El PSOE arrenca la campanya al capdavant i el PP i Vox es queden sense majoria absoluta: seguiment diari de SW Demoscopia per a les eleccions del 29N

La convocatòria oficial de les eleccions generals del 29 de novembre de 2026 ja està publicada i en vigor; no està pendent d'aprovació parlamentària. Es va formalitzar mitjançant el Reial Decret 806/2026, de 5 d'octubre, de dissolució del Congrés dels Diputats i del Senat i de convocatòria d'eleccions, publicat al BOE el 6 d'octubre. La seva publicació posterior en seu parlamentària no s'ha de confondre amb una votació necessària per autoritzar les eleccions.

Què s'ha aprovat i des de quan produeix efectes

El preàmbul del reial decret indica que es dicta a proposta del president del Govern, prèvia deliberació del Consell de Ministres del 5 d'octubre de 2026, i emparat per l'article 115 de la Constitució i de l'article 42.1 de la legislació electoral.

La disposició final única estableix expressament: «El present reial decret entrarà en vigor el mateix dia de la seva publicació al “Butlletí Oficial de l’Estat”». Per tant, la convocatòria produeix efectes des del 6 d'octubre de 2026, sense esperar la seva posterior publicació a les Càmeres. El text íntegre es pot consultar al BOE de la convocatòria.

L'article 1 disposa la dissolució del Congrés i del Senat elegits el 23 de juliol de 2023. L'article 2 conté la decisió electoral: «Es convoquen eleccions a ambdues Càmeres, que se celebraran el diumenge 29 de novembre de 2026». No és, per tant, un anunci polític ni una proposta de data pendent de formalització.

Què consta al Congrés i al Senat

La convocatòria també té constància parlamentària a ambdues Càmeres:

• Congrés dels Diputats: consta una publicació del reial decret el 16 d'octubre de 2026. Aquest és l'esdeveniment parlamentari localitzat; no consta una votació d'aprovació o de convalidació de la convocatòria.
• Senat: consta el reial decret des del 8 d'octubre de 2026, identificat com la disposició de dissolució i convocatòria publicada al BOE del dia 6.

Aquestes dates s'han de distingir de l'entrada en vigor. Que el decret aparegui posteriorment a la documentació parlamentària no retarda els seus efectes ni converteix la convocatòria en un projecte de llei. Tampoc permet interpretar que les eleccions estiguin a l'espera que el Congrés o el Senat donin el seu vistiplau.

Per què no hi ha una convalidació pendent

La distinció fonamental és entre un reial decret, que és l'instrument utilitzat aquí, i un reial decret-llei. La convalidació és la votació amb la qual el Congrés decideix mantenir un decret-llei; no és el procediment d'aprovació d'aquesta convocatòria electoral.

Per això, la seva situació no s'ha de descriure com una llei pendent d'esmenes, de dictamen de comissió o d'aprovació pel Ple. El rellevant és que l'acte de convocatòria ja s'ha formalitzat, publicat i fet efectiu. La constància parlamentària posterior no constitueix una segona autorització.

Quin calendari queda fixat

A més de la votació del 29 de novembre, el decret estableix una campanya electoral de quinze dies, des de les zero hores del 13 de novembre fins a les vint-i-quatre hores del 27 de novembre. També fixa les sessions constitutives de les noves Càmeres per al 23 de desembre, a les deu hores.

En conclusió: la convocatòria està vigent i el procés electoral està convocat. No hi ha una aprovació parlamentària pendent que condiciona la celebració de les eleccions en la data assenyalada.

El president del Govern és la figura central del poder executiu a Espanya. La Constitució espanyola de 1978, sobretot en els seus articles 97 a 101 i altres preceptes dispersos, fixa les seves competències i funcions principals. A grans trets, el president dirigeix l'acció del Govern, coordina els ministres, marca l'orientació política general i respon políticament davant el Congrés dels Diputats.

1. Direcció de l'acció del Govern

La competència nuclear apareix a l'article 97 de la Constitució: el Govern dirigeix la política interior i exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat, i exerceix la funció executiva i la potestat reglamentària. Dins d'aquest òrgan col·legiat, el president és qui assumeix la direcció de l'acció del Govern.

Això implica, entre altres coses:

• Fixar les línies generals de la política del Govern (prioritats, reformes, agenda legislativa).
• Coordinar i orientar l'actuació dels diferents ministeris, resolent conflictes entre ells.
• Impulsar l'adopció de decisions al Consell de Ministres i assegurar-ne l'execució.

2. Representació i lideratge polític

Tot i que la Constitució distingeix clarament entre el cap de l'Estat (el Rei) i el cap del Govern, al president li correspon la màxima representació del Govern i una part molt rellevant de la representació de l'Estat en el pla polític.

Entre les seves funcions polítiques destaquen:

• Ser la referència principal de l'acció governamental davant la ciutadania i davant les Corts Generals.
• Compareixer davant el Congrés i, si escau, davant el Senat per explicar la política del Govern, respondre a les interpel·lacions i debats de control.
• Dirigir la política general del Govern a la Unió Europea i en les relacions internacionals, sense perjudici de les funcions representatives del Rei.

3. Nomenament, cessament i organització del Govern

La Constitució atribueix al president un paper decisiu en la configuració de l'Executiu:

• Proposta de nomenament i cessament de ministres: el Rei nomena i separa els ministres a proposta exclusiva del president del Govern. En la pràctica, això dóna al president un control ple sobre la composició del Consell de Ministres.
• Organització interna: correspon al president determinar l'estructura del Govern (creació, supressió o modificació de ministeris i els seus àmbits de competència), normalment mitjançant reials decrets.
• Nomenament d'altres alts càrrecs: impulsa, proposa o decideix el nomenament de nombrosos alts càrrecs de l'Administració General de l'Estat, dins del marc legal.

4. Relació de confiança amb el Congrés

El president del Govern és l'únic membre de l'Executiu que resulta investit directament pel Congrés dels Diputats, i la seva legitimitat deriva de la confiança de la Cambra baixa.

D'aquí se'n deriven diverses funcions essencials:

• Responsabilitat política: el president (i el Govern en el seu conjunt) respon políticament davant el Congrés, que pot exigir-ne el cessament mitjançant una moció de censura constructiva.
• Qüestió de confiança: el propi president pot plantejar una qüestió de confiança perquè el Congrés ratifiqui el seu suport a la política del Govern.
• Cessament: la pèrdua de la confiança parlamentària (per aprovació d'una moció de censura o no superar una qüestió de confiança) obliga el president a presentar la seva dimissió i obre la porta a una nova investidura.

5. Dissolució de les Corts i convocatòria d'eleccions

Una altra competència clau és la facultat de proposar la dissolució del Congrés, del Senat o de les Corts Generals i la convocatòria d'eleccions generals, mitjançant decret del Rei, en els termes de l'article 115 de la Constitució.

Aquesta potestat està subjecta a límits formals (no pot exercir-se mentre estigui en tràmit una moció de censura, ni abans que transcorri un temps mínim des de l'anterior dissolució), però atorga al president una eina decisiva en la dinàmica parlamentària i política.

6. Signatura de normes i decisions del Govern

Com a cap de l'Executiu, el president:

• Signa els reials decrets que aprova el Consell de Ministres, especialment els reials decrets-llei i reials decrets legislatius, juntament amb el Rei quan així ho exigeix la Constitució.
• Pot dictar instruccions i directrius als ministres i departaments per a l'execució de la política governamental.

7. Dimissió i continuïtat del Govern

La dimissió del president implica la del Govern en el seu conjunt. Segons la Constitució, quan el president cessa (per dimissió, defunció, pèrdua de la confiança del Congrés o després de la celebració d'eleccions), el Govern queda en funcions fins a la presa de possessió d'un nou president, limitat a la gestió ordinària dels assumptes públics.

En resum, el president del Govern, segons la Constitució espanyola, és el veritable centre de direcció política de l'Estat en l'àmbit executiu: fixa l'orientació general, coordina i organitza el Govern, manté la relació de confiança amb el Congrés i disposa d'instruments com la proposta de dissolució de les Corts per articular la vida política i parlamentària.

Per formar grup parlamentari propi al Congrés es necessiten 15 diputats o, alternativament, almenys cinc i un determinat percentatge de vots. A més, cal respectar límits que impedeixen dividir artificialment una mateixa formació i presentar la sol·licitud dins del termini reglamentari. Tot i que sovint es parla dels partits, qui constitueix jurídicament el grup són els diputats.

1. Nombre de diputats i suport electoral

L'article 23.1 del Reglament del Congrés estableix tres vies:

• 15 diputats o més: no s'exigeix, addicionalment, un percentatge mínim de vots.
• Almenys cinc diputats i el 15 % dels vots corresponents a les circumscripcions en què les formacions implicades hagin presentat candidatura.
• Almenys cinc diputats i el 5 % dels vots emesos en el conjunt d'Espanya.

Els dos percentatges són alternatius, no acumulatius. Per tant, cinc escons per si sols no són suficients, ni tampoc assolir el 5 % estatal si no s'arriba a cinc diputats. El Reglament permet que el grup reuneixi representants d'una o diverses formacions polítiques.

2. Límits per constituir grups separats

L'article 23.2 incorpora dues prohibicions expresses:

• No poden constituir grups separats qui pertanyin a un mateix partit.
• Tampoc no poden fer-ho qui, en celebrar-se les eleccions, pertanyien a formacions polítiques que no s'haguessin enfrontat davant l'electorat.

Aquestes regles impedeixen que obtenir suficients escons permeti automàticament repartir-los entre diversos grups. En particular, els partits integrats en una candidatura conjunta no poden assumir que cadascun tingui dret a grup separat només per conservar la seva identitat organitzativa.

Així mateix, l'article 25.2 prohibeix que un diputat pertanyi simultàniament a més d'un grup.

3. Termini i documentació

Segons l'article 24, la constitució s'ha de sol·licitar mitjançant escrit adreçat a la Mesa dins dels cinc dies següents a la sessió constitutiva del Congrés. Conforme a l'article 90, el còmput ordinari és en dies hàbils; l'article 91 permet a la Mesa prorrogar o reduir els terminis.

L'escrit ha d'estar signat per qui vulgui formar el grup i incloure la seva denominació, els noms de tots els seus membres, la persona que exercirà la portaveu i els seus possibles substituts. No n'hi ha prou, per tant, amb anunciar públicament un acord entre partits.

4. Decisió de la Mesa i diputats associats

La Mesa examina la sol·licitud i comprova la seva adequació al Reglament. Si hi ha discrepància amb la seva decisió, es pot sol·licitar la seva reconsideració: resoldrà de forma motivada, després d'escoltar la Junta de Portaveus, conforme a l'article 31.2.

L'article 24 permet que diputats no integrats en un altre grup s'associïn a un, amb acceptació del seu portaveu i dins del termini inicial. Els associats compten per determinar els mínims. Tanmateix, això no converteix qualsevol «préstec» de diputats en una fórmula automàticament vàlida.

La STC 64/2002 va avalar la denegació del Grup Parlamentari Galego: va considerar raonable impedir reutilitzar per a grups diferents un percentatge electoral ja emprat en la constitució d'altres grups. El text íntegre de la sentència explica aquest límit.

5. Si no es compleixen els requisits

Els diputats que no quedin integrats en un altre grup passen al Grup Mixt. A més, constituir un grup i conservar-lo són qüestions diferents: l'article 27.2 ordena la seva dissolució si durant la legislatura els seus components cauen per sota de la meitat del mínim exigit per constituir-lo; els seus membres passen aleshores al Mixt.