El anteprojecte de Llei de Contractes de Crèdit al Consum és una oportunitat per generar un marc jurídic sòlid que reforci un sector clau per a milers de llars que s'enfronten a imprevistos econòmics. No obstant això, el disseny final de la norma ha de ser prudent, realista i adaptat a la realitat del microcrèdit a Espanya, perquè, si no, pot desencadenar efectes contraproduents que perjudiquin, no protegeixin, als consumidors.
Al nostre país, més del 35 % de la població no té capacitat d'estalvi per cobrir despeses imprevistes, segons l'Enquesta de Condicions de Vida de l'INE 2024. En aquest context, el microcrèdit regulat es converteix en una eina fonamental per atendre necessitats immediates i puntuals, amb un volum que el 2025 va assolir els 1.236 milions d'euros, atorgats en gairebé quatre milions de contractes per les empreses associades a AEMIP.
El disseny final de la norma ha de ser prudent, realista i adaptat a la realitat del microcrèdit a Espanya
Aquestes xifres revelen que no parlem de grans préstecs, sinó de petits imports utilitzats per cobrir urgències concretes. De fet, el 59 % d'aquests microcrèdits es sol·liciten per atendre despeses imprevistes a la llar, un 11% per urgències sanitàries com dentistes o tractaments fisioterapèutics, i un 8% estan vinculats a despeses educatives (segons dades pròpies d'AEMIP). Per això, més enllà del volum, el microcrèdit compleix una funció social insubstituïble, un “pont de liquiditat” que ajuda a evitar l'exclusió financera en moments crítics.
No obstant això, el disseny actual de l'anteprojecte planteja diversos reptes que podrien debilitar greument el canal regulat. Limitar severament la remuneració sense considerar l'estructura de costos ni el major risc assumit en microcrèdits de molt curta durada i forta volatilitat pot fer inviable el model de negoci per a moltes empreses. Això no només perjudica el sector, sinó que deixa a una part important de la població sense accés a finançament formal, empentant-la al mercat informal o no supervisat, on desapareixen les garanties i augmenta el risc de sobreendeutament i abusos.
Pel que fa a altres mesures previstes, imposar una durada mínima obligatòria de tres mesos per als préstecs d'alt cost i un període de reflexió tancat de 24 hores no encaixen amb la naturalesa ni la utilitat real del microcrèdit. La necessitat real sol ser puntual i urgent; allargar el deute o forçar temps d'espera pot encarir el cost per al consumidor i reduir l'agilitat que el producte requereix per seguir sent una solució eficaç. Per tant, el que proposem des d'AEMIP és que es mantingui la flexibilitat perquè el consumidor pugui amortitzar anticipadament sense penalitzacions i que la contractació immediata sigui possible sempre que rebi informació clara i completa dels seus drets, en línia amb les exigències europees que no imposen terminis rígids sinó “temps suficient” per a la reflexió.
Espanya té l'oportunitat d'aprendre d'experiències internacionals on regulacions poc ajustades, encara que benintencionades, han causat la desaparició del canal regulat i el creixement del mercat informal i no supervisat. Al Regne Unit, per exemple, el model britànic de “high-cost short-term credit” limita l'interès diari, les comissions i el cost total per evitar abusos sense eliminar l'oferta formal. Aquest enfocament equilibrat és un referent per evitar que la protecció es converteixi en exclusió financera.
Més enllà del volum, el microcrèdit compleix una funció social insubstituïble, un “pont de liquiditat”
En aquest context, AEMIP porta anys treballant per elevar i professionalitzar els estàndards d'un sector que aposta per la transparència, la supervisió i la responsabilitat, amb un Codi de Bones Pràctiques obligatori per als seus associats. Per la seva banda, la interlocució tècnica amb el Govern i els grups parlamentaris ha estat constant, mitjançant al·legacions detallades que busquen evitar impactes negatius per a qui depèn d'aquesta financiació.
El repte és equilibrar protecció i viabilitat econòmica, entenent que limitar o endurir excessivament l'accés pot augmentar l'exclusió financera, contrari als objectius regulatoris. Per això, la nova llei ha de consolidar un sector fort i responsable, que ofereixi una resposta àgil i segura a una necessitat real.
En definitiva, regular sense perdre de vista la realitat, perquè el microcrèdit continuï sent un instrument social valuós, que protegeix els consumidors i enforteix el sistema financer formal, evitant que qui més ho necessita sigui expulsat cap a mercats no regulats i sense garantia alguna.