Qui guanya i qui perd en cada comunitat autònoma en les eleccions del 29N: Vox avança i el PSOE retrocede

Després d'unes eleccions generals a Espanya, la Constitució i els Reglaments del Congrés i del Senat fixen una cadena força tancada d'actes fins a arribar, si escau, a la investidura del president del Govern. Es pot resumir en tres grans blocs: proclamació d'electes, constitució de les Càmeres (amb elecció de la seva Mesa) i procediment d'investidura.

1. De les eleccions a la proclamació d'electes

Celebrades les eleccions, es realitza l'escrutini general i la Junta Electoral Central proclama els diputats i senadors electes. A cadascun se li expedeix la seva credencial, requisit indispensable per poder adquirir la condició plena de diputat o senador en la sessió constitutiva.

Paral·lelament, el Govern sortint continua en funcions i les anteriors Corts queden dissoltes; només roman activa la Diputació Permanent, que, d'acord amb la Constitució, pot assumir durant aquest període competències molt limitades en matèria de decrets-llei i estats d'alarma, excepció i setge, fins que es reuneixin les noves Càmeres.

2. Constitució del Congrés (i del Senat)

La Constitució estableix que el Congrés i el Senat han de constituir-se dins dels 25 dies següents a la celebració de les eleccions. La convocatòria d'aquesta sessió constitutiva la signa el Rei, normalment a proposta del Govern.

Al Congrés, la sessió constitutiva s'obre amb la cridada Mesa d'edat (el diputat de més edat com a president i els dos més joves com a secretaris), que comprova credencials i configura la llista d'assistents. A continuació, els diputats presten jurament o promesa d'acatar la Constitució, condició necessària per adquirir la plena condició parlamentària.

El pas decisiu és la elecció de la Mesa del Congrés, òrgan de govern intern de la Cambra. S'escullen:

• Primer, el president del Congrés, mitjançant votació secreta per papereta.
• A la primera votació s'exigeix majoria absoluta del total de diputats.
• Si ningú l'aconsegueix, se celebra una segona volta entre els dos més votats i resulta elegit qui obté més vots (majoria simple).
• Després s'escullen vicepresidents i secretaris, també per votació secreta.

Al Senat es segueix un esquema molt similar: sessió constitutiva, Mesa d'edat, jurament o promesa dels senadors i elecció de president del Senat i la resta de la Mesa conforme al seu Reglament.

Un cop elegides les Meses, es constitueixen els grups parlamentaris. Després de la sessió constitutiva, els partits i coalicions disposen d'un breu termini (habitualment al voltant de cinc dies hàbils) per sol·licitar la seva constitució. La Mesa verifica si compleixen els requisits numèrics i, en cas afirmatiu, els reconeix; qui no arriba a aquests mínims passa al Grup Mixt.

3. Comunicació al Rei i designació de candidat

Constituïda la Cambra, el president del Congrés comunica formalment al Rei la formació del nou Congrés i la relació de grups parlamentaris. A partir d'aquest moment s'activa el mecanisme de l'article 99 de la Constitució.

El Rei obre una ronda de consultes amb els representants que designi cada grup parlamentari amb presència al Congrés. Aquestes consultes tenen per objecte identificar quin dirigent polític compta amb més opcions d'obtenir el suport necessari. Concloses les consultes, el Rei proposa un candidat a la presidència del Govern al Congrés, a través del seu president.

4. Debat i votacions d'investidura

El president del Congrés convoca llavors el Ple d'investidura i fixa la data del debat. L'esquema bàsic és:

• Intervenció inicial del candidat, presentant el seu programa de Govern, sense límit estricte de temps.
• Torns dels grups parlamentaris, amb rèpliques i contrarèpliques regulades pel Reglament.

Acabat el debat, se celebra la primera votació d'investidura. Per ser elegit en aquesta primera votació, el candidat necessita majoria absoluta dels vots del Congrés (més vots a favor que la meitat del nombre total de diputats).

Si no l'obté, se celebra una segona votació 48 hores després, en la qual n'hi ha prou amb la majoria simple (més vots a favor que en contra). Si el candidat tampoc resulta elegit en aquesta segona votació, el Rei pot realitzar noves consultes i proposar altres candidats successius, repetint l'esquema debat–votacions.

La Constitució fixa un termini màxim: si transcorren dos mesos des de la primera votació d'investidura sense que cap candidat hagi estat investit, les Corts es dissolen automàticament i es convoquen noves eleccions. Fins aleshores, el Govern segueix en funcions.

En resum, des de les eleccions fins a la investidura o, si escau, la convocatòria de nous comicis, el nucli del procediment es desenvolupa al Congrés: es constitueix la Cambra, s'escull el seu president i la Mesa, es formen els grups, es comuniquen aquestes dades al Rei i es substancia en Ple el debat i les votacions d'investidura conforme a les majories i terminis fixats per la Constitució i el Reglament.

Els presidents autonòmics no tenen, com a tal, un “bloc” de competències pròpies sobre la representació al Congrés dels Diputats. La seva relació amb el Congrés ve donada per tres plans diferents: la seva posició institucional com a caps de l'executiu autonòmic, la seva eventual condició personal de diputats (si concorren a unes generals) i els mecanismes formals de relació entre Comunitats Autònomes i Corts Generals. Sobre aquesta base s'entén també que no disposen de poder jurídic per ordenar l'actuació dels diputats elegits al seu territori.

(1) Paper institucional general davant del Congrés

Des de la Constitució i els Estatus d'Autonomia, el president autonòmic és el màxim representant de la Comunitat Autònoma i l'ordinari de l'Estat en ella, i dirigeix el govern autonòmic. Aquesta posició genera una relació política intensa amb el Congrés, però no es tradueix en poders propis sobre el seu funcionament intern.

• Relació política i cooperativa: el president lidera la posició de la seva Comunitat en conferències sectorials i en la Conferència de Presidents, coordina amb el Govern de la Nació i amb els grups parlamentaris estatals, i negocia lleis estatals que afecten competències autonòmiques. Però això s'articula mitjançant negociació política, no mitjançant poders reglamentaris al Congrés.
• Iniciativa legislativa des de la Comunitat Autònoma: l'article 87.2 de la Constitució reconeix a les Assemblees legislatives autonòmiques el dret de presentar proposicions de llei davant el Congrés. Formalment el subjecte és el parlament autonòmic, no el president; en la pràctica, moltes vegades és el propi president qui impulsa políticament la iniciativa dins del seu Parlament i després encapçala la seva defensa pública.
• Comunicació institucional: els Reglaments i la pràctica parlamentària preveuen actes del Congrés “en relació amb les Comunitats Autònomes” (acords de cooperació, lleis d'harmonització, etc.). L'interlocutor formal és la Comunitat Autònoma o la seva Assemblea, però el president sol ser qui representa políticament la Comunitat en aquestes relacions.

En resum, el president autonòmic és un actor polític clau davant del Congrés, però el seu “poder” en aquest pla és bàsicament d'influència i negociació, no una competència jurídica sobre la representació.

(2) Si el president autonòmic és elegit diputat nacional

Si una persona que és president autonòmic es presenta a eleccions generals i resulta elegida diputat:

• Règim d'incompatibilitats: la Constitució i la legislació electoral estableixen incompatibilitats entre determinats càrrecs executius autonòmics i el mandat de diputat nacional. En la pràctica, no es pot exercir de forma estable alhora la Presidència autonòmica i l'escó al Congrés: o bé no s'adquireix un dels càrrecs, o bé es cessa en un d'ells en un breu termini.
• Un cop diputat: si finalment ocupa un escó, actua com a diputat a títol individual, amb els mateixos drets, deures, prerrogatives i règim de disciplina que qualsevol altre membre del Congrés. La seva condició (anterior o futura) de president autonòmic no crea facultats addicionals en el Reglament del Congrés.

(3) Formes de relació amb el Congrés

• Compareixences: les comissions del Congrés poden cridar a comparèixer autoritats autonòmiques. Entre elles, poden convidar expressament presidents de Comunitat Autònoma per informar sobre matèries de la seva competència (finançament, execució de lleis estatals, polítiques sectorials, etc.). És una relació de control polític i informació, similar a la que existeix amb ministres o altres autoritats.
• Defensa d'iniciatives autonòmiques: quan una Assemblea autonòmica registra una proposició de llei davant el Congrés, la normativa interna preveu que una delegació d'aquesta Assemblea defensi el text en el tràmit de presa en consideració. Aquesta delegació pot incloure el seu president autonòmic si així ho decideix el propi parlament regional, però no perquè el president tingui un dret propi a fer-ho.
• Participació en debats generals: els grans debats polítics sobre l'organització territorial de l'Estat (finançament autonòmic, harmonització, etc.) poden motivar la presència del president autonòmic a Madrid i els seus contactes amb grups parlamentaris, però el protagonisme al Ple correspon sempre a diputats i membres del Govern de la Nació.

(4) Poden ordenar l'actuació dels “seus” diputats?

Des del punt de vista jurídic-constitucional, la resposta és clara:

• Els diputats del Congrés representen el conjunt del poble espanyol, no la seva circumscripció ni una Comunitat Autònoma concreta, i exerceixen un mandat representatiu lliure (no imperatiu). Cap autoritat, tampoc un president autonòmic, pot jurídicament obligar-los a votar en un sentit determinat.
• La relació és, per tant, política i partidista, no jurídica: si el president autonòmic és també líder territorial d'un partit, pot influir en les llistes, en l'estratègia i en la disciplina interna del grup parlamentari d'aquest partit. Però aquesta influència s'exerceix a través de l'organització del partit, no d'un poder públic formal reconegut a la Constitució, els Estatus o el Reglament del Congrés.

En conclusió, els presidents autonòmics tenen una posició molt rellevant en la dinàmica política que envolta el Congrés, però les seves competències específiques sobre la representació a la Cambra són, en essència, indirectes i de naturalesa política, no poders jurídics de direcció sobre els diputats.

A les eleccions generals del 23 de juliol de 2023 al Congrés dels Diputats, el Partit Popular va ser la força més votada a Espanya, seguida molt de prop pel PSOE, amb una distribució d'escó molt fragmentada i un paper decisiu de les formacions nacionalistes i regionalistes. A continuació et resumeixo els resultats estatals per partit i el mapa autonòmic tal com reflecteixen les dades oficials de l'escrutini.

Resultats estatals (Congrés dels Diputats)

A nivell estatal, la distribució de vot i escons per partit va ser la següent (sobre un total de 350 diputats i una participació del 70,40 %):

En termes de blocs, PP i Vox van sumar 170 escons, mentre que PSOE i Sumar van assolir 152. La resta (34 diputats) va correspondre a forces nacionalistes i regionalistes (ERC, Junts, EH Bildu, PNV, BNG, Coalició Canària i UPN), la posició de les quals va ser clau per a la investidura i la governabilitat.

Resultats per comunitats i ciutats autònomes

La taula següent recull, per a cada comunitat o ciutat autònoma, la candidatura més votada, el seu percentatge i la distribució global d'escons assignats en aquest territori:

Lectura territorial del resultat

En termes territorials, el PP va ser primera força a la majoria de les comunitats autònomes i a les dues ciutats autònomes, amb especial fortalesa a Galícia, Castella i Lleó, La Rioja, Madrid o Múrcia. El PSOE es va situar al capdavant a Astúries, Canàries i Catalunya (a través del PSC), mentre que al País Basc la victòria va correspondre a EH Bildu, per davant del PNV. El resultat va confirmar un mapa molt plural, amb presència significativa de forces estatals i nacionalistes, i sense majories absolutes ni a nivell estatal ni a la majoria dels territoris.