A partir de les 12:30 hores està prevista la roda de premsa posterior al Consell de Ministres. En aquesta ocasió, a la ministra Portaveu, Elma Saiz, l'acompanyen la vicepresidenta segona i ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz; el ministre d'Indústria i Turisme, Jordi Hereu, i la ministra de Sanitat, Mónica García. Entre altres qüestions, el Govern ha donat llum verda a la reforma Antitabac.
A dia d’avui, 21 de juliol de 2026, la dita reforma antitabac encara no està en tràmit parlamentari. El text continua sent un anteprojecte de llei dins del Govern, pendent que el Consell de Ministres l’aprovi en segona volta i l’enviï al Congrés com a projecte de llei. No hi ha encara número d’expedient al Congrés o Senat, ni terminis d’esmenes oberts, ni fase de ponència o comissió. Per tant, tècnicament, la reforma antitabac encara no té “estat parlamentari”.
La reforma s’articula com una modificació de la Llei 28/2005 de mesures sanitàries contra el tabaquisme. El Consell de Ministres va aprovar l’Anteprojecte de Llei del tabac en primera volta al setembre de 2025, tal com han detallat tant el Ministeri de Sanitat com diversos anàlisis especialitzats, per exemple el balanç dels 20 anys de la llei antitabac recollit pel diari Demòcrata en aquest anàlisi.
Després d’aquesta primera aprovació, el text es va sotmetre a:
A més, el text ha passat per òrgans consultius. Redacció Mèdica detalla que el Consell Econòmic i Social (CES) acaba d’emetre dictamen sobre la “nova llei antitabac”, valorant positivament l’objectiu sanitari però demanant més rigor econòmic i terminis d’adaptació més amplis, a aquest dictamen.
Segons va avançar també el Ministeri, la reforma desenvolupa els eixos del Pla Integral de Prevenció i Control del Tabaquisme 2024‑2027, descrits a la nota oficial sobre mesures contra el tabaquisme disponible a aquesta nota de premsa.
Les informacions més recents apunten que la reforma està llesta per tornar al Consell de Ministres. Demòcrata publica que la llei de Medicaments i la reforma Antitabac estan “llestes per al Consell de Ministres”, amb la intenció d’aprovar en segona volta l’anteprojecte de reforma de la llei del tabac, a aquesta peça i a l’agenda parlamentària avançada a aquesta agenda.
L’esquema que es desprèn de les fonts oficials i de seguiment legislatiu és:
És a dir, el procés està en la fase habitual dels anteprojectes: després de consultes i dictàmens, el Govern ha de decidir la versió definitiva i aprovar-la com a projecte de llei per poder remetre-la a les Corts. Fins que aquest enviament no es produeixi, no es pot parlar pròpiament de “tràmit parlamentari” de la reforma antitabac.
Un cop el Consell de Ministres aprovi el text en segona volta, es convertirà en un Projecte de Llei de reforma de la llei antitabac i s’enviarà al Congrés dels Diputats. A partir d’aquí, seguirà el curs ordinari:
Aquest moment es podrà seguir als cercadors oficials d’iniciatives del Congrés i del Senat, accessibles a aquesta pàgina del Congrés i a aquest cercador del Senat. De les fonts consultades es desprèn que l’objectiu polític de Sanitat és que el projecte arribi al Congrés “després de l’estiu” de 2026, però no es disposa de més informació a les fonts consultades sobre un calendari tancat de tramitació parlamentària.
En paral·lel, per a context de contingut i abast de les mesures (espais lliures de fum, vapejadors, restriccions publicitàries, etc.), es pot consultar l’anàlisi de Demòcrata sobre les noves restriccions publicitàries de l’anteprojecte a aquest reportatge, així com el desglossament acadèmic de mesures i crítiques a aquest anàlisi i la documentació d’audiència pública del Ministeri a aquest document.
En resum: tot i que el Govern sí que ha impulsat i aprovat l’anteprojecte de reforma antitabac, aquesta reforma encara no ha començat el seu recorregut a les Corts; continua a l’última fase interna de l’Executiu, a l’espera de l’aprovació definitiva en Consell de Ministres i de l’enviament al Congrés.
Altres enllaços útils del propi Ministeri i de premsa generalista que contextualitzen el procés i el seu calendari són la nota d’aprovació inicial de l’anteprojecte a aquesta nota oficial, l’explicació divulgativa d’El País sobre les claus de la nova llei a aquest resum, el seguiment d’altres mitjans sobre la imminent aprovació en Consell de Ministres com aquest article o aquesta peça, i el recordatori del propi Ministeri sobre el marc general de participació pública a aquesta referència i aquesta fitxa. Per a context social i d’opinió pública es poden veure també la peça divulgativa de Facebook sobre els 20 anys de la llei a aquesta publicació i la informació audiovisual enllaçada a aquest vídeo.
En la legislació espanyola, la vicepresidència segona del Govern no té un catàleg tancat de competències pròpies; les seves funcions vénen determinades per la Llei del Govern i, sobretot, pel que li encomani el president mitjançant reials decrets d’estructura i de distribució de funcions. Jurídicament, la vicepresidenta segona comparteix el mateix estatus que qualsevol altra vicepresidència: és membre del Govern, es situa immediatament darrere del president en la jerarquia (segons l’ordre de precedència fixat pel propi Executiu) i exerceix les tasques de coordinació i direcció política que se li atribueixin. La denominació “segona” només indica el seu lloc en aquest ordre intern, no un tipus de competència diferent.
La norma central és la Llei 50/1997 del Govern, que desenvolupa l’article 98 de la Constitució, al qual el propi preàmbul de la llei al·ludeix expressament. En aquest preàmbul es recorda que l’article 98.1 estableix una composició fixa del Govern, “considerant com a membres del Govern el President, els Vicepresidents quan existeixin, i els Ministres”. La llei subratlla també “la importància del President, amb fonament en el principi de direcció presidencial”, i qualifica l’existència de vicepresidències com a “caràcter disponible”, és a dir, opcional i decidida en cada legislatura pel president.
En l’articulat, la Llei del Govern estableix que:
A partir d’aquí, tot el règim de les vicepresidències es construeix sobre la idea que són òrgans de suport polític al president, la seva existència, nombre (primera, segona, tercera…) i contingut funcional es decideix políticament.
La Llei 50/1997 conté un precepte específic sobre els vicepresidents on es fixa la regla general:
Això implica dues idees clau:
La menció a “Vicepresident o Vicepresidents” permet la coexistència de diverses vicepresidències (primera, segona, etc.). La pròpia exposició de motius de la Llei 50/1997 del Govern assenyala que es manté “el caràcter disponible dels Vicepresidents, la seva existència real en cada formació concreta del Govern dependrà de la decisió del President”. L’ordinal (primera, segona) és, per tant, una decisió política que es tradueix en:
En termes substantius, la legislació no diferencia funcions “de primera” o “de segona” vicepresidència: ambdues es regeixen per la mateixa regla general d’encomana presidencial.
La llei estableix que el president pot “crear, modificar i suprimir, per Reial Decret, els Departaments Ministerials, així com les Secretaries d’Estat” i aprovar l’estructura de la Presidència del Govern. A través d’aquests reials decrets es concreten, en cada legislatura, les àrees de responsabilitat de la vicepresidència segona, que solen incloure:
A més, la Llei del Govern preveu que els vicepresidents comptin amb gabinet propi com a “òrgans de suport polític i tècnic del President del Govern, dels Vicepresidents, dels Ministres i dels Secretaris d’Estat”, els membres dels quals realitzen tasques de confiança i assessorament.
Tot i que la vicepresidenta segona exerceixi funcions d’alta direcció política, les seves actuacions s’insereixen sempre en el marc de la responsabilitat col·legiada del Govern i del principi de direcció presidencial. La llei insisteix que els ministres conserven “competència i responsabilitat en l’esfera específica de la seva actuació”, de manera que la vicepresidència no pot buidar les competències legalment atribuïdes a un departament.
En resum, segons la normativa vigent, la vicepresidenta segona del Govern és una vicepresidència amb el mateix estatus jurídic que qualsevol altra: el seu caràcter és opcional, la seva posició ve determinada pel president i les seves competències són les que aquest li encomana mitjançant reials decrets, sense que existeixi un bloc de funcions predeterminat per la llei més enllà del seu paper de direcció i coordinació política dins de l’Executiu.
En les últimes eleccions generals celebrades a Espanya el 23 de juliol de 2023, la coalició Sumar, liderada per Yolanda Díaz, va obtenir 3.014.006 vots, equivalents a al voltant del 12,3 % del vot, i va aconseguir 31 escons al Congrés dels Diputats. Amb aquests resultats es va convertir en la quarta força política a nivell estatal, per darrere del PP, PSOE i Vox. A la Cambra Alta, Sumar no va aconseguir representació directa al Senat en aquests comicis.
Segons les dades oficials recopilades per mitjans com RTVE, Sumar va recollir el 23-J un total de 3.014.006 paperetes, cosa que va suposar al voltant d’un 12,3 % del vot a les eleccions al Congrés. Aquesta xifra es va traduir en 31 diputats, que són els que avui integren la part de la coalició del Govern de Pedro Sánchez que no pertany al PSOE, tal com es reflecteix en els anàlisis parlamentaris del diari Demòcrata sobre la nova aritmètica de la XV Legislatura, on s’indica que els socialistes i la coalició encapçalada per Díaz sumen conjuntament 147 escons a la Cambra Baixa (anàlisi d’investidura).
En termes de posició política, aquest resultat va situar Sumar molt a prop de Vox: diversos mitjans subratllen que la coalició de Díaz va quedar només uns 20.000 vots per darrere del partit d’extrema dreta, que va obtenir més escons i va retenir la tercera plaça al Congrés. Tot i això, els 31 diputats de Sumar van ser decisius per articular la majoria que va permetre la investidura de Pedro Sánchez i la formació de l’actual Govern de coalició.
Les cròniques postelectorals detallen que aquests 31 escons corresponen a una candidatura de coalició que integrava diversos partits de l’esquerra a nivell estatal i territorial. En aquesta distribució interna, les informacions obertes citen, a mode orientatiu, una distribució entre les famílies polítiques de la coalició (quota de la pròpia plataforma de Yolanda Díaz, IU, Podemos, els Comuns, Més Madrid, Compromís o Chunta Aragonesista). Aquest mosaic reflecteix que Sumar aglutina gran part de l’espai que el 2019 van ocupar Unidas Podemos, Més País i Compromís, cosa que també recorda el diari Demòcrata quan analitza la transferència de vot entre 2019 i 2023 en el seu agregador demoscòpic (enquestes generals).
Territorialment, els anàlisis de resultats assenyalen que la coalició va aconseguir una part important dels seus diputats en circumscripcions urbanes i de gran mida, amb especial pes de Catalunya, la Comunitat de Madrid, Andalusia i la Comunitat Valenciana. Aquesta implantació explica que, en la pràctica parlamentària, Sumar es configuri com un grup amb forta presència a les grans àrees metropolitanes i en alguns territoris on ja existien marques prèvies (Comuns, Compromís, Més Madrid, etc.).
En les eleccions al Senat del 23 de juliol de 2023, Sumar no va aconseguir senadors elegits directament per circumscripció provincial. El sistema electoral de la Cambra Alta, basat en llistes obertes majoritàries amb tres o quatre senadors per província, sol dificultar l’accés a forces de mida mitjana o petita, afavorint el PP i el PSOE i, en menor mesura, altres formacions amb arrelament territorial.
Tanmateix, la presència de Sumar al Senat s’articula per altres vies. Un anàlisi de Demòcrata sobre la formació de grups a la Cambra Alta explica com la coalició de Yolanda Díaz suma als seus escons els de formacions aliades, com l’Agrupació Socialista Gomera (ASG), Més Madrid, Compromís i el senador elegit a Eivissa-Formentera en una candidatura conjunta amb el PSOE (formació de grups al Senat i Congrés). És a dir, tot i que no tingués senadors "propis" sortits directament de la marca Sumar a les paperetes al Senat, sí que aconsegueix traduir part de la seva força política en presència dins d’un grup parlamentari a la Cambra Alta gràcies a acords amb altres sigles.
Des del punt de vista del sistema polític espanyol, el resultat de Sumar el 23-J va ser suficient per mantenir un Govern de coalició d’esquerres, però amb un equilibri més ajustat que a la legislatura anterior. La mateixa peça de Demòcrata sobre el bloc d’investidura recorda que, amb els números actuals, el Govern necessita gairebé sempre el suport combinat de Sumar i de diverses forces nacionalistes i independentistes (ERC, Junts, EH Bildu, PNB, BNG, CC i, ja al Grup Mixt, Podemos) per tirar endavant les seves iniciatives.
En síntesi: a les generals del 23 de juliol de 2023, Sumar va aconseguir consolidar-se com a actor clau en el bloc progressista amb 31 diputats i un 12,3 % de vot al Congrés, sense senadors elegits directament, però amb capacitat per estar present també al Senat mitjançant aliances parlamentàries. El seu pes numèric és menor que el que va tenir Unidas Podemos el 2019, però continua essent imprescindible per a la governabilitat a la XV Legislatura.
Si es volen consultar amb més detall les xifres i mapes de resultats del 23-J per comunitats i províncies, es poden veure els resums interactius publicats per mitjans com RTVE o la premsa de referència, per exemple l’especial de resultats de RTVE, el desglossament autonòmic d’El Periódico o els anàlisis estadístics d’EPData, entre d’altres.
Juga
Quant en saps sobre aquest tema? Respon les següents 3 preguntes.
