada formació es pot dividir entre diferents circumscripcions que inclouen territoris rurals o suburbans amb preferències polítiques diferents.
Totes dues tècniques es poden combinar. Segons explica el laboratori electoral del Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), el resultat pot ser un mapa en què un dels partits obté una representació parlamentària superior a la que aconseguiria amb una altra distribució dels mateixos votants, encara que tots els districtes mantinguin poblacions similars.
Com pot un partit guanyar més escons amb els mateixos vots
L’efecte es pot entendre mitjançant un exemple senzill. Suposem que 100 persones han d’elegir cinc representants i que existeixen dos partits amb exactament 50 votants cadascun. Si cada districte inclou 20 electors, un repartiment equilibrat podria permetre una representació relativament similar de totes dues formacions.
No obstant això, imaginem que el mapa es dibuixa de manera que en quatre districtes hi hagi 11 votants del partit A i nou del partit B, mentre que el cinquè reuneix sis votants del partit A i 14 del partit B. En aquest escenari, tots dos partits continuen tenint exactament 50 simpatitzants, però el repartiment d’escons canvia considerablement.
El partit A guanyaria quatre dels cinc representants, mentre que el partit B obtindria només un, malgrat comptar tots dos amb el 50% dels vots. Es tracta d’un exemple hipotètic que il·lustra com funcionen les majories per districte, no d’una simulació dels resultats reals de les eleccions nord-americanes.
Aquesta diferència explica per què els mapes electorals poden resultar decisius. El gerrymandering no modifica directament les paperetes ni el nombre de sufragis emesos, sinó les circumscripcions en què es comptabilitzen per adjudicar els escons. La seva eficàcia també depèn de la participació i que les preferències electorals es mantinguin similars a les utilitzades per dissenyar el mapa.
Texas i Califòrnia: la batalla electoral que enfronta Trump amb els demòcrates
Texas ha estat un dels principals escenaris de la controvèrsia de cara a les eleccions de novembre. L’agost de 2025, els republicans van aprovar una nova distribució dels seus districtes congressuals després que Trump reclamés modificacions destinades a reforçar la representació del seu partit a Washington.
El redisseny texà pretén millorar les opcions republicanes en fins a cinc escons addicionals mitjançant modificacions en districtes on els demòcrates havien aconseguit bons resultats. La iniciativa va provocar una important confrontació política i diverses impugnacions judicials, tot i que el Tribunal Suprem va permetre utilitzar el nou mapa en les eleccions de 2026.
La resposta més destacada va arribar des de Califòrnia, governada pel demòcrata Gavin Newsom. Els seus dirigents van promoure una modificació temporal del mapa electoral mitjançant la Proposició 50, aprovada pels votants el novembre de 2025. L'objectiu era afavorir els demòcrates en fins a cinc districtes addicionals i contrarestar part dels possibles efectes dels canvis impulsats a Texas.
El Tribunal Suprem estatunidenc també va permetre utilitzar el nou mapa californià durant aquestes eleccions. Les reformes de tots dos estats reflecteixen que el gerrymandering no és una pràctica exclusiva de republicans o demòcrates, tot i que les iniciatives concretes responen a estratègies diferents i han seguit procediments legals diferents.
Els cinc escons esmentats en cada estat representen objectius dels respectius redissenys, no victòries confirmades. La decisió definitiva correspondrà als votants el 3 de novembre.
Florida, Ohio i Carolina del Nord: els altres estats que poden resultar decisius
La disputa no es limita a Texas i Califòrnia. Florida, Ohio, Carolina del Nord, Tennessee, Louisiana, Alabama i Utah també utilitzaran nous mapes congressuals en aquestes eleccions, tot i que les raons per modificar-los no han estat idèntiques en tots els casos.
A Florida, el governador republicà Ron DeSantis va signar el maig de 2026 una nova delimitació que busca millorar les possibilitats del seu partit en fins a quatre districtes actualment representats per demòcrates. El mapa ha estat impugnat judicialment pels seus possibles conflictes amb les disposicions de la Constitució estatal sobre el disseny de circumscripcions.
Ohio va aprovar l'octubre de 2025 un nou mapa que modifica l'escenari competitiu en dos districtes, mentre que Carolina del Nord va introduir canvis destinats a reforçar les possibilitats republicanes en una circumscripció. Tennessee també va reformar la seva distribució electoral i Louisiana i Alabama han protagonitzat processos vinculats a decisions judicials sobre representació racial.
En sentit contrari, Utah utilitzarà un mapa imposat judicialment que modifica les possibilitats electorals a l’àrea de Salt Lake City, després que els tribunals qüestionessin la forma en què s’havien establert els límits anteriors.
No tots els intents han prosperat. El Tribunal Suprem de Virginia va anul·lar una reforma impulsada pels demòcrates en apreciar problemes en el procediment seguit per aprovar-la. A Missouri, la Justícia va impedir aplicar a les eleccions generals de novembre el nou mapa promogut pels republicans, per la qual cosa s’utilitzaran els districtes de 2022 i els votants decidiran en referèndum sobre la reforma.
Aquestes resolucions demostren que el resultat de la batalla territorial depèn tant de les decisions dels legisladors estatals com del marc jurídic i de les sentències dels tribunals.
És legal el gerrymandering als Estats Units?
No existeix una prohibició federal general de tota manipulació partidista dels districtes electorals als Estats Units. La situació jurídica va canviar especialment el 2019, quan el Tribunal Suprem va resoldre el cas Rucho contra Common Cause i va determinar que les denúncies per gerrymandering estrictament partidista plantegen qüestions polítiques que no correspon resoldre als tribunals federals.
Aquesta decisió no significa que qualsevol distribució electoral sigui legal. Els mapes han de respectar les exigències constitucionals sobre igualtat de població i les restriccions aplicables a la discriminació racial, a més de les normes que estableixi cada estat. Alguns territoris compten amb comissions independents o amb disposicions constitucionals que limiten expressament la manipulació partidista.
El debat ha adquirit una nova dimensió arran de la sentència del Tribunal Suprem del 29 d’abril de 2026 en el cas Luisiana contra Callais. La resolució va modificar la interpretació de les proteccions de la Llei de Drets Electorals de 1965 en matèria de discriminació racial i va rebutjar el mapa que Louisiana havia aprovat per crear una segona circumscripció de majoria afroamericana.
La diferència entre gerrymandering partidista i racial és fonamental des del punt de vista jurídic. El primer busca afavorir una formació política; el segon implica utilitzar criteris racials de manera constitucionalment prohibida o diluir discriminatòriament la capacitat electoral de determinats grups. Tot i que ambdues situacions es poden relacionar, no són jurídicament equivalents i els seus límits continuen sent objecte de controvèrsia.
Pot el gerrymandering decidir qui controla el Congrés?
La principal conseqüència política del redisseny de districtes és que pot modificar el repartiment d’escons de la Cambra de Representants sense que canviï de manera equivalent el suport electoral a cada partit. Això resulta especialment important quan hi ha una majoria parlamentària estreta, ja que uns quants districtes poden determinar qui elegeix el president de la Cambra i qui controla les comissions legislatives.
Una anàlisi publicada per EL PAÍS l’octubre de 2026 calculava que els canvis de mapes estaven dissenyats per afavorir potencialment fins a 15 escons republicans i sis demòcrates, tot i que aquestes xifres es basen en comportaments electorals anteriors i no s’han d’interpretar com a resultats anticipats. Les estimacions d’altres organitzacions poden variar segons el mètode utilitzat i les decisions judicials incorporades.
Els efectes tampoc no són automàtics. Un districte redissenyat per afavorir un partit pot acabar en mans del seu adversari si canvia la participació, la mobilització o les preferències dels votants. A més, les noves fronteres poden modificar l’estratègia dels candidats i fer que algunes circumscripcions siguin menys competitives del que eren anteriorment.
D’aquesta manera, el gerrymandering constitueix un avantatge estructural possible, però no una garantia electoral. El resultat de les midterms dependrà també del clima polític, l’economia, les campanyes locals i les decisions de milions d’estatunidencs.
Afecta també el Senat i les eleccions presidencials?
Una distinció important és que el gerrymandering dels districtes congressuals afecta directament la Cambra de Representants, però no el repartiment d’escons del Senat federal. Cada estat tria els seus dos senadors mitjançant votacions d’àmbit estatal, de manera que les fronteres internes dels districtes no determinen quin candidat aconsegueix aquests llocs.
Ni tampoc s’utilitza aquest sistema de circumscripcions per triar directament el president dels Estats Units. Les eleccions presidencials es desenvolupen mitjançant el Col·legi Electoral, que distribueix compromissaris entre els estats i aplica les seves pròpies regles d’assignació. En la majoria dels territoris, el candidat que obté més vots en el conjunt de l’estat rep tots els seus compromissaris.
Hi ha, però, dues excepcions: Maine i Nebraska, que assignen part dels seus vots electorals segons el resultat en districtes congressuals. En aquests estats, el traçat de les circumscripcions també pot tenir conseqüències per a la distribució de determinats compromissaris presidencials.
Per tant, la batalla territorial del 2026 se centra principalment en els 435 escons de la Cambra de Representants, la renovació completa de la qual se celebrarà el proper 3 de novembre.
Per què el gerrymandering serà una de les claus de les midterms del 2026
La rellevància del gerrymandering en aquestes eleccions respon a una circumstància poc habitual: nombrosos estats han modificat els seus mapes congressuals a mitja dècada, sense esperar el proper cens de població. Habitualment, els límits es revisen després dels censos que se celebren cada deu anys, tot i que també poden produir-se canvis extraordinaris per decisions judicials o iniciatives legislatives.
La successió de reformes impulsades des del 2025 ha alterat l’escenari en què competiran nombrosos candidats. Mentre els republicans han promogut nous mapes en estats com Texas i Florida, els demòcrates han respost des de Califòrnia i han intentat introduir modificacions en altres territoris. Les decisions dels tribunals han impedit que alguns d’aquests plans arribin a aplicar-se, fet que ha obligat a reajustar les estratègies electorals.
A més, el fenomen planteja una qüestió sobre la representació política: fins a quin punt el resultat d’una elecció reflecteix les preferències dels votants i quant depèn de la manera com s’han dibuixat les circumscripcions. Tot i que el sistema estatunidenc no exigeix una distribució proporcional dels escons respecte al vot total, el disseny dels districtes pot incrementar o reduir les possibilitats de representació de determinats grups.
Les eleccions del 3 de novembre determinaran si els nous mapes compleixen els objectius per als quals van ser dissenyats o si els votants alteren aquests càlculs. El que ja és clar és que, als Estats Units, les fronteres electorals poden influir considerablement en qui obté el poder al Congrés. I en unes midterms que decidiran el marge polític de Donald Trump fins al 2029, el lloc on es compten els vots pot resultar tan rellevant com el nombre de persones que acudeix a les urnes.