Les eleccions generals no es resolen traslladant directament el percentatge nacional de cada partit al Congrés. La representació es reparteix per circumscripcions i el diputat que tanca cada repartiment pot acabar modificant les possibilitats d’una majoria. Una pujada de vots pot proporcionar un escó addicional en una província i no alterar res en una altra.
Demòcrata ja va abordar aquesta competència territorial en la seva informació sobre l’últim escó. Ara, el creuament d’aquella fotografia amb les prioritats de campanya recollides per altres enquestadores permet seleccionar tretze províncies on coincideixen dos senyals: interès estratègic per als socialistes i presència de candidatures amb representació incerta en el model analitzat.
Són A Coruña, Àlaba, Càceres, Osca, Lleó, Lleida, Madrid, Múrcia, Ourense, Santa Cruz de Tenerife, Sevilla, Tarragona i València. No constitueixen una predicció de tretze canvis de diputat ni una llista exhaustiva de territoris decisius. Són una selecció de seguiment amb un criteri comú.
Les 13 províncies de la guia de l’últim escó
Les prioritats atribuïdes al PSOE permeten distingir entre territoris on busca ampliar representació i altres on intenta protegir-la. Les comparacions territorials recollides per El Independiente n’afegeixen una altra: si el moviment beneficia un partit a costa d’un adversari o d’un possible soci.
Guia de l’últim escó: 13 províncies per seguir el 29N
On coincideixen les prioritats de campanya del PSOE amb candidatures classificades «en joc» en el mapa provincial publicat per Demócrata. La clau: qui pot guanyar representació, qui la pot perdre i si canvia la suma per governar.
| Província | Què convé observar |
|---|---|
| A Coruña | Si el retrocés de l’espai que va ocupar Sumar beneficia el PSOE, una altra candidatura o altera la suma entre blocs. |
| Àlaba | Si un avenç socialista procedeix dels seus possibles socis o de candidatures situades fora d’aquest espai. |
| Càceres | La capacitat del PSOE per defensar representació i l’efecte de la competència entre PP i Vox. |
| Osca | Quina candidatura aconsegueix l’escó que pot desequilibrar la distribució entre les forces principals. |
| Lleó | La defensa dels diputats socialistes davant la possibilitat d’entrada de Vox. |
| Lleida | Una competència amb diverses candidatures: PSC, ERC, Junts, PP i Vox. |
| Madrid | La distribució dels llocs disputats entre les grans forces i la representació de les candidatures d’esquerra. |
| Múrcia | El destí de la representació de l’espai de Sumar i les seves conseqüències per a la distància entre blocs. |
| Ourense | Si el PSOE aconsegueix millorar la seva posició davant el PP i modificar la distribució provincial. |
| Santa Cruz de Tenerife | La competència entre les forces estatals i Coalición Canaria. |
| Sevilla | La resistència socialista i la distribució de la representació entre Vox i les diferents candidatures d’esquerra. |
| Tarragona | L’equilibri entre PSC, Junts, ERC i PP als llocs que tanquen la distribució. |
| València | La competència entre PP, PSOE i les candidatures d’esquerra per convertir els seus suports en representació. |
Aquesta taula és una selecció editorial, no un promig demoscòpic, una previsió de tretze canvis de diputat ni una llista exhaustiva de províncies decisives.
Guanyar un diputat no sempre acosta un bloc al Govern
Aquesta és la diferència que permet interpretar el mapa sense confondre l’èxit d’un partit amb les possibilitats d’una majoria.
Si el PSOE obté un diputat que abans corresponia a una formació disposada a donar suport a la seva investidura, millora la seva posició dins d’aquest espai, però la suma conjunta pot romandre igual. Si l’escó procedeix del PP o de Vox, sí que canvia l’equilibri entre tots dos costats.
El mateix passa a la dreta. Un diputat que passa del PP a Vox modifica la relació de forces i pot influir en una negociació de govern, però no redueix per si mateix la suma dels dos partits.
Per això no n’hi ha prou amb comptar quants escons té a l’abast cada candidatura. Cal identificar qui els pot perdre i quines aliances serien possibles després.
Les províncies petites: un canvi pot alterar-ho tot
Osca, Càceres, Lleó i Ourense permeten seguir una qüestió central de la campanya: com es converteix el suport de diverses candidatures en un nombre reduït de diputats.
El mètode D’Hondt compara quocients obtinguts en dividir els vots de cada llista. L’últim diputat correspon a un d’aquests quocients, no necessàriament al partit que queda més a prop del guanyador en percentatge de vot. La distància entre el primer i el segon, per tant, no explica per si sola qui pot conquerir el següent escó.
Tampoc no es pot donar per fet que el creixement de Vox perjudicarà sempre el bloc de la dreta. Pot treure representació al PP sense alterar la suma, obtenir un diputat a costa d’un altre bloc o quedar-se sense representació addicional. El desenllaç depèn del repartiment provincial complet.
Madrid, València i Sevilla: diversos moviments alhora
En les circumscripcions grans poden produir-se canvis simultanis entre diverses candidatures. L’expressió «últim escó» serveix per explicar el mecanisme, però no vol dir que només hi hagi un diputat incert.
Madrid, València i Sevilla requereixen observar tant la competència entre PSOE, PP i Vox com el resultat de les candidatures situades a l’esquerra dels socialistes.
El progrés d’un partit pot coincidir amb la pèrdua de representació d’un altre possible aliat. La pregunta decisiva serà si la nova distribució amplia una majoria possible o es limita a reorganitzar-la.
Catalunya i els territoris amb més partits afegeixen una altra dificultat
Lleida i Tarragona obliguen a ampliar la mirada més enllà de l’enfrontament entre PP i PSOE. La presència d’ERC i Junts introdueix més combinacions i fa especialment important distingir el resultat de cada partit de l’aritmètica d’una investidura.
La mateixa precaució s’aplica a Àlaba, A Coruña i Santa Cruz de Tenerife. Les candidatures territorials poden disputar representació a les forces estatals i, posteriorment, ocupar posicions diferents davant la formació d’un govern.
Les aliances del Congrés sortint són una referència política, no un compromís automàtic per al següent.
Per què no n’hi ha prou amb recuperar els vots que van faltar el 2023
Els resultats del 23J permeten estudiar quins repartiments van estar ajustats. No indiquen quantes paperetes necessita avui un partit per obtenir un diputat.
Per calcular-ho caldria actualitzar els suports de totes les candidatures, la seva distribució territorial i el nombre de representants de cada circumscripció. A més, no és equivalent sumar vots procedents de l’abstenció que rebre’ls directament d’un rival: en aquest darrer cas, una llista creix mentre l’altra retrocedeix.
Per això aquesta guia no presenta les distàncies històriques com a llindars vigents per al 29N ni suma automàticament els possibles avenços de diferents escenaris.
Tretze províncies per seguir, no tretze resultats decidits
El filtre deixa fora del nucli d’aquesta selecció Albacete, Baleares, Burgos, Granada i Zaragoza: figuraven entre les prioritats socialistes, però no tenien candidatures classificades «en joc» a la fotografia provincial utilitzada. Això no significa que els seus resultats estiguin garantits.
També hi ha territoris importants fora de les prioritats del PSOE. Barcelona és el cas més evident. La selecció de tretze províncies identifica coincidències entre dos tipus d’informació; no delimita tots els llocs on pot canviar la composició del Congrés.
Durant la campanya caldrà actualitzar tres preguntes en cada territori: quina candidatura es disputa la representació, qui podria perdre-la i si aquest moviment altera una suma per governar.
I una precisió aritmètica: un diputat que canvia de bloc redueix en dos la distància entre ambdós, però resta només un al bloc que el perd. En un escenari hipotètic de 195 diputats, aquest bloc hauria de perdre vint per quedar en 175, per sota de la majoria absoluta.