Al octubre de 2011, Espanya també vivia un tardor electoral. Les quinieles de campanya, els mítings i els programes polítics marcaven l'agenda. La crisi econòmica ocupava bona part de les converses, tanmateix, hi havia un assumpte que acabava monopolitzant els corrillos: el fi d'ETA. Aquesta era la notícia que tothom volia donar i de la qual aquesta setmana es compleixen 15 anys.
L'anunci del cessament definitiu de la violència, el fi de l'ús de les armes que durant dècades havien acabat amb la vida de més de 800 persones, va arribar el 20 d'octubre. Aquell dia, Patxi López, llavors Lehendakari, va descobrir que es podia plorar i riure al mateix temps.
La notícia va ser rebuda amb satisfacció, però el procés que va conduir fins a ell també va estar acompanyat de durs enfrontaments entre el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i el PP. Les negociacions, les formes i les possibles contrapartides encara avui estan en qüestió, com recorda a DEMÓCRATA la popular Edurne Uriarte.
Joventut compartida
Patxi López (PSOE) i Edurne Uriarte (PP) van néixer amb poc més d'un any de diferència, el 1959 i el 1960, respectivament. Ambdós van créixer en un País Basc travessat per la violència d'ETA, van desenvolupar bona part de les seves trajectòries polítiques sota l'amenaça terrorista i van arribar a convertir-se en objectius de la banda. Quince anys després de l'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada, recorden per a aquest mitjà com van viure aquells anys i el final de la violència.
López situa els seus primers records conscients d'ETA en els assassinats comesos durant els primers anys de la democràcia. Llavors militàva en les Joventuts Socialistes d'Euskadi i assistia "casi en solitud" als funerals de membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. "Molts dels agents assassinats procedien de famílies d'Andalusia o Extremadura", puntualitza l'actual portaveu del Grup Socialista. "Aquest és el record imborrable que tinc jo de jove de la banda terrorista", relata.
També Uriarte va veure com la violència terrorista condicionava la seva trajectòria personal i política. L'exdiputada del PP, que havia participat en el moviment antifranquista durant la seva joventut vinculada al socialisme, va acabar implicant-se en la mobilització cívica contra ETA, primer com a fundadora del Fòrum Ermua i posteriorment a través de Basta Ja. "En aquesta evolució ideològica va ser molt important l'experiència de veure el que era ETA", explica.
Objectius directes
La amenaça terrorista va arribar a convertir-se en una realitat per a ambdós. Uriarte va sobreviure el 2000 a un intent d'assassinat després que fallés el temporitzador d'una bomba. Ja comptava amb escorta perquè mesos abans li havien comunicat que figurava entre els objectius d'ETA. "Tots els que aixecàvem la veu i ens sumàvem a aquest moviment social antiterrorista sabíem que podíem ser víctimes d'atemptat en qualsevol moment", recorda.
López també va ser objectiu d'un intent d'atemptat el 2010, quan estava al capdavant del Govern basc. És per això que el 20 d'octubre de 2011 apareix marcat en vermell en la seva memòria. López, aleshores lehendakari, recorda aquella jornada com una barreja d'alegria i dolor. "Aquell dia em vaig adonar que es podia plorar i riure alhora", assegura. "Vaig plorar molt per tota la gent que havíem deixat en el camí assassinada per aquesta banda terrorista. I al mateix temps vaig riure d'alegria abraçant-me a la meva dona, Begoña". Era, en les seves paraules, el "'mai més' pel qual tant de temps havíem lluitat".
Per a Uriarte, el final d'ETA va ser conseqüència de la fortalesa de l'Estat de dret, la mobilització ciutadana i la pèrdua progressiva de suports de l'organització terrorista, especialment al País Basc. No obstant això, l'exdiputada popular continua qüestionant les negociacions del Govern de Zapatero i les concessions que, al seu judici, van acompanyar el procés. "El que jo lamento és que els terroristes rebessin contrapartides després d'anys de persecucions i assassinats", afirma.
El retorn polític de l'esquerra abertzale
L'anunci del cessament definitiu de l'activitat armada d'ETA va arribar el 20 d'octubre de 2011, exactament un mes abans de les eleccions generals. En aquella cita electoral, l'esquerra abertzale aspirava a tornar a les Corts Generals després de més d'una dècada sense representació. Ho feia a través de Amaiur, una coalició integrada per Aralar, Eusko Alkartasuna, Alternatiba i representants de l'esquerra abertzale, que buscava portar a Madrid la veu de l'independentisme basc.
El seu retorn es produïa després d'anys d'il·legalitzacions i restriccions judicials. El 2003, el Tribunal Suprem havia acordat la il·legalització de Herri Batasuna, Euskal Herritarrok i Batasuna en considerar acreditada la seva vinculació amb ETA, en aplicació de la Llei de Partits.
Aquell 20 de novembre de 2011, les urnes van atorgar una majoria absoluta a Mariano Rajoy (PP), però també van confirmar el retorn de l'esquerra abertzale a la Carrera de San Jerónimo. Amaiur va aconseguir set diputats, sis pel País Basc i un per Navarra. El resultat va obrir una nova etapa per a la representació institucional de l'independentisme basc, que posteriorment s'articularia al voltant d'EH Bildu.
Amb el pas dels anys, EH Bildu va passar de ser una força políticament aïllada per bona part dels partits estatals a convertir-se en soci principal dels governs de Pedro Sánchez i a integrar-se plenament en el joc institucional.